Referències de la secció 3.2

Abásolo, Ignacio; Sáez, Marc; López-Casasnovas, Guillem (2017). «Financial crisis and income-related inequalities in the universal provision of a public service: the case of healthcare in Spain». International Journal for Equity in Health, núm. 16, p. 134.

Costa-Font, Joan; Hernández-Quevedo, Cristina; Sato, Azusa (2017). «Health “Kuznets curve”? Cross-sectional and longitudinal evidence on concentration indices». Social Indicators Research [en línia], núm. 136. <https://doi.org/10.1007/s11205-017-1558-8>, p. 439-452.

Fjær, Erlend Løvø; Balaj, Mirza; Stornes, Per; Todd, A.; McNamara, Courtney L.; Eikemo, Terje Andreas (2017). «Exploring the differences in general practitioner and health care specialist utilization according to education, occupation, income and social networks across Europe: findings from the European social survey (2014) special module on the social determinants of health», European Journal of Public Health, núm. 27, p. 73-81.

Goldblatt, Peter; Siegrist, Johannes; Lundberg, Olle; Marinetti, Claudia; Farrer, Linden; Costongs, Caroline (2015). Improving health equity through action across the life course : Summary of evidence and recommendations from the DRIVERS project [en línia]. Londres: UCL Institute of Health Equity; Brussel·les: EuroHealthNet. <https://eurohealthnet.eu/sites/eurohealthnet.eu/files/publications/DRIVERS_Recommendations_rel2.pdf>.

Juanmartí Mestres, Arnau; López-Casasnovas, Guillem; Vall Castelló, Judit (2018). «The deadly effects of losing health insurance». A: CRES-UPF Working Paper #201802-104. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Centre de Recerca en Economia i Salut.

Librero, Julián; Segura, Andreu; González López-Varcárcel, Beatriz (2014). «Suicides, hurricanes and economic crisis». European Journal of Public Health, núm. 24, p. 183.

Lopez Bernal, James; Gasparrini, Antonio; Artundo, Carlos M.; McKee, Martin (2013). «The effect of the late 2000s financial crisis on suicides in Spain: an interrupted time-series analysis». European Journal of Public Health, núm. 23, p. 732-736.

López-Casasnovas, Guillem (2017). A: ESADE. Encuesta de valores sociales. Barcelona: CaixaBank.

López-Casasnovas, Guillem; Maynou, Laia; Sáez, Marc (2015). «Another look at the comparisons of the health systems expenditure indicators». Social Indicators Research, núm. 121, p. 149-175.

Marmot, Michael (coord.); Atkinson, Tony; Bell, John; Black, Carol; Broadfoot, Patricia; Cumberlege, Julia; Diamond, Ian; Gilmore, Ian; Ham, Chris; Meacher, Mulgan, Molly Geoff (2010). «Fair society, healthy lives. The Marmot review». A: Strategic review of health inequalities in England post-2010 [en línia]. Londres: UCL Institute of Health Equity. <http://www.instituteofhealthequity.org/resources-reports/fair-society-healthy-lives-the-marmot-review/fair-society-healthy-lives-full-report-pdf.pdf>.

Observatori del Sistema de Salut de Catalunya. Desigualtats socioeconòmiques en la salut i la utilització de serveis sanitaris públics de la població de Catalunya: Observatori sobre els efectes de la crisi en la salut de la població [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut. Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya. <http://observatorisalut.gencat.cat/web/.content/minisite/observatorisalut/ossc_crisi_salut/Fitxers_crisi/Salut_crisi_informe_2016.pdf>.

OCDE (2015). Health at a Glance 2015: OECD Indicators [en línia]. París: OECD Publishing <http://dx.doi.org/10.1787/health_glance-2015-en>.

Referències de la secció 3.2.3

Flores, Manuel; García-Gómez, Pilar; Zunzunegui, María Victoria (2014). «Crisi económica, pobreza e infancia. ¿Qué podemos esperar en el corto y largo plazo para los “niños y niñas de la crisis”? Informe SESPAS 2014». Gaceta Sanitaria, núm. 28, p. 132-136.

García-Altés, Anna; Ortún, Vicente (2014). «Funcionamiento del ascensor social en España y posibles mejoras. Informe SESPAS 2014». Gaceta Sanitaria, vol. 28, núm. 1, p. 31-36.

García-Altés, Anna; Ruiz-Muñoz, Dolores; Colls, Cristina; Mias, Montse; Martín Bassols, Nicolau (2018). «Socioeconomic inequalities in health and the use of healthcare services in Catalonia: analysis of the individual data of 7.5 million residents». J Epidemiol Community Health [en línia], vol. 72, núm. 10. <https://jech.bmj.com/content/jech/early/2018/08/05/jech-2018-210817.full.pdf>, p. 871-879.

Generalitat de Catalunya. Departament de Salut (2017). Pressupostos del Departament de Salut per a l’any. 2017 [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut. <https://catsalut.gencat.cat/web/.content/minisite/catsalut/coneix_catsalut/informacio-economica/pressupost/documents/projecte-pressupost-departament-salut-2017.pdf>.

Generalitat de Catalunya. Direcció General de Planificació en Salut (2018). Enquesta de salut de Catalunya: L’estat de salut, els comportaments relacionats amb la salut i l’ús de serveis sanitaris a Catalunya: Resultats principals de l’ESCA 2017: Resum executiu. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut.

Generalitat de Catalunya. Observatori del Sistema de Salut de Catalunya (2015). Efectes de la crisi econòmica en la salut de la població de Catalunya: Anàlisi territorial. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut. Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya.

Generalitat de Catalunya. Servei Català de la Salut (2018). Despesa sanitària a Catalunya per agents (2010-2017) [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut. <https://catsalut.gencat.cat/web/.content/minisite/catsalut/coneix_catsalut/informacio-economica/documents/despesa-sanitaria-catalunya-2010-2017.pdf>.

Generalitat de Catalunya. Servei Català de la Salut (2018). Memòria 2017. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut.

Generalitat de Catalunya. Servei Català de la Salut (2019). Enquestes de satisfacció [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut. <http://catsalut.gencat.cat/ca/coneix-catsalut/presentacio/instruments-relacio/valoracio-serveis-atencio-salut/enquestes-satisfaccio>.

Generalitat de Catalunya. Servei de Gestió i Anàlisi de la Informació per a la Planificació Estratègica (2018). Anàlisi de la mortalitat a Catalunya 2016. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut.

Goldblatt, Peter; Siegrist, Johannes; Lundberg, Olle; Marinetti, Claudia; Farrer, Linden; Costongs, Carolines (2015). Improving health equity through action across the life course: Summary of evidence and recommendations from the DRIVERS project [en línia]. Londres: UCL Institute of Health Equity; Brussel·les: EuroHealthNet. <https://eurohealthnet.eu/sites/eurohealthnet.eu/files/publications/DRIVERS_Recommendations_rel2.pdf>.

Hayes, Susan L.; Salzberg, Claudia A.; McCarthy, Douglas; Radley, David C.; Abrams, Melinda K.; Shah, Tanya; Anderson, Gerard (2016). High-need, high-cost patients: Who are they and how do they use health care?: A population-based comparison of demographics, health care use and expenditures. Nova York: The Commonwealth Fund.

Heckman, James J. (2012). «The developmental origins of Health». Health Economics, vol. 21, núm. 1, p. 24-29.

Idescat (2018). Enquesta de condicions de vida [en línia]. <https://www.idescat.cat/pub/?id=ecv>.

Jiménez Rubio, Dolores; Vall Castelló, Judit (2018). «Effects on utilisation, health and user satisfaction when access to health care is limited». A: CRES UPF Working Paper#201803-105. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Centre de Recerca en Economia i Salut.

Juanmartí Mestres, Arnau; López-Casasnovas, Guillem; Vall Castelló, Judit (2018). «The deadly effects of losing health insurance». A: CRES Working Paper #201802-104. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Centre de Recerca en Economia i Salut.

OCDE (2018). Health Status: Key indicators [en línia]. <http://stats.oecd.org/Index.aspx?DataSetCode=HEALTH_STAT>.

Altres treballs de l’autor d’aquest informe

Abásolo, Ignacio; López-Casasnovas, Guillem; Saez Zafra, Marc (2017). «Financial crisis and income-related inequalities in the universal provision of a public service: the case of healthcare in Spain». International Journal for Equity in Health [en línia], núm. 16, p. 134. <https://equityhealthj.biomedcentral.com/track/pdf/10.1186/s12939-017-0630-y?site=equityhealthj.biomedcentral.com>.

López-Casasnovas, Guillem (2016). «El bienestar desigual, presente y futuro de los derechos y beneficios sociales». A: Health Policy Papers [en línia]. <https://repositori.upf.edu/handle/10230/35538>.

López-Casasnovas, Guillem (2016). «La transmissió intergeneracional de la desigualtat». A: Health Policy Papers [en línia]. <https://repositori.upf.edu/handle/10230/35538>.

López-Casasnovas, Guillem (2018). «Equity concerns under fiscal restrain. The case of the Spanish health care system in Catalonia» A: Health Policy Papers [en línia]. <https://repositori.upf.edu/handle/10230/35538>.

López-Casasnovas, Guillem (2018). «Petita història de la gran crisi». Revista Econòmica de Catalunya núm. 76, p. 15-21.

López-Casasnovas, Guillem; Maynou, Laia (2017). «Inclusive economic growth for health equity: in search of the elusive evidence». A: Deeming, Cristopher; ‎Smyth, Paul. Reframing global social policy: social investment for sustainable and inclusive growth [en línia]. Bristol: Policy Press. <https://policy.bristoluniversitypress.co.uk/reframing-global-social-policy>.

López-Casasnovas, Guillem; Saez Zafra, Marc. «Assessing the effects on health inequalities of differential exposure and differential susceptibility of environmental problems in Barcelona, 2007-2014». A: CRES UPF Working Paper #201803-107 [en línia]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Centre de Recerca en Economia i Salut. <https://www.upf.edu/documents/3223410/7582912/CRESWP201803107.pdf/00b29ec1-c8e4-b823-18f8-689cf584cbe2>.

López-Casasnovas, Guillem; Saez Zafra, Marc; Vidiella, Joaquim (2018). «Impact of the reat recession on self-perceived health in Spain. A longitudinal study with individual data». Londres: BMJ Open.

0. Presentació

Aquest informe és una aproximació als aspectes sociolingüístics que poden influir en l’estat de la cohesió social a Catalunya. S’organitza en tres grans apartats, precedits per una reflexió que semblava imprescindible, sobre el mateix concepte de cohesió social, les maneres d’analitzar el seu estat en una societat determinada i la relació que es pot considerar que hi ha entre la diversitat lingüística i la cohesió social. Al final d’aquesta introducció s’exposa quin és l’enfocament que hem adoptat en el nostre treball.

Enfront de les tesis que sostenen que la mateixa existència de diversitat és un obstacle per a la cohesió social, compartim la posició que considera que és l’actuació de la societat a tots els nivells —des dels més personals i locals fins als més institucionals— el que condiciona el grau de cohesió, més que no la diversitat en si.Al mateix temps, entenem que la diversitat sociolingüística va estretament lligada a totes les altres formes de diversitat social —tant en el sentit de diferències com de desigualtats. És en relació amb tots aquests altres factors, per tant, que cal valorar com influeix la diversitat sociolingüística en l’estat de la cohesió social.

Un dels informes que hem considerat més dignes d’atenció, pel fet que se centra en la relació entre multilingüisme i mobilitat social i també perquè procedeix de la recerca més omnicomprensiva que s’ha fet en el marc de la Unió Europea, és el Vademecum del projecte MIME —Mobility and Inclusion in Multilingual Europe—, que presenta moltes de les dimensions sociolingüístiques vinculades a la mobilitat social a diferents nivells —micro-, meso- i macrosocials— amb referències a algunes recerques específiques i suggeriments per a la presa de decisions en cada cas.

En el nostre informe analitzem la relació entre diversitat lingüística i cohesió social en estreta relació amb la idea de capital social de Putnam i les tres dimensions que té en compte: 1) les llengües com a capital vincle o element d’identificació o pertinença dels grups social; 2) les llengües com a capital pont o recurs instrumental d’interacció i mobilitat social, i 3) l’estatus jurídic i polític de les llengües com a capital relligador i marc en què tenen lloc totes les relacions socials.

Així mateix, subratllem la necessitat ineludible d’enfocar la relació entre la diversitat lingüística i la cohesió social des d’una perspectiva de plurilingüisme equitatiu, de manera que cada llengua, en el marc de la societat en què s’ha constituït històricament, sigui la llengua de cohesió per excel·lència, per més que l’entorn social hagi esdevingut plurilingüe.

El nostre treball no es pot basar en estudis específics sobre la relació entre la diversitat lingüística i la cohesió social a Catalunya. Ens basem en dades recents, però de moments diferents al llarg dels darrers anys; són dades procedents de diferents estudis, amb metodologies diverses i objectius també variats, en els quals les dades específicament sociolingüístiques no sempre són el focus principal. Lògicament, les recerques que fan més referència a la diversitat lingüística són els estudis d’usos lingüístics de la població (EULP) més recents —amb les anàlisis de què han estat objecte. Encara no hem pogut incorporar plenament les dades del darrer d’aquests treballs, referit a 2018, que tot just s’han començat a conèixer al llarg de la segona meitat de l’any 2019. La quantitat de dades que ofereixen aquests estudis és molt elevada, però també s’ha de tenir en compte el condicionament que hi tenen els procediments d’enquesta: resposta obligada a un estudi oficial i que recull dades declarades pels enquestats (no observades directament).

Tot i això, entenem que les valoracions generals tenen una fiabilitat suficient als efectes del nostre informe, encara que l’exactitud de les quantificacions no es pugui considerar prou precisa.

Volem deixar constància del nostre agraïment als experts que ens han proporcionat les dades que han considerat més pertinents sobre cadascun dels tres apartats, en informes interns encarregats específicament. Per al primer d’aquests apartats, hem d’agrair les aportacions de Natxo Sorolla (2018) sobre llengües i identificacions; per al segon, de manera semblant, hem comptat amb les dades que ens han proporcionat Anna Torrijos i Joan Solé (2018) sobre la valoració instrumental de les llengües, i per al tercer apartat, finalment, amb un altre informe sobre el marc jurídic i institucional del plurilingüisme, encarregat en aquest cas a Eva Pons (2018).[1]


[1]. Al final d’aquest informe podeu trobar en annex les qüestions plantejades a aquests col·laboradors.

1.1. Què entenem per cohesió social i com es pot mesurar? Relació entre la diversitat lingüística i la cohesió social

El concepte de cohesió social no és nou. Els seus orígens es remunten al final del segle xix, quan Émile Durkheim[2] en va parlar com un element de la qualitat de vida en societat, centrant-se en dues dimensions: la solidaritat[3] i la lleialtat compartida per la gent.[4] Més recentment, a partir dels anys vuitanta del segle xx, aquest terme i el seu contrari, la fragmentació social, s’han fet molt presents en els debats públics, en estreta relació amb la necessitat d’abordar iniciatives polítiques per a gestionar la diversitat creixent de la societat.

Normalment, però, es parla de cohesió social sense especificar quin sentit té exactament, fent referència de manera genèrica a l’estat d’una determinada societat en què no s’aprecien dissensions o contradiccions especials entre els membres que la componen, i com veurem, no hi ha un consens general sobre com es defineix ni sobre el mètode de mesurar-ne l’estat.

Aquesta indefinició dona peu a una justificada preocupació per l’ús —o l’abús— que se’n pot fer segons els contextos, en funció dels interessos dels sectors socialment influents. Entre nosaltres, sense anar més lluny, són ben visibles els discursos públics abrandats en un sentit o en un altre, per a afirmar que hi ha una cohesió social satisfactòria o per a denunciar una greu fragmentació de la societat. Hem d’admetre que sense una definició precisa i un mètode efectiu de comprovació, la idea de cohesió social i la constatació de la seva evolució tenen una fiabilitat limitada.

Per tant, sembla necessari observar en el camp de les ciències socials quines són les aproximacions recents més rigoroses a la definició del terme, i també les consideracions metodològiques sobre els indicadors que permeten mesurar el grau de cohesió social d’una societat i establir comparacions entre societats diferents o moments diferents de la mateixa societat, a fi d’arribar a adoptar una posició prou explícita en aquest informe.


[2]. De la division du travail social, 1893.

[3]. Amb la coneguda distinció entre solidaritat mecànica pròpia de les societats tradicionals homogènies i solidaritat orgànica, característica de les societats modernes, més heterogènies.

[4]. Altres sociòlegs han fet aportacions posteriors significatives a aquest concepte: Ferdinand Tönnies o Talcott Parsons, per exemple.

1.2. La cohesió social com a objectiu avaluable de les polítiques públiques: diversitat vs. cohesió

En el nostre context immediat, l’interès polític per la cohesió social es fa especialment visible amb l’entrada al segon mil·lenni. Diversos informes institucionals ho posen de manifest a partir del mateix any 2000.[5]


[5]. De fet, l’Acta Única Europea de 1986 ja feia referència a la cohesió social, i el Tractat de Lisboa de 2008 fa referència a tres dimensions de la cohesió: econòmica, social i territorial.

1.2.1. La Unió Europea

En el cas de la Unió Europea, el mateix títol d’un treball de Berger-Schmitt (2000) ja es refereix al concepte i al mesurament de la cohesió social, amb voluntat de donar resposta a les necessitats de clarificar aquests dos aspectes. Així, després de revisar les diferents aproximacions a la idea de cohesió social, n’identifica dues dimensions principals (Berger-Schmitt, 2000: 4):

1) La reducció de les desigualtats, de la manca d’equitat i de l’exclusió social.

2) L’enfortiment de les relacions, interaccions i vincles socials, que es consideren el capital social d’una societat.

Aquesta referència al concepte de capital social, que parteix dels plantejaments de Robert Putnam, es fa present des d’aleshores en molts dels treballs sobre la cohesió social, entenent que constitueix una propietat col·lectiva, un bé públic i no merament individual, que integra diferents dimensions (Berger-Schmitt 2000, 6): un capital social d’integració —bonding capital, o capital vincle, que aglutina internament els membres d’un grup—, un capital social d’interrelació —bridging capital, o capital pont, que estableix lligams horitzontals entre grups diversos— i un capital relligador —linking capital, que aglutina verticalment els diferents grups. 

Des de la nostra perspectiva sociolingüística, assumim aquest plantejament, perquè sembla evident que la identificació amb una comunitat lingüística forma part del bonding capital, les relacions interlingüístiques s’inscriuen en el bridging capital i l’ordenament lingüístic de la societat és un dels aspectes del linking capital, respectivament.

Berger-Schmitt estableix també en aquest estudi una estreta relació entre la cohesió social i la qualitat de vida —una dimensió que remet més clarament a l’experiència individual del context social en què viu cadascú.

Respecte al mètode per a mesurar la cohesió social, Berger-Schmitt s’hi refereix com a aportació a un sistema europeu d’indicadors socials aleshores en elaboració (ibíd., 7), i apunta dues sèries d’indicadors de cohesió social, corresponents a les dues dimensions que ha identificat prèviament (ibíd., 8): la reducció de desigualtats i l’enfortiment del capital social. Dues taules sintetitzen aquest sistema d’indicadors, entre els quals, però, la diversitat lingüística és pràcticament absent. Només s’hi fa referència com a «ensenyament i difusió de les llengües europees» dins de l’apartat d’educació i formació vocacional (ibíd., 10).[6]

Curiosament, aquest treball només fa una referència tangencial (ibíd., 17-18) a l’indicador de confiança del World Values Survey, que s’havia començat a aplicar des de l’any 1981 arreu del món i que —probablement a causa de la seva simplicitat operativa— s’ha convertit, no sense controvèrsia, en un índex integrat de cohesió social a partir del qual es fan comparacions entre societats diferents —sobretot estats— i moments diferents. Aquest indicador es basa en les respostes a la qüestió següent: «Parlant en termes generals, diríeu que es pot confiar en la majoria de la gent, o que mai no es va prou amb compte al relacionar-se amb la gent?».[7] Òbviament, al costat de la senzillesa que el caracteritza com a mesura global de la confiança entre els membres d’una societat, el poder explicatiu d’aquest índex —respecte als factors que hi influeixen i l’estat concret de les relacions socials— és escàs.


[6]. Tot i això, podríem concloure que l’accés al coneixement de les llengües es relaciona amb els indicadors d’igualtat/desigualtat, i l’ús de les llengües en la interacció té relació amb els indicadors relacionals del capital social.

[7]. «Generally speaking, would you say that most people can be trusted or that you can’t be too careful in dealing with people?»

1.2.2. El Consell d’Europa

Un altre d’aquests informes internacionals, procedent en aquest cas de l’entorn del Consell d’Europa (Niessen, 2000), evidencia l’estreta relació del concepte de cohesió social amb la necessitat de dissenyar polítiques públiques de diversitat, per a fer front als reptes de la nova immigració sense desatendre les altres minories socials. Tanmateix, la definició que s’hi fa del concepte de cohesió social no és gaire clarificadora i resulta fins i tot circular: «Il désigne […] une stratégie visant à compenser le processus de fragmentation sociale» (Niessen, 2000: 42).

De fet, l’objectiu de l’estratègia a què es refereix és trobar l’equilibri entre diversitat i cohesió (ibíd.):

La capacitat dels estats i de les societats per a gestionar la diversitat és limitada. Les polítiques, doncs, han d’arribar a un equilibri efectiu entre la promoció de la diversitat i el manteniment de la cohesió. L’acceptació de la diversitat i la interacció entre les cultures afavoreixen les relacions harmonioses entre les persones. En altres termes, hom pot promoure la cohesió tot reconeixent el valor de la diversitat.

Des del nostre punt de vista, és important aquest enfocament de la cohesió social basada en el reconeixement de la diversitat i el foment de la relació intercultural, en comptes de considerar la diversitat en si mateixa com una amenaça per a la cohesió social.

Novament, l’orientació eminentment pràctica d’aquest informe —facilitar, com hem dit, als diferents agents el disseny de polítiques de gestió de la diversitat— explica que les referències a la manera de mesurar l’estat de la cohesió social també s’hi plantegin com a sistemes de seguiment i avaluació dels resultats de les polítiques.

En qualsevol cas, notem que s’hi fa una referència més explícita a la dimensió lingüística de la diversitat en dos aspectes diferenciats: el plurilingüisme que constitueix el patrimoni d’Europa i el que procedeix de la immigració. L’apartat relatiu a les llengües i l’educació (Niessen, 2000: 89 i s.) tracta tant dels compromisos de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries amb les llengües patrimonials d’Europa com de les necessitats educatives derivades de les noves llengües dels nouvinguts, subratllant la diferència necessària en el tractament d’unes i altres llengües. Entenem que aquesta distinció entre les llengües patrimonials històriques d’una societat i les que són fruit de la incorporació més recent de nous contingents de població és especialment important i indefugible en qualsevol consideració sobre la cohesió social.[8]

El capítol dedicat a seguiment i avaluació (Niessen 2000: 109 i s.) remarca la necessitat de combinar mètodes quantitatius i qualitatius (ibíd.: 112-113):

Hom pot aplicar els mètodes quantitatius i qualitatius tant alternativament com en combinació. Els censos de població comporten sovint informacions sobre l’educació, l’ofici, la situació professional, les llengües parlades, l’origen nacional o ètnic. […] Alguns estudis qualitatius poden proporcionar informacions sobre el sentiment de seguretat de les poblacions immigrades i minoritàries.

En realitat, però, l’orientació més política que analítica d’aquest informe fa que no arribi a establir amb precisió les dimensions de la cohesió social ni les tècniques per a mesurar-la.[9] En canvi, és significatiu que s’hi plantegi en termes positius, com dèiem, la tensió entre diversitat i cohesió social, que ha estat llargament discutida, des d’aquella rotunda afirmació de John Stuart Mill:

Les institucions lliures són gairebé impossibles en un país compost de diferents nacionalitats. Dins un poble sense sentiment comunitari, especialment si llegeixen i parlen llengües diferents, l’opinió pública unida necessària per al treball del govern representatiu no pot existir.[10]

Aquest va ser, per exemple, el tema del debat que hi hagué uns anys després, entre un gran nombre d’especialistes qualificats, entorn de la compatibilitat entre diversitat cultural i solidaritat econòmica (Van Parijs, 2004). Les intervencions de François Grin, E. Banting i William Kymlicka en aquell debat són especialment aclaridores i fan referències concretes a la diversitat sociolingüística. 

En síntesi, aquests treballs sostenen que el grau de diversitat o de desigualtat d’una societat no determina el seu nivell de solidaritat econòmica, benestar o cohesió social: hi ha països amb gran diversitat interna que han desenvolupat polítiques actives interculturals i d’equitat social i són altament pròspers i cohesionats. Tanmateix, reconeixem que aquest és un punt sobre el qual hi ha encara posicionaments diversos.


[8]. La importància de l’accés al coneixement de les llengües, sense oblidar les minoritàries, per a la cohesió interna dels estats i del conjunt d’Europa és analitzada des d’una perspectiva evolutiva en un altre informe del Consell d’Europa (2014).

[9]. Entre els indicadors, per exemple, la llengua només apareix explícitament en l’ítem 4b: «participació i nombre d’hores d’alfabetització i cursos de llengua» (ibíd. 114).

[10]. Considerations on Representative Government, capítol xvi, Londres, 1861. En la nostra opinió, cal entendre que aquesta afirmació és el reflex d’un món en què predominava la juxtaposició entre cultures que internament eren relativament homogènies, molt diferent de la profunda imbricació entre cultures que comporta la globalització.

1.2.3. Les Nacions Unides

Un tercer treball posterior especialment interessant, procedent en aquest cas de l’entorn de les Nacions Unides, és el de Jane Jenson (2010), que també es proposa definir i mesurar la cohesió social. Jenson fa un repàs detallat de la incorporació del concepte de cohesió social a les estratègies de les institucions polítiques internacionals i de la relació que té amb la inclusió i el capital social, i constata les dificultats existents per a definir-la i mesurar-la.

En la revisió que fa dels sistemes de mesurament de la cohesió social, dona compte d’una interessant proposta sintètica i quantificada de Fernando Rajulton et al. (2007), que intenta integrar en percentatges ponderats els indicadors de sis dimensions en tres àmbits:

  • econòmic (inclusió i equitat), 40 %;
  • polític (legitimació i participació), 30 %;
  • Sociocultural (reconeixement i pertinença), 30 %.

Ara bé, la proposta d’indicadors que fa Jenson es concreta a partir de vuit àmbits, sense establir cap ponderació o preeminència entre ells:

  • Cohesió social com a inclusió en termes de distribució de la riquesa, ingressos i pobresa.
  • Cohesió social com a inclusió en termes d’accés a l’ocupació.
  • Cohesió social com a inclusió en termes d’accés a l’educació.
  • Cohesió social com a inclusió en termes de salut.
  • Cohesió social com a inclusió en termes d’accés a les tecnologies.
  • Cohesió social com a homogeneïtat cultural i ètnica. 
  • Cohesió social com a confiança (índex del WVS).
  • Cohesió social com a participació i solidaritat. 

En el marc del sisè àmbit és on s’inscriuen esquemàticament els aspectes de diversitat lingüística i reconeixement oficial de les llengües, al costat de les relatives a l’origen de la població, la diversitat ètnica.