Una darrera perspectiva institucional que hem cregut rellevant sobre la cohesió social és la de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE, 2011). Aquest informe insisteix en la dificultat de definir el concepte (ibíd., 53), però considera que depèn de tres tipus de components, que cal tenir en compte per a valorar l’estat de la cohesió social en una societat determinada (ibíd., 54), entre els quals mereix una atenció especial la mobilitat social:
- inclusió social (pobresa, desigualtat, polarització social);
- capital social (confiança —interpersonal i social— i formes d’implicació cívica);
- mobilitat social (grau en què la gent pot o creu que pot canviar la seva posició en la societat).
Són tres dimensions complementàries, que l’informe representa en el gràfic 1.
Des del punt de vista sociolingüístic, entenem que té un interès rellevant analitzar el paper de les llengües en la mobilitat social, com a factor de cohesió social. Més endavant en tractarem amb detall.
Respecte a les variables que permeten mesurar la cohesió social, aquest informe ressenya les que s’han usat tradicionalment:
- la desigualtat d’ingressos i la pobresa;
- la participació en l’economia, per exemple la taxa de desocupació;
- benestar social: expectativa de vida, taxa d’alfabetització, participació política…;
- capital social: sentit de pertinença, confiança interpersonal…
Al capdavall, però, defensa la necessitat d’incorporar indicadors subjectius que recullin la percepció de la gent. Aquest és també el parer de Larsen (2014), que proposa definir la cohesió social com una propietat cognitiva —la creença dels ciutadans d’una determinada societat (ell es refereix a nacions-estat) de compartir una comunitat moral i poder confiar els uns en els altres—, i malgrat la importància de la desigualtat o l’ocupació, considera que no són en si mateixos indicadors de cohesió (ibíd., 3) i adopta l’índex de confiança del World Values Survey (WVS) —Enquesta Mundial de Valors— com a referència.[11]
Les al·lusions de l’informe de l’OCDE a la diversitat lingüística són prou rellevants: la manca de reconeixement de les llengües o la desigualtat entre grups lingüístics com a font de conflictes, l’accés dels immigrats al coneixement de la llengua…
L’anàlisi que hem fet dels diferents treballs sobre cohesió social —més extensa en realitat que la que hem ressenyat explícitament en aquestes pàgines— ens porta a la conclusió que cal conjugar diversos components:
- Els aspectes estructurals de la societat —amb les diferències i desigualtats entre els diversos sectors— i les formes d’organització social, tant en la dimensió institucional, normativa i administrativa, com en la dimensió de les organitzacions econòmiques, cíviques i associatives.
- Les relacions socials que hi tenen lloc, en la mesura que són processos d’interacció observables: xarxes de comunicació de tot tipus, relacions polítiques i laborals, formes de sociabilitat populars. Les oportunitats de mobilitat social.
- Les percepcions psicosocials, com a actituds davant de la diversitat i la desigualtat, la confiança en els altres i en el mateix sistema social, la identificació amb un projecte de futur compartit.
La interrelació entre aquests diferents nivells —estructurals, relacionals i psicosocials— és la que configura l’estat general de la cohesió social. Un intent explicatiu d’aquestes interrelacions és el model funcional del sistema social de Talcott Parsons, esquematitzat en la taula 1 següent (Rocher, 1968).
[11]. Val a dir que, en aquest cas, les dades relatives a Espanya són baixes i han disminuït en més de 10 punts entre 1995 i 1999 i entre 2010 i 2014 (ibíd., 20).
La breu revisió que hem fet de diversos informes internacionals sobre cohesió social ens mostra, en primer lloc, que les referències a la incidència que hi tenen els factors sociolingüístics i a les maneres de mesurar-la són escasses en general.
Aquesta és també la percepció que es va posar en relleu en un congrés dedicat específicament a analitzar la influència de la diversitat lingüística en la cohesió social (Coleman, 2015).[12] En aquesta publicació, en efecte, es constata l’escàs interès que mostren els estudis sobre cohesió social per la dimensió sociolingüística —només solen ocupar-se’n en els aspectes educatius—, per més que hi ha moltes evidències —i entre elles, s’hi esmenta el cas de Catalunya— de la importància que té la dimensió lingüística en la cohesió social —en l’acolliment de la immigració, per exemple. Les competències lingüístiques són rellevants en l’educació intercultural, la facilitat de comunicació intercultural, l’accés a la informació, la mobilitat social, etc., i per tant són crucials per a la cohesió social.
Tot i això, les intervencions en aquell congrés s’orientaven a l’anàlisi de casos des d’una perspectiva política i tampoc no aporten noves idees entorn de la definició de la cohesió social o de la manera de mesurar-la en els aspectes sociolingüístics.
L’estudi que tracta més específicament i més a fons dels aspectes lingüístics de la cohesió social és el projecte europeu de recerca MIME —Mobility and Inclusion in Multilingual Europe— (Grin et al., 2018). Per això creiem que val la pena prestar-hi una atenció específica.[13]
[12]. Es tracta d’un dels congressos que se celebren cada dos anys entorn de la relació entre llengua i desenvolupament (Language and Development Conference). Es poden consultar al portal http://www.langdevconferences.org.
[13]. Podeu trobar-ne una descripció més general a la ressenya que vaig fer de Grin et al. (2018) a Marí (2019) i més informació sobre el projecte MIME al web https://www.mime-project.org o sobre el 7è Projecte Marc (ara ja finalitzat) al portal https://ec.europa.eu/research/fp7/index_en.cfm.
El projecte europeu de recerca MIME (Mobility and Inclusion in Multilingual Europe), finançat per la Direcció General de Recerca i Innovació de la Comissió Europea per mitjà del 7è Programa Marc en el període 2014-2018, és segurament el de més gran abast fins ara entorn del multilingüisme europeu i de les implicacions que pot tenir per al futur de la nostra societat. Com a objectiu no té exactament aconseguir la cohesió social, en el sentit que nosaltres l’entenem en aquest estudi, però hi està molt estretament relacionat i s’hi fa referència constantment; per aquest motiu el considerem del màxim interès, especialment en els aspectes sociolingüístics del nostre informe sectorial.
El focus del projecte MIME és analitzar els reptes del multilingüisme per al ciutadà europeu (Grin et al., 2018: 15):
- Com poden combinar els europeus les exigències de la mobilitat, en una societat moderna, integrada, avançada tecnològicament, amb la necessitat de mantenir i treure partit de la diversitat lingüística i cultural europea?
- Què implica aquest repte en termes de pràctiques comunicatives, usos lingüístics i drets lingüístics, aprenentatge i ensenyament de llengües?
- Com es tradueix això en polítiques relatives a les llengües nacionals, minoritàries, patrimonials o de la immigració?
El sentit primordial de la mobilitat en aquest projecte no fa referència principalment a la mobilitat vertical, entesa com a oportunitat d’ascens en l’escala social, sinó en l’accepció corrent en el discurs europeu, a la mobilitat horitzontal de les persones en l’espai europeu per raons de treball, estudi, lleure o jubilació. La idea d’inclusió hi té un valor més global: el sentit de pertinença i de connexió amb el lloc de residència —sigui el lloc on un ha nascut o el lloc on ha decidit establir-se (Grin et al., 2018: 18-19). La participació plena en la vida social, política, econòmica i cultural d’una comunitat nacional, regional o local —considera el projecte MIME— requereix familiaritat amb la llengua local. La gestió adequada del multilingüisme és crucial per a la cohesió de la societat europea: és la preservació de l’entorn lingüístic el que fa possible que els membres d’una comunitat se sentin segurs a l’hora de facilitar la inclusió als nouvinguts. La cohesió social, aleshores, depèn de la combinació equitativa de la mobilitat i la inclusió: trobar la solució de compromís o d’equilibri (trade-off) en la tensió que hi ha entre aquests dos objectius legítims i centrals per a la Unió Europea —la mobilitat i la inclusió. La gestió adequada del multilingüisme en els diferents contextos —des dels més propers o micro (individuals, familiars) passant pels mitjans o meso (les organitzacions públiques o privades) fins als més extensos o macro (la societat completa, local, nacional o global)— pot contribuir decisivament a la cohesió social i a la identificació amb el projecte europeu.
En aquest sentit, les quatre conclusions majors del projecte MIME són les següents (Grin et al., 2018: 26):
- El multilingüisme no es pot deixar de banda i el laissez-faire no és una opció. Les polítiques lingüístiques són una part imprescindible de la governança; són necessàries i justificades: els beneficis que reporten superen els costos. L’estreta relació de la llengua amb els processos polítics, socials, econòmics i culturals fa que la distribució més o menys justa dels recursos depengui de la gestió adequada de la diversitat lingüística.
- La mobilitat i la inclusió són per a tothom; per això les polítiques s’han de basar en una visió comprensiva de la mobilitat i la inclusió. La promoció de la mobilitat ha d’anar acompanyada de mesures que afavoreixin la inclusió en les llengües i cultures locals de les persones i grups que es desplacen perquè puguin participar plenament en la societat local i no siguin vistos com una amenaça.
- El disseny correcte de polítiques que combinin la mobilitat i la inclusió és complex, però necessari i possible. La qüestió és seleccionar les mesures que representen en cada cas el millor equilibri en la tensió entre inclusió i mobilitat.
- La cohesió social sorgeix de la combinació equilibrada de la mobilitat i la inclusió. La regeneració del projecte europeu d’integració depèn en bona part del disseny de polítiques multilingües intel·ligents.
Una simple presentació de la llista de continguts del Vademecum del projecte MIME ens dona una idea de l’amplíssim ventall de propostes que conté per a una gestió del multilingüisme que superi la tensió entre mobilitat i inclusió —i per tant afavoreixi la cohesió social. Les propostes s’estructuren en setanta-dues qüestions, agrupades en sis apartats:
- L’anàlisi de polítiques lingüístiques (1-13). Principis que han de guiar la selecció, el disseny i l’avaluació de polítiques lingüístiques efectives, eficients i equitatives.
- Minories, majories i drets lingüístics (14-25). Com es poden millorar els marcs constitucionals i legals per a avançar en la cohesió social.
- Diversitat lingüística, mobilitat i integració (26-40). Dimensions socials de la gestió equitativa del plurilingüisme.
- Educació lingüística, ensenyament i aprenentatge (41-53). Quines pràctiques educatives poden facilitar la mobilitat i la inclusió en una Europa cohesionada.
- Traducció, tecnologies lingüístiques i estratègies alternatives (54-64). Optimització dels recursos de traducció en contextos específics.
- Qüestions especials (65-72). Fronteres del multilingüisme en àmbits poc explorats.
Cada una de les setanta-dues qüestions s’obre amb una pregunta que és analitzada amb aportacions des de la recerca, experiències il·lustratives, implicacions per a les polítiques i referències de lectura. En definitiva, per més que no es tracta d’un inventari exhaustiu de tots els aspectes del plurilingüisme equitatiu, ni tampoc estarem completament d’acord amb l’enfocament o la resposta associada a totes aquestes qüestions, no hi ha dubte que és un catàleg utilíssim i que és imprescindible tenir-lo en compte en abordar les qüestions de diversitat lingüística i cohesió social.[14]
[14]. Crec que seria una bona iniciativa que aquest Vademecum fos traduït al català i difós àmpliament en el nostre àmbit lingüístic.
El punt de vista que adoptarem en el nostre informe se centra en les dimensions sociolingüístiques següents, que entenem que són les que més incideixen en la cohesió social:
- Les llengües com a capital vincle o d’integració —element d’identificació i de demarcació entre els grups lingüístics. La composició sociolingüística de la població. El sentit de pertinença a un grup lingüístic (llengua inicial i llengua d’identificació): català, castellà i les altres llengües (tendències evolutives). Situació de les llengües patrimonials —el català i l’occità aranès— com a factor d’identificació, de pertinença i de cohesió social.
- Les llengües —competències i usos lingüístics— com a capital pont o d’interrelació i com a recurs instrumental per a la intercomunicació i la mobilitat social. Les llengües són alhora condició —com a competència adquirida— i mitjà de les relacions personals i professionals. Cada llengua en concret i la diversitat lingüística en conjunt es poden valorar individualment i col·lectivament com un inconvenient o com un recurs útil disponible, per a la mobilitat social i per a les relacions interpersonals i professionals —ocupació, salari. La influència d’aquestes xarxes de relació en l’evolució de la cohesió social és clara.
- L’estatus jurídic de les llengües, el marc institucional i les polítiques lingüístiques com a capital relligador. Tota l’activitat humana té lloc en aquest context, des dels processos de socialització primària i secundària fins a l’accés a les diverses formes de participació social i política. El grau de reconeixement formal de les llengües i la seva presència en els grans àmbits socials —educació, treball, serveis públics, oferta comunicativa i cultural…—influeix en la valoració personal i col·lectiva i l’orientació futura de la cohesió social.
La intervenció de tots aquests factors de diversitat sociolingüística en el grau de consolidació major o menor de la cohesió social sembla evident, al marge que sigui més o menys difícil mesurar-ne o quantificar-ne l’estat o que disposem de dades concretes que ho permetin.
Al mateix temps, és obvi que la diversitat de les llengües presents en qualsevol societat —les llengües d’origen o llengües primeres dels diferents sectors de la població, les llengües usades en les activitats professionals o de lleure, les llengües de la multitud de visitants que acull una societat com la nostra,[14] les llengües reconegudes oficialment (o no) en l’ordenament jurídic, etc.— és indestriable dels altres factors socials i econòmics de diversitat i cohesió social. No hi ha dubte, per tant, que molts dels punts que tractarem en aquest informe estaran entrellaçats amb aspectes dels altres informes sectorials del nostre estudi considerat en conjunt.
[14]. Apuntem només que segons l’Idescat, més de 25 milions d’estrangers han visitat anualment Catalunya els darrers anys.
Per més que es tracta d’un aspecte estretament relacionat amb l’apartat 3 que acabem d’exposar i que després abordarem, creiem que és imprescindible fer una consideració prèvia per a subratllar les condicions equitatives del pluralisme lingüístic, que és una qüestió que afecta la totalitat del nostre informe.
Tal com hem apuntat de passada en comentar l’informe Niessen (2000), quan s’analitza la diversitat lingüística en una societat és imprescindible tenir en compte la distinció entre les comunitats lingüístiques patrimonials o històriques i els grups lingüístics d’incorporació posterior i relativament més recent. És una distinció necessària, tal com exposa la Declaració Universal de Drets Lingüístics de Barcelona (DUDL 1996), si hom vol ponderar equitativament alhora els drets individuals i els de cada col·lectiu lingüístic com a base i condició de la cohesió social. També hem vist que és un criteri assumit pel projecte europeu MIME i en el qual coincideixen altres estudiosos de la diversitat, com Will Kymlicka (2001).
Qualsevol comunitat lingüística —i per tant cadascun dels membres que la integren— ha de gaudir de la plenitud d’exercici dels seus drets lingüístics en el context del marc natural i social en què s’ha constituït històricament, sense que el reconeixement dels drets lingüístics dels nous ciutadans o grups lingüístics que s’hi incorporen puguin adquirir més preeminència i arribar a comprometre la continuïtat de la comunitat lingüística originària.
La valoració —objectiva o subjectiva— de la cohesió social no es pot fer obviant aquest principi bàsic de justícia lingüística. Altrament, es podria considerar que en nom de la cohesió social és justificable i legítima l’assimilació induïda o forçada de les minories lingüístiques autòctones per part de llengües majoritàries establertes posteriorment en el seu espai històric.
La identificació amb la llengua pròpia—amb el grup lingüístic propi— té una influència considerable sobre el sentit de pertànyer o no a una societat determinada, conjuntament amb altres factors rellevants, com la identificació amb el país d’origen. Aquest és un punt sobre el qual l’informe del Consell d’Estudis d’Opinió (CEO 2018)[16] proporciona unes dades interessants: prop de dues terceres parts de la població de Catalunya (63,9 %) creuen que poder parlar català és molt o força important per a ser veritablement català, enfront del 36,4 % que consideren molt o força important haver nascut a Catalunya (gràfic 2).
Font: Pew Research Center. Global Attitudes & Trends.
La relació entre la llengua pròpia i el sentiment de pertinença català o espanyol s’havia analitzat també en altres estudis (Capdevila, 2012), en què es percebia una certa polarització (gràfic 3).
Font: Baròmetre d’Opinió Política. 1a onada, 2012.
Tot i això, sovint s’ha observat, amb raó, que no hi ha incompatibilitat per a la identificació personal amb més d’una llengua, a diferència d’altres adscripcions més exclusives, com la religió. Fins i tot la identificació amb el lloc d’origen pot esdevenir compatible amb el creixement d’un nou sentit de pertinença al país i la societat de residència.
En aquest primer subapartat analitzarem les dades disponibles sobre les identificacions lingüístiques en relació amb l’origen de la població i donarem compte de l’evolució que es detecta en la relació entre llengua i identitat, sobretot a partir dels estudis longitudinals de Woolard (2016).
[16]. Concretament el punt 6.3 del bloc variable del dossier de premsa de l’Enquesta sobre poder polític a Catalunya. La font és un estudi del Pew Research Center. Sobre les percepcions de la relació entre la llengua pròpia i la identificació nacional, podeu veure també Vázquez (2013).
Tal com exposa amb més detall en aquest mateix estudi l’informe sectorial Cohesió social i demografia a Catalunya, la immigració ha estat històricament un component important de la nostra societat, i la immigració estrangera en concret ha crescut de manera extraordinària durant la primera dècada del segle xxi, amb una desacceleració posterior, com mostra a grans trets el gràfic 4 següent (EULP 2013 I: 37).
Font: Idescat. Indicadors demogràfics.
Aquest és un aspecte molt rellevant de la diversitat de la societat catalana, però cal matisar que, des d’un punt de vista lingüístic, la complexitat no prové únicament de la població d’origen estranger, ja que una part important de la població arribada de la resta de l’Estat en etapes successives, sobretot des del segle passat, és de llengua castellana. La taula 2 que segueix (EULP 2013, I: 44) resumeix l’evolució de la població segons l’origen al llarg dels darrers anys, en milers i en percentatges.
L’Informe de Política Lingüística 2017 (IPL 2017) ofereix dades més actualitzades sobre aquest punt (IPL, 2017: 7):
La població total de Catalunya l’any 2017 és de 7.555.830 habitants. D’aquests, gairebé dues terceres parts (64,8 %, 4.899.882 habitants) han nascut a Catalunya, 1.325.004 (17,5 %) han nascut a la resta de l’Estat espanyol i 1.330.944 han nascut a l’estranger (17,6 %). Els percentatges s’han mantingut estables des del 2008.
L’evolució de la població entre 1991 i 2017 que mostra el gràfic 5 (IPL 2017: 7) dona compte amb més detall de la profunda transformació de la població de Catalunya en les darreres dècades. La població nascuda a la resta de l’Estat, que representava més del 30 % el 1991 ha passat a un 17,5 % el 2017, i la població estrangera, en el mateix període, ha passat de l’1,7 % al 17,6 %.[17]
Segons les primeres dades conegudes de l’EULP 2018, els percentatges han variat lleugerament: el 64,7 % de la població és nascuda a Catalunya, el 17,1 % a la resta de l’estat i el 18,2 % a l’estranger.
La taula 3 que segueix (EULP 2018) mostra el gran increment de la població d’origen estranger al llarg dels darrers anys.
La població d’origen estranger (EULP 2018) té una representació especialment alta entre la població en edat laboral —un de cada tres habitants d’entre quinze i trenta-nou anys és nascut a l’estranger—, mentre que la població nascuda a la resta de l’estat es concentra en les edats superiors als seixanta-cinc anys (gràfic 6).
La distribució per nacionalitats d’origen de la població estrangera (IPL, 2017: 7) ens permet conèixer el pes relatiu dels col·lectius principals, però a partir d’aquestes dades no en podem deduir amb precisió les implicacions lingüístiques: en primer lloc, perquè no s’hi tenen en compte els estrangers que han obtingut la nacionalitat espanyola, però sobretot perquè hi ha països d’origen que són plurilingües —com el Marroc, el més representat— i perquè també hi ha països diferents que comparteixen una mateixa llengua dominant, com els hispanoamericans. Segons l’EULP 2018, la població procedent de l’Amèrica Llatina ascendeix a 558.941 persones (taula 4).
Font: Padró continu. Idescat.
Cal tenir present també que la distribució territorial de la població nascuda fora de Catalunya —i per tant la incidència local de la diversitat d’orígens— no és homogènia, tal com indica el mateix informe i mostra el gràfic 7 corresponent (IPL, 2017: 8):
Les comarques centrals, amb el 75,2 % (299.998 habitants) de persones nascudes a Catalunya, i les Terres de l’Ebre, amb el 74,2 % (133.247 habitants), tenen les proporcions més altes de població nascuda a Catalunya, uns deu punts percentuals per sobre de la mitjana del conjunt del territori (64,8 %). […] En contraposició, les comarques gironines tenen un 21,2 % de població nascuda a l’estranger (156.912 habitants), gairebé cinc punts per sobre del conjunt del territori. Els àmbits amb més presència de persones nascudes a la resta de l’Estat són l’Àrea Metropolitana de Barcelona (19,4 %; 935.319 persones) i el Camp de Tarragona (19,1 %; 97.653 persones), si bé la proporció no és gaire més alta que la del conjunt del territori (17,5 %).
El cas de la Vall d’Aran, com a territori de la minoria que té l’occità com a llengua patrimonial, mereix una atenció especial (IPL, 2017: 111), ja que en aquest cas la llengua de cohesió és raonable que sigui l’occità, i alhora perquè és un exemple il·lustratiu de l’especificitat de la diversitat a escala local (citació i gràfic 8 que segueixen):
Segons el padró d’habitants del 2017, la població de la Vall d’Aran és de 9.985 persones. D’aquestes, el 58 % són nascudes a Catalunya (36,8 % a l’Aran i 21,2 % a la resta de Catalunya) i el 42 % a la resta de l’estat o a l’estranger. Tant la proporció de nascuts a la resta de l’estat (21 %) com la de nascuts a l’estranger (21 %) són superiors a la mitjana catalana (17,5 % a la resta de l’estat i 17,6 % a l’estranger). La població nascuda a Romania representa més del 40 % de la població estrangera, a molta distància d’altres nacionalitats.
Font: Informe de política lingüística 2017. DGPL. Departament de Cultura.
Les dades de l’EULP 2018 no varien significativament:
D’acord amb el Padró municipal d’habitants de 2018, la població de la Vall d’Aran és de 9.983 persones, de les quals 3.678 han nascut a la Vall d’Aran (36,8 %), 2.090 a la resta de Catalunya (20,9 %), 2.111 a la resta de l’Estat (21,1 %) i 2.104 a l’estranger (21,1 %).
[17]. Aquest grau de diversitat reclama que la política lingüística no sigui una política «del català», ni tampoc una política «del català i el castellà», sinó clarament una política de plurilingüisme, en el marc d’una política intercultural de gran abast.
La configuració dels grups lingüístics a Catalunya es desprèn de les dades relatives a la llengua inicial —la primera llengua apresa—, la llengua d’identificació i, en certa manera també a la llengua habitual de la població.[18] A efectes de caracteritzar el sentit de pertinença lingüística de cada col·lectiu, la dada més rellevant és segurament la llengua d’identificació, que és el resultat de la resposta a la pregunta Quina és la seva llengua?
Les dades de 2013 sobre les llengües inicials (EULP, 2013: 96 i s.) són aquestes:
La majoria de la població catalana més gran de 15 anys és de llengua inicial castellana (55,6 %; 3.448.000 efectius). El segon grup el formen les persones de llengua primera catalana (31,3 %; 1.940.000 efectius). En tercera i quarta posició hi trobem, respectivament, els al·loglots o grup de parlants de llengües diferents del català i del castellà (10,7 % i 662.000 efectius) i els bilingües inicials o grup de parlants que tenen alhora el català i el castellà com a primeres llengües parlades (2,5 %; 153.000 efectius).
Segons l’EULP 2018, «en el període 2013-2018, les persones amb el català com a llengua inicial han crescut en 70.000, les que tenen tant el català com el castellà com a llengua inicial han crescut en 23.700 i les que tenen el castellà com a llengua inicial s’han reduït en 82.500». L’evolució es reflecteix en percentatges en el gràfic 9 que segueix.
Font: Enquesta d’usos lingüístics de la població 2018. DGPL i Idescat.
Ara bé, segons la llengua d’identificació, les proporcions varien (EULP, 2013: 96 i s.):
L’any 2013, la majoria de la població catalana més gran de 15 anys s’identifica amb la llengua castellana (47,8 %; 2.974.000 efectius). El segon grup més nombrós el componen les persones que consideren que el català és la seva llengua (36,6 %; 2.275.000 efectius). El tercer està format pels que s’identifiquen amb altres llengües (8,6 %; 537.000 efectius) i el darrer pels que diuen que ambdós idiomes, el català i el castellà, són els seus (7 %; 438.000 efectius).
En aquest cas, l’EULP 2018 indica que «des de 2013, ha crescut en 45.500 persones el català com a llengua d’identificació i 3.000 persones més consideren com a llengua d’identificació el català i el castellà. Creix en 5.300 les que consideren com a llengua d’identificació el castellà, i 17.200 persones més tenen com a llengua d’identificació una llengua diferent del català i el castellà». L’evolució es veu en percentatges en el gràfic 10 que segueix.
Font: Enquesta d’usos lingüístics de la població 2018. DGPL i Idescat.
Com sintetitza Natxo Sorolla (2018, 5) en el seu informe intern —es representa a la taula 5—, «tot i que els autòctons bilingües inicials d’origen autòcton s’analitzen conjuntament amb els catalanoparlants inicials, la major part d’aquest grup (32,8 %) és catalanoparlant inicial, i no bilingüe inicial. La major part dels autòctons no catalanoparlants inicials (27,2 %) són castellanoparlants inicials, i només un grup minoritari és al·loglot. Finalment, els al·lòctons (40,0 %) són majoritàriament castellanoparlants inicials (28,7, però amb una forta presència dels al·loglots inicials (10,4 %)».
Font: EULP, 2013.
Un altre fet destacable que també apunta Sorolla (2018) és que la població, com a reflex del canvi sociolingüístic originat per la immigració estrangera, «en les generacions més jóvens té pràcticament la mateixa proporció de parlants inicials de castellà que d’altres llengües (i combinacions)» (gràfic 11).
Gràfic 11. Nombre d’al·lòctons en percentatge
Font: EULP, 2013.
El gràfic 12 (EULP, 2013: 85) mostra globalment les dimensions i l’evolució d’aquests grups i els de llengua habitual entre 2003 i 2013.
Un aspecte evolutiu digne de comentari en aquest context és la capacitat d’atracció lingüística de la llengua catalana, és a dir l’increment de persones que el 2013 consideren que el català ha esdevingut la seva llengua d’identificació, el seu idioma, per més que no era la seva llengua inicial (ibíd.):
Hi ha diverses dades que ho corroboren; possiblement la més evident són les 750.000 persones (un 12 % de la població de més de 15 anys) que declaren adscriure’s al català malgrat que tenen altres orígens lingüístics.
Gairebé totes aquestes persones que han passat a identificar-se amb el català tenien el castellà com a llengua inicial. En canvi, com subratlla el mateix estudi (EULP 2013), «el volum d’al·loglots o parlants d’altres llengües que s’identifiquen amb el català és força reduït. En aquest cas, és el castellà el que demostra tenir més poder d’atracció».
Hi ha diversos factors, com veurem al llarg d’aquest informe, que afavoreixen que els nouvinguts tendeixin a aprendre en primer lloc el castellà. Aquest és un aspecte que mereix una atenció especial si es vol facilitar als al·loglots l’accés a la llengua catalana perquè disposin de les mateixes oportunitats i perquè el català, com a llengua patrimonial, pugui esdevenir llengua de cohesió —i l’occità en el seu àmbit (gràfic 13).
Tot i això, resulta significatiu que en el grup d’edat més jove la identificació amb la llengua catalana és més elevada que en els grups d’edat precedents, i arriba a uns nivells semblants als de la població de més edat (EULP 2013, I: 88).
Una altra dada que mostra l’evolució dels grups lingüístics és la transmissió intergeneracional. L’estudi de Caminal et al. (2018) atribueix l’increment de la transmissió intergeneracional als efectes del sistema educatiu, que ha millorat la competència en català dels castellanoparlants inicials i fa que els progenitors siguin més propensos a transmetre’l com a segona llengua als seus fills. Val la pena subratllar que la previsió d’aquell estudi és que els efectes d’aquesta tendència seran duradors.
Tal com mostra el gràfic 14 que segueix (EULP 2013, I: 100), el català guanya terreny en dues generacions.
L’índex de transmissió intergeneracional del català —ITIC = percentatge d’ús prioritari del català amb els fills – percentatge d’ús prioritari del català amb els progenitors / 100— és de 0,09 (EULP 2013, I: 101-102).
Lògicament, les dades varien segons l’origen familiar (EULP 2013, I: 103). L’increment intergeneracional de l’ús del català és lògicament superior en les famílies en què algun dels progenitors és nascut fora de l’àrea lingüística catalana (gràfic 15).[19]
Segons l’EULP 2018, «els indicadors de transmissió (diferència entre l’ús de català amb els fills i l’ús del català amb la mare) milloren lleument respecte al 2013. Hi ha una diferència de 7,1 punts entre l’ús de català només o sobretot amb la mare i l’ús de català només o sobretot amb el fill o filla més gran i aquesta diferència era de 6,2 al 2013».[20]
Des del punt de vista de la consciència de catalanitat de la població —de la seva autoidentificació com a «catalans» amb independència de la llengua d’identificació—[21] cal tenir en compte, com diu Natxo Sorolla en el seu informe intern (2018: 2), que, per cohorts d’edat, només entre els nascuts els anys trenta i quaranta, que ja superen l’edat de jubilació, predominen els nascuts fora de Catalunya, i en les generacions nascudes a partir dels seixanta —la població activa— són majoria els autòctons, sobretot entre els més joves —en edats en què la immigració no ha tingut representació (gràfic 16). Això fa pensar que l’evolució de la societat pot afavorir la identificació amb la catalanitat i amb la llengua catalana.
Gràfic 16. Origen geogràfic de l’enquestat segons l’any de naixement
[18]. En aquest darrer cas, però, el que queda representat és la dimensió funcional dels grups en interacció, i resulta més adient tractar-ne en l’apartat referent al capital pont.
[19]. Tal com observa Anna Torrijos en una aportació addicional sobre aquest punt, en tots els grups d’origen hi ha un avenç del català en la transmissió intergeneracional. Els dos grups en què la transmissió avança més són els nats als territoris de llengua catalana fills de nats fora d’aquesta àrea. Això ens indica que la capacitat d’atracció del català continua sent notable, ja que una part considerable dels fills dels arribats de fora ha adoptat el català com a llengua familiar i de projecció de futur, triant-la en l´ús amb els fills. De fet, segons anàlisis més recents de l’enquesta, el 56 % dels fills dels arribats de fora han triat de parlar català als seus propis fills, sigui de manera prioritària (41,5 %) o compartida. Unes proporcions certament considerables, encara que potser no suficients per a poder assegurar l’estabilitat futura dels percentatges d’ús del català, en una societat amb taxes d’immigració elevades durant llargs períodes. És interessant també tenir en compte que el grup d’origen amb un progrés intergeneracional del català més alt és el dels que són fills de parelles mixtes per lloc de naixement, és a dir, els nats ell i un dels progenitors als territoris de llengua catalana. Això ens dona una primera indicació de la contribució que fan les famílies mixtes a l’avenç del català en la transmissió intergeneracional. Altres factors que incideixen en la transmissió intergeneracional són analitzats a l’EULP I (2013).
[20]. Una comunicació personal també d’Anna Torrijos concreta aquestes dades: «A Catalunya no s’ha trencat mai la transmissió del català entre generacions. El procés de transmissió lingüística intergeneracional, és a dir, la diferència entre el percentatge de població que parla català amb els pares i el que l’usa amb els fills, és favorable al català en 7,1 punts i en la franja de població d’entre trenta i quaranta-quatre anys, arriba a 8,9 punts. El procés de transmissió lingüística intergeneracional, mesurat com la diferència entre el percentatge de població que parla català amb la mare i el que l’usa amb el fill, creix i és de 7,1 punts favorable al català. L’indicador era de 6,2 punts el 2013. L’ús del català amb el fill més gran (38,5 % de només o més català) és més alt que amb el pare (32 %) o amb la mare (31,4 %), i més encara que amb els avis materns (29 %) o paterns (29,5 %)» (https://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/dadesestudis/altres/arxius/dossier-eulp-2018.pdf).
[21]. Evidentment, molts dels nascuts a Catalunya són fills de progenitors nascuts fora i no sempre parlen català.
Les dimensions globals dels principals grups lingüístics, a part del castellà i el català, i la seva evolució entre 2008 i 2013 es mostren a grans trets en el gràfic 17 que segueix (EULP 2013, I: 95).
El gràfic 18 mostra les dades més recents (EULP 2018) sobre les llengües inicials diferents del català i el castellà.
Font: EULP 2018. DGPL i Idescat.
Segons els càlculs del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), el nombre total de llengües estrangeres presents a Catalunya és d’unes tres-centes (Junyent et al., 2005; Barrieras, 2013), però el pes relatiu d’algunes és escàs, i la distribució global dels diversos grups lingüístics segons els territoris l’any 2013 és desigual, com reflecteix el gràfic 19 (EULP 2013, I: 91).
En la mesura que aquesta distribució vagi associada a factors de segregació residencial o de desigualtat, pot esdevenir un obstacle a la inclusió i la cohesió social (Porcel et al. 2011).
Les dades de l’EULP 2018 sobre la llengua habitual segons els territoris en aquest sentit són indicatives de les característiques lingüístiques de l’entorn immediat (taula 6).
Pel que fa als grups lingüístics de la Vall d’Aran, segons l’Informe de política lingüística de 2017 (IPL 2017: 112), les capacitats d’entendre i parlar aranès disminueixen percentualment, a causa de l’augment de població d’origen extern, però tot i això la capacitat d’escriure-hi ha crescut molt, i en nombres absoluts hi ha un increment de més de cinc-centes persones que l’entenen i el saben parlar, com a efecte del sistema educatiu (gràfic 20).
L’EULP 2018 ofereix dades més recents sobre l’evolució dels coneixements (taula 7 i gràfic 21).
En general, les dades permeten deduir que les diverses identificacions lingüístiques no són un impediment insalvable per a la cohesió social. D’una banda, la reduïda proporció de monolingües en el conjunt de la societat catalana —menys del 13 % en dades de l’EULP 2013: 77—, i de l’altra, el fet que el castellà i el català són llengües molt àmpliament compartides per una clara majoria de la societat (EULP 2013: 78), tal com mostren els gràfics següents, són factors que faciliten la intercomunicació entre grups d’identificació lingüística diferent (gràfic 22). En l’apartat següent ho exposarem amb més detall.
A continuació, es recullen les llengües que els catalans de quinze anys i més poden parlar amb una proporció més alta (gràfic 23).
Des del punt de vista de consolidació de la cohesió social, la generalització del coneixement de les dues llengües oficials,[22] que ha estat des dels inicis un objectiu primordial de la política lingüística de la Generalitat de Catalunya, és sense cap dubte la manera d’evitar alhora la subordinació del català com a llengua pròpia o patrimonial —que impediria que pogués esdevenir una llengua de cohesió social— i la desigualtat d’opcions lingüístiques en l’accés a qualsevol oportunitat laboral, cultural o social. Sobre aquest punt, després veurem les conclusions de Cappellari i Di Paolo (2015) sobre els efectes del sistema educatiu català per a la mobilitat social. I des del punt de vista del sentit no identitari de les preferències lingüístiques, és molt pertinent l’estudi de Caminal i Di Paolo (2015: 34), que rebat els arguments que s’inclinen per promoure l’aprenentatge exclusiu de la llengua majoritària per tal d’afavorir la cohesió social i mostra que, al contrari, la doble competència lingüística és la manera de reduir la segregació:
[…] les polítiques que promouen l’adquisició d’habilitats lingüístiques que semblen redundants des d’un punt de vista comunicatiu poden reduir significativament la segregació per motius lingüístics. […] Així com més parlants nadius de la llengua forta esdevenen bilingües, la intensitat del conflicte disminueix i les relacions mixtes esdevenen més probables.
D’altra banda, aquest estudi, citant treballs de Kathryn Woolard, mostra que les preferències lingüístiques no són necessàriament el reflex de la identitat ètnica, com es veu en les parelles lingüísticament mixtes (Caminal i Di Paolo, 2015: 35):
[…] El fet que una fracció de castellanoparlants natius mantinguin el castellà com a llengua d’autoidentificació i, tot i això, utilitzin el català (per exemple, dins la parella) és molt important: suggereix que el català es percep, almenys per a aquests grups, com a llengua «anònima», és a dir, la llengua de tots, com la majoria de les llengües hegemòniques, i no necessàriament identificades amb un grup ètnic específic («catalans natius»), com la majoria de les llengües minoritzades.
En aquest sentit, són especialment importants i significatius els estudis longitudinals de Woolard sobre el paper de la llengua com a element d’identificació, ja que mostren que aquest factor lingüístic de demarcació de la catalanitat ha perdut importància. Ha estat sobretot Woolard qui ha estudiat l’evolució de la relació entre llengua i identitat a Catalunya des dels anys vuitanta fins al 2007, que ha aplegat recentment en una visió de conjunt (Woolard, 2016), i és qui probablement pot valorar amb més perspectiva les tendències que s’hi aprecien.
Cal remarcar, a més, que les seves observacions parteixen del refús de cap relació mecànica i simplista entre grup etnolingüístic, país d’origen, classe social i opció nacional. Segons els seus treballs, la generalització dels coneixements de català entre els joves, com a fruit del model educatiu, ha reduït les barreres de classe per a l’accés a les oportunitats socials que havia detectat l’any 1987. La pertinença al grup lingüístic català o castellà ha perdut importància com a factor identificador i demarcatiu. El fet de parlar català o castellà no implica necessàriament ser o sentir-se més o menys català, sinó que és una tria de caràcter pràctic basada en objectius de caràcter personal: «not everyone who embraces the Catalan identity has embraced the language, or viceversa» (Woolard, 2016: 303).
Apuntem, tot i això, que les recerques recents i encara en curs de Marina Massaguer (2017) indiquen que entre la població d’origen estranger sí que es percep que la llengua d’identificació és significativa per a la demarcació dels grups socials, i que les dificultats d’accés al català poden constituir un factor de desigualtat. L’escàs contacte d’alguns col·lectius immigrats amb el català en el seu entorn immediat i l’escassa disponibilitat de temps per a aprendre’l en cursos formals són aspectes que les polítiques lingüístiques i de cohesió social han de tenir molt presents, com veurem en l’apartat següent.
I, en relació amb la concentració de la població immigrada en els grans nuclis urbans de l’àrea metropolitana, cal tenir en compte que la percepció de la població de Catalunya sobre la importància de la llengua per a la integració dels immigrats és especialment alta precisament en les poblacions més grans (Garcia, 2012: 230), tal com podem veure en el gràfic 24.
[22]. Les tres —occità, català i castellà—, en el cas de la Vall d’Aran.
