Aquest text forma part dels treballs de base per al projecte presentat a l’Institut d’Estudis Catalans per a la realització d’un informe sobre l’estat de la cohesió social a la Catalunya del segle xxi. Per tal de redactar l’informe final s’ha disposat de diversos documents preliminars sobre els àmbits específics que es consideren propis de la cohesió social, i aquest n’és un.
En particular, aquestes pàgines, a més del text del qui les signa, inclouen tres annexos. El primer és un text de la doctora Marina Subirats sobre l’evolució i l’estat de la cohesió des d’una perspectiva sociològica, distingint els diversos períodes que ha marcat la crisi econòmica. El segon text és de la doctora Mariona Lladonosa de la Universitat de Lleida, sobre el que va ser un lema de gran consens social i polític des de mitjans del segle passat, «Catalunya, un sol poble». El text discuteix l’evolució i l’actualitat del projecte. El tercer annex és un treball sobre cohesió social a partir de l’anàlisi de Xarxes que exemplifica la capacitat explicativa del Big Data en aquest terreny i, sobretot, mostra les noves complexitats del debat. L’anàlisi del doctor Morales se centra en la comparació de dos moments relativament propers en el temps —l’atemptat terrorista del 17-A i les eleccions catalanes del 21-D de 2017—, però generadors de xarxes de relacions completament diferenciades. El text central també ha comptat amb les reflexions aportades per Francesc Serés, director de la Residència Faber d’Olot, una institució dedicada a la creació en el camp de les arts, les ciències i les humanitats. Finalment, s’ha comptat amb dades originals que ens han proporcionat la presidenta de la Federació Catalana d’Entitats Corals, Montserrat Cadevall i la presidenta d’AFOPA, Montserrat Lamúa, i amb la col·laboració dels becaris vinculats a l’ISOR de la Universitat Autònoma de Barcelona, Kevin Aspategui Albacete i Marc Alcalà i Ramos.
Tot i la vigència de l’expressió «cohesió social» tant en el llenguatge comú com en el de la confrontació política, però també en el propi de les institucions compromeses amb les polítiques públiques de benestar social i, encara, en la mateixa recerca en ciències socials, aquest concepte remet a dimensions molt diverses i controvertides de la realitat social. I no tan sols això, sinó que si bé és prou clar a què volia donar resposta quan va ser concebut en els mateixos orígens d’aquestes ciències —és a dir, segons Durkheim, a l’aparició de les noves formes de «solidaritat orgànica» a la fi de les societats tradicionals i de la seva «solidaritat mecànica»—, la complexitat de les societats actuals si bé no la invalida del tot com a instrument útil per a la reflexió, si més no, obliga a revisar-ne la significació i a usar-la amb unes certes precaucions. I aquest serà l’objectiu de la primera part d’aquest paper, per tal de saber fins a quin punt ens movem en el pla de les ciències socials o si estem contaminats per altres debats polítics i ideològics.
Així mateix, no seria honest no reconèixer que a l’hora de presentar aquest projecte de recerca, en la seva motivació inicial i més espontània, hi va haver una preocupació política, en el sentit més ample del terme, per saber en quin punt es troba la societat catalana davant dels nous desafiaments a què s’ha hagut d’enfrontar des de l’inici del segle xxi. És cert que l’interès pel grau de cohesió de la societat catalana és molt antic per les raons que ja s’esmentaran. Però a les velles circumstàncies se n’hi han afegit de noves lligades als canvis globals a què s’ha vist sotmès tot el món occidental avançat, a més d’algunes d’específiques vinculades a les particularitats locals. I, entre aquestes darreres, hi ha les que fan referència als esdeveniments polítics
—ara en sentit estricte— dels darrers anys i que, bé sigui per la seva mateixa dinàmica, bé sigui per la voluntat explícita d’usar-los per a provocar-la, han posat a l’agenda pública la hipòtesi d’una suposada greu fractura de la societat catalana. Una hipòtesi que, si fos certa, hauria fet entrar definitivament en crisi aquella consigna formulada ara fa seixanta anys de la «Catalunya, un sol poble» i que, en circumstàncies molt diferents, precisament responia a la determinació d’evitar una societat dividida. L’anàlisi de la pervivència d’aquesta determinació, estretament lligada a un objectiu no tan sols de supervivència sinó de reconstrucció nacional, serà objecte d’anàlisi en un segon apartat, amb unes notes sobre els canvis observats en la identificació nacional catalana i espanyola a Catalunya.
Paradoxalment, el conflicte nacional, que és a l’origen de la greu sospita de fractura social, des del punt de vista de l’anàlisi de les ciències socials, sol ser la dimensió oculta del debat. A Catalunya, les discussions sobre la cohesió social es fan sense la protecció —o dit a l’estil de Pierre Bourdieu, sense la «garantia»— de l’implícit de l’Estat. O, encara més, sense l’explícit de la nació, o de la voluntat de ser-ne, preservar-la i projectar-la cap al futur. Si s’estudien les variables que determinen la cohesió social a qualsevol altre país, les fronteres solen restar «naturalitzades» i l’àmbit territorial d’aquesta cohesió no forma part de la discussió. Se sobreentén que es parla de la cohesió dins de les fronteres del país. En canvi, a Catalunya, els debats sobre cohesió i fractura social tenen una altra dimensió territorial: es tracta de la cohesió i la fractura —també i molt principalment— en relació amb el paper de l’Estat del qual es forma part. Aquest va ser el cas de la preocupació per la cohesió davant dels processos migratoris interns dels anys cinquanta a setanta del segle passat, però també d’anteriors. I ho torna a ser ara, en els darrers quinze anys, davant la inquietud d’un risc suposat de fractura davant de l’aspiració d’emancipació política respecte de l’Estat espanyol. Una aspiració que, precisament, se sol vincular estretament a les expectatives de prosperitat, benestar, seguretat, qualitat democràtica i exercici lliure dels drets civils, que són els components principals de qualsevol idea de cohesió. Aquest informe no pot defugir el desafiament de tenir-ho present.
Finalment, i tenint en compte que hi ha dimensions en l’anàlisi de la cohesió social que ja són tractats a fons en altres informes —la desigualtat econòmica i la salut, confiança política, la immigració, el territori, l’educació, el paper de la llengua o el sistema comunicatiu—, a la tercera part d’aquest document s’apunta l’anàlisi de com els grans canvis socials poden haver afectat les variables pròpies d’allò suggereix la teoria del capital social de Robert D. Putnam, valorant la dimensió associativa, el paper del tercer sector —tan rellevant a Catalunya—, les pràctiques culturals i el nou paper aglutinador i alhora disgregador de les xarxes socials.
L’interès per la cohesió social, de manera implícita i explícita, és al mateix cor de les ciències socials i es pot situar a finals del segle xix, principalment a les obres d’Émile Durkheim. La qüestió que es plantejava —i que segueix vigent— és el de com s’establien els vincles socials, les formes de «solidaritat», en el pas d’una societat tradicional a una de moderna. En termes de Durkheim,[1] el pas de la solidaritat mecànica a la solidaritat orgànica. I més concretament, com es mantenia el vincle social amb la desaparició de les estructures de l’Antic Règim i les seves velles formes d’autoritat tradicional. També és fàcil descobrir aquest interès a l’obra de Max Weber en l’anàlisi que fa de les diverses formes de legitimació de l’autoritat, amb el pas dels models tradicionals als carismàtics i finalment als legal-racionals, una dinàmica que l’autor lliga als processos de «racionalització» i «desencantament del món». Així mateix, i des d’una perspectiva conflictivista, l’atenció a les noves formes de cohesió i conflicte pròpies del capitalisme també són presents a l’obra de Karl Marx, en les nocions de consciència de classe, falsa consciència, alienació, i tantes d’altres. És a dir, la cohesió —i la divisió o el conflicte— són a l’origen mateix de la sociologia i, en general, de les ciències socials.
No és aquí el lloc de fer-ne una aproximació històrica extensa i les referències anteriors només són per assenyalar on se situa el moll de l’os de l’interès de la sociologia per la cohesió social, sovint recorrent a altres conceptes. Una centralitat per a les ciències socials que, per no entrar en més autors i teories, i només com a símptoma, la trobem en un clàssic com Robert A. Nisbet que precisament publicava la seva introducció a la sociologia amb el títol The social bond. An introduction to the study of society,[2] és a dir, una obra focalitzada en l’estudi del «vincle social». Nisbet —que tampoc no utilitza la noció de «cohesió social»— considera que l’objectiu fonamental de la sociologia és l’anàlisi de les forces que mantenen units els éssers humans en els grups i institucions en què es troben. És a dir, el propi de la sociologia seria l’estudi de la naturalesa del vincle social: «la interacció social, els agregats socials, els sistemes d’autoritat, els rols socials i els estatus i les normes socials i l’entropia social» (Nisbet, 1975: 47).
Sigui com sigui, si la sociologia clàssica havia parat l’atenció sobretot en els mecanismes de pertinença, sovint de caràcter subjectiu, més recentment també l’ha posat en la desigualtat i els factors estructurals que la determinen[3] o en la inclusió i el sentit de pertinença.[4] Així, hom parla, d’una banda, de la «dimensió cultural» de la cohesió social, més orientada a la confiança cap a les institucions, als processos d’integració i assimilació, o a l’homogeneïtat «cultural» i «identitària». D’altra banda, sovint es posa exclusivament l’accent en la dimensió «redistributiva», i per tant, en la desigualtat, la inequitat o l’exclusió.[5] Aquesta ha estat una perspectiva especialment adoptada per les institucions orientades a les polítiques públiques.
[1]. Durkheim, Émile (1893). De la divison du travail social. París: PUF.
[2]. Nisbet, Robert A. (1970). The social bound. Nova York: Afred A. Knopf. Edició citada: El vínculo social. Barcelona: Vicens Vives, 1975.
[3]. Puig, Carlota [et al.] (2011). «Cohesión social e immigración. Aportaciones científicas y discursos políticos», Revista Internacional de Sociología, vol. 69, núm. 1 (gener-abril), p. 9-32.
[4]. Hopenhayn, Martin (2008). «Cohesión docial: entre inclusión social y sentido de pertenencia», a Granda, Jorge (ed.). Pobreza, exclusión y desigualdad. Quito: FLACSO Ecuador, p. 189-202.
[5]. Per posar-ne un cas proper, vegeu l’interessant estudi del Grup de Recerca en Ciències Socials Aplicades (2017). La cohesió social a la Garrotxa: Realitats i reptes de futur. [Girona]: Consorci d’Acció Social de la Garrotxa: Universitat de Girona. 184 p.
Ara bé, de ser un concepte emprat en les ciències socials, la cohesió social ha passat a ser sobretot un objectiu de les polítiques públiques. I aquí, molt especialment defensada en el marc del Consell d’Europa, interessat en la construcció d’una Europa unida, que també vol dir cohesionada. Primer, amb el seu The human dignity and social exclusion project definit per al període 1994-1998, i després amb la seva Strategy for social cohesion pel 1998-2002 i les actualitzacions posteriors com la New strategy for social cohesion de 2004. El Consell d’Europa defineix la cohesió social com «la capacitat d’una societat per assegurar el benestar de tots els seus membres, minimitzar les disparitats i evitar la polarització. Una societat cohesionada és una comunitat de suport mutu, d’individus lliures que persegueixen objectius comuns per mitjans democràtics» (European Committee for Social Cohesion, 2004: 3).[6] L’argument fonamental és que l’exclusió social, amb notables sectors de la població vivint en pobresa, provoca un sentiment d’inseguretat que pot donar lloc a una fragmentació social que, en definitiva, desafia a la mateixa democràcia. Tal com apunta Gabriella Battaini-Dragoni (2003),[7] la definició destaca quatre dimensions del benestar individual i col·lectiu: l’equitat, la dignitat, l’autonomia i la participació.
A partir de la Revised strategy for social cohesion del 2003 aprovada pel Comitè de Ministres del Consell d’Europa el març de 2004, es concreten tres tipus de definicions de cohesió. Una, la cohesió com a un sentit de pertinença i de valors compartits. Dues, la cohesió com el compromís i l’habilitat de treballar junts. I tres, la cohesió com a la promoció de vincles i relacions socials. Pel Consell d’Europa, la construcció de la cohesió social s’ha de buscar en la família, en el suport a la infància i la gent gran, en la participació en xarxes i institucions de la societat civil —esglésies, partits i sindicats—, però també en associacions no governamentals i de voluntariat. I tot plegat, promovent els valors de la diversitat, el pluralisme i un adequat equilibri entre responsabilitat individual i solidaritat social.
També tenim en compte la proposta metodològica elaborada pel Consell d’Europa, Concerted development of social cohesion indicators. Methodological guide en què redefineix la cohesió social des d’un punt de vista operatiu: «la cohesió social comprèn tots els elements i processos que ajuden a estrènyer l’habilitat social per assegurar el benestar a llarg termini de tots els seus membres, incloent-hi l’accés equitatiu als recursos disponibles, el respecte per la dignitat humana i la diversitat, l’autonomia personal i col·lectiva i la participació responsable» (Council of Europe, 2005: 23).[8]
Tanmateix, l’aproximació a la dimensió pròpia de les polítiques socials de la cohesió social ens podria allunyar d’una perspectiva crítica, més pròpiament científica. Així, com es veu en les definicions que en fa, la mirada política atribueix un valor positiu indiscutible a la cohesió social. En canvi, des d’una perspectiva crítica es podria discutir sobre si una defensa en excés de la cohesió no podria comportar, posem per cas, actituds tancades, a la defensiva, i xenòfobes. O bé, es podria passar per alt que hi ha societats molt desiguals i alhora molt cohesionades culturalment i políticament. És a dir, que la cohesió també pot ser resultat d’una homogeneïtat forçada o d’una societat dòcil i poc crítica amb el poder. A més, no és fàcil fer compatible la defensa que es fa de la diversitat i el pluralisme, que inevitablement implica graus notables de fragmentació social, simultàniament amb l’objectiu de promoure «valors compartits». En aquest sentit, cal recordar els controvertits debats sobre la crisi dels models multiculturals que han abundat en el tombant de segle xxi, després de comprovar-ne alguns grans fracassos.[9]
[6]. European Committee for Social Cohesion (2004). A new strategy for social cohesion: Revised strategy for social cohesion [en línia]. Aprovat pel Comitè de Ministres del Consell d’Europa el 31 de març. <www.coe.int> [Consulta: 31 gener 2020]. 26 p.
[7]. Battaini-Dragoni, Gabriella (2003). Conference on Social Cohesion. The Council of Europe’s Strategy for Social Cohesion. Universitat de Hong Kong, 28-29 de novembre. 26 p.
[8]. Council of Europe (2005). Concerted development of social cohesions indicators: Methodological guide. Estrasburg: Council of Europe Publishing. 234 p.
[9]. Vegeu Parekh, Bhikhu (2006). Rethinking multiuculturalism: Cultural diversity and political theory. Nova York: Palgrave. 409 p.
Des del nostre punt de vista, però, i més enllà de les possibles contradiccions que puguin contenir els discursos sobre les polítiques de cohesió i la seva distància amb una aproximació veritablement crítica, allò que més ha posat en dificultat el concepte de cohesió social, des del punt de vista de les ciències socials, ha estat la magnitud d’alguns dels canvis que s’han produït, molt acceleradament, des de l’inici d’aquest segle xxi. És a dir, que en qualsevol cas, les formes de cohesió —si volem seguir-ne dient així— han canviat radicalment.
Sense voluntat d’exhaustivitat, en primer lloc hem d’esmentar les especificitats dels nous —i sovint humanament dramàtics— moviments migratoris, particularment entorn de la Mediterrània. Moviments causats bé per la pobresa, per la guerra o per les expectatives de progrés social i econòmic, i davant dels quals, aquesta Europa tan preocupada per la cohesió social —fins i tot de manera molt desigual al seu interior— no ha sabut respondre en conseqüència. Però si aquests moviments són especialment trasbalsadors, n’hi ha d’altres que són conseqüència de la globalització dels mercats, de la internacionalització dels espais educatius i de recerca, i a Europa, de la supressió —si més no, en termes de mercat laboral, educatiu i de mercaderies— de les velles fronteres. Paradoxalment, mentre es convida amb entusiasme a la mobilitat i la internacionalització, hi ha sectors socials que se senten amenaçats —o que objectivament n’estan— i hi reaccionen demanant el restabliment de les fronteres. A què respon, si no, el Brexit o el creixement dels partits d’extrema dreta a Europa, però també arreu del món?
L’altra gran novetat disruptiva del segle xxi ha estat el paper de les xarxes socials. No és tan sols que Internet hagi contribuït decididament a transformar les formes de comunicació i informació multiplicant-les i accelerant-les, sinó que des del punt de vista del vincle social, n’ha capgirat rotundament les formes conegudes fins a finals del segle xx. Facebook, Twitter, WhatsApp, Instagram —que ja semblen eines a punt d’esgotar-se i ser substituïdes per nous instruments encara més dúctils i que ja s’estan fent lloc en el panorama interactiu, han desbaratat tant les formes anteriors de vida social com els mateixos esquemes sociològics que servien per estudiar-les. On queda la vella dicotomia entre «relacions cara a cara» i «relacions anònimes» que durant tant de temps ha servit per estudiar com s’estructuraven els intercanvis socials? Què comporta haver passat de tenir un cercle reduït d’amics i de coneguts[10] a gestionar un espai relacional de centenars o milers de seguidors a les xarxes? Fins a quin punt la polarització social i política,[11] o certes formes de populisme, no tenen a veure amb la nova cultura política que es construeix a la Xarxa? I, d’aquests fenòmens, quins són conseqüència directa de les lògiques implícites en el seu funcionament, i quins resultats d’intervencions calculades i finançades amb objectius polítics espuris?[12] I tot, sotmès a canvis en aquestes xarxes relacionals que es produeixen unes velocitats trastornadores.
Les dades sobre el creixement d’usuaris d’Internet (gràfic 1) —impressionant més que per la quantitat, per la rapidesa—, els usuaris segons les plataformes més habituals (gràfic 2), la magnitud del trànsit d’interaccions a la Xarxa cada 60 s (taula 1), i encara el temps que s’hi dedica diàriament —de les 5 h 20 min a Espanya fins a les 9 h 38 min a Tailàndia (gràfic 3)—, ens posen davant de què poden arribar a significar aquestes noves xarxes en una anàlisi de la cohesió social. I, per tant, cal anar alerta a seguir-ne parlant com si fóssim encara al segle xx, emprant esquemes i indicadors si no caducs, del tot insuficients. Només, també a tall d’exemple, és interessant la proposta del Pew Research Center que, associats amb la Social Media Research Foundation,[13] després d’estudiar molts milers de converses a Twitter, n’han identificat fins a sis estructures comunicatives diferents (gràfic 4).
Font: Word Banck i Our World in Data (https://ourworldindata.org).
Font: Statista i TNW (2019). Our World in Data (https://ourworldindata.org).
Font: OfficallyChadd i LoriLewis.
Font: Hootsuite We are Social. GlobalWebindex, Q2 & Q3 2017. Segons una enquesta a usuaris d’Internet d’entre setze i seixanta-quatre anys.
Font: Pew Research Center, associat amb Social Media Research Foundation.
El cert és que encara no es té prou ben estudiada la plasticitat de les noves formes d’interacció social i les seves conseqüències. Entre altres coses, pel seu canvi constant, de manera que és molt més ràpida l’aparició de nous models i la variabilitat en els seus usos que la capacitat per estudiar-les. En qualsevol cas, cal admetre que els vincles socials són tan complexos com ho és la societat actual. O, potser sent més precisos, la societat actual es torna tan complexa com ho permeten els nous sistemes d’establiment de vincles socials en quantitat i rapidesa. Una complexitat que afecta la vida personal com mai no s’havia vist interferida —els pessimistes morals dirien «intervinguda»—, però que també està transformant de manera radical les formes de treball o la distribució del coneixement. I, no cal dir-ho, l’organització política, fins al punt de somoure els mateixos fonaments de la democràcia i de la cultura política que l’havien sostingut fins a finals del segle xx.
En tercer lloc, i si parlem d’aquestes dues primeres dècades de segle, no podem oblidar l’impacte en la cohesió social de la greu recessió econòmica que va fer-se visible el 2008 —a Espanya no s’hi va reaccionar políticament fins el 2010— i que no es va començar a superar fins el 2013. Ara bé: la qüestió, en aquest cas, no es limita als efectes devastadors que va tenir la recessió en les economies nacionals i familiars, sinó que també ha afectat al canvi de model de creixement, a les noves vulnerabilitats que ha fet emergir, a les desconfiances institucionals que ha fet arrelar en les consciències individuals i col·lectives o a la desaparició d’expectatives —particularment en les classes mitjanes— respecte d’aquella mobilitat social que assegurava una adhesió social fonamentada en el mèrit personal.
[10]. Argemí, Marc (2019). Los siete hábitos de la gente desinformada. Barcelona: Conecta.
[11]. L’impacte de les xarxes socials en la polarització política està en discussió. Hi ha estudis que en discuteixen l’impacte, com el recent de Boxell, Levi; Gentzkow, Matthew; Shapiro, Jesse M. Cross-country trends in affective polarization. Stanford: Stanford Institute for Economic Policy Research, gener de 2020.
[12]. Vegeu el cas de Steve Bannon, antic conseller de Donald Trump, i la seva organització The Movement articulat amb l’Institut per la Dignitat Humana instal·lat a Trisulti, prop de Roma. També Robert Mercer i el lloc «conspiracionista» Breitbart News de l’alt-right nord-americana. I, encara, l’agència nord-americana de comunicació digital Harris Media, que va treballar per a l’extrema dreta alemanya, l’Alternative für Deutschland durant la campanya electoral del 2017.
[13]. Pew Research Center (2014). Mapping Twitter topic networks: From polarized crows to community clusters [en línia]. <https://www.pewinternet.org/2014/02/20/mapping-twitter-topic-networks-from-polarized-crowds-to-community-clusters> [Consulta: 31 gener 2020].
Els treballs sobre la cohesió social s’han multiplicat exponencialment des de finals del segle passat. És un símptoma directe de la preocupació que desperten els canvis socials, és clar. Ja hem esmentat la doble via més usual, que és la que destaca els aspectes subjectius de confiança social, o els més objectius i estructurals sobre desigualtat. Per aprofundir-hi, és d’interès parar atenció en l’esforç de síntesi que ha fet Jane Jenson.[14] En síntesi, Jenson proposa un esquema multidimensional que distingeix tres àmbits: a) l’econòmic, que mesura la inclusió i la igualtat; b) el polític, vinculat a la legitimitat i la participació, i c) el sociocultural, que té en compte el reconeixement i la pertinença. Un esquema que després converteix, a partir de diversos indicadors, en una proposta d’índex global de cohesió social (gràfic 5).
Font: Jane Jenson, Defining and measuring social cohesion, 2010 (p. 17).
Ara bé: un dels punts interessants del treball de Jenson és la incorporació del concepte de capital social de Robert D. Putnam[15] a la noció de cohesió social. Certament, no és exactament el mateix. El concepte de capital social tampoc és del tot clar sobretot a l’hora de fer-lo operatiu, i no està exempt de crítiques teòriques i metodològiques com les d’Eguzki Urteaga (2013).[16] Per exemple, Urteaga esmenta les observacions d’Edwards i Foley que fan al cas nord-americà, segons les quals «la fragmentació de les estructures familiars i la inestabilitat de les comunitats […] no té tant a veure amb una falta de civisme i de valors morals com amb una combinació de precarietat econòmica, d’estructures socials dèbils característiques d’una societat molt mòbil, relativament allunyades de les dels pioners» (1997: 675).[17] Tanmateix, l’interès d’incorporar la noció de capital social rau en el tipus de variables que afegeix a les habituals sobre confiança i desigualtat. Es tracta de l’anàlisi de l’associacionisme i la participació cívica —en definitiva, del compromís cívic dels ciutadans d’una comunitat—, circumstàncies que tindrien efectes positius tant en el desenvolupament econòmic com en la cohesió social i la qualitat democràtica. I és que un bon estoc de capital social és allò que facilitaria la conciliació entre l’interès individual i el general.
En aquest informe, l’interès per la noció de capital social és fàcil d’entendre. Si en alguna cosa hi ha consens a l’hora de definir la societat catalana és en la importància que històricament ha tingut i encara té la seva societat civil. En síntesi, la tesi de Putnam és que és en les associacions on cristal·litzen les expectatives de cooperació. De manera que la densitat de participació associativa en una comunitat es trobaria directament relacionada amb la qualitat de la seva vida política. Carles Boix ha analitzat de manera precisa i crítica l’obra de Robert D. Putnam al capítol introductori de l’edició catalana de Making democracy work (2000), «El concepte de capital social i les seves implicacions econòmiques».[18]
També és rellevant prendre una certa distància i notar allò que Boix ens fa veure: «la relació entre participació en associacions cíviques i resultats socials positius no és axiomàtica» (2000: 19). De manera que cal fer algunes distincions fonamentals. Primera —seguim Carles Boix—, s’ha de distingir entre associacions verticals, que estableixen relacions de dependència, i les horitzontals que afavoreixen la mutualitat entre iguals. En segon lloc, cal considerar el propòsit de l’organització, que es pot dirigir cap al bé de la comunitat o no. Tercerament, cal veure fins a quin punt el capital social creat dins del grup és útil o no fora de la mateixa associació. En aquest sentit, Putnam ha distingit el bridging —capital social que tendeix a crear ponts— del non-bridging, un capital social que tendiria a polaritzar la vida social i afavoriria actituds no inclusives (2000: 19-22). A efectes d’aquest informe, doncs, cal considerar la possibilitat que el capital social també pugui tenir una dimensió negativa per a la cohesió social si és que esdevenia una barrera d’entrada per als no-membres i fomentava formes d’hostilitat intergrupal.
[14]. Jenson, Jane (2010). Defining and measuring social cohesions. Londres: Commonwealth Secretariat. 34 p.
[15]. Els dos textos fonamentals de Robert D. Putnam són Making Democracy Work (1993) i Bowling Alone (2000), als quals ens referirem més endavant.
[16]. Urteaga, Eguzki (2013). «La teoría del capital social de Robert Putnam: Originalidad y carencias». Reflexión Política [Colòmbia: UNAB], núm. 29 (juny).
[17]. Foley, M.; Edwards, B. «Escape from polítics. Social theory and the social capital debate». American Behavioral Scientist, vol. 40, núm. 5 (1997), p. 550-561.
[18]. Boix, Carles (2000). «El concepte de capital social i les seves implicacions econòmiques». A: Putnam, Robert D. Per a fer que la democràcia funcioni: La importància del capital social. Barcelona: Proa, p. 9-48.
L’interès i la preocupació per la cohesió social dels catalans és molt antiga. Gairebé es podria dir que ha estat una «passió» nacional. No hauria d’estranyar que fos així en allò que se n’ha dit «un país de marca», una terra de pas. Si és cert que la immigració a Catalunya ja ha esdevingut un lloc de memòria,[19] és a dir, un fet constitutiu de la pròpia idiosincràsia —abusant del concepte, es podria dir de la pròpia identitat—, era esperable que la reflexió sobre la continuïtat de la nació hagi anat associada a la de la incorporació dels «nouvinguts». Precisament, un eufemisme, el de «nouvingut», que expressa ben a les clares aquesta voluntat i necessitat de dissoldre la condició estrangera de l’immigrant el més de pressa possible.
Podríem anar més enrere, però limitant-nos al segle xx, podem esmentar les reflexions de Pere Coromines, que el 1914 ja es referia a una Barcelona de 500.000 habitants nascuts a la ciutat però amb 120.000 «que han vingut de fora de Catalunya a fecundar el nostre país i fer-lo progressar», i afegia: «Barcelona és de tots els qui treballen per ella i l’estimen».[20] I hauríem de citar la famosa conferència de Rafael de Campalans el 1923 al CADCI: «Per nosaltres, els forasters que venen a Catalunya —que sempre acollim amb els braços oberts— i pateixen amb els nostres dols i gaudeixen amb les nostres alegries, i ens donen fills, que les nostres dones no en pareixen prou, són tan catalans, en la nostra interpretació futurista de la nació, com nosaltres mateixos. No fem absolutament cap diferència».[21] Al costat d’aquest d’aquestes crides al que ara en diríem un relat de cohesió, també hi havia veus menys optimistes com la de Josep Antoni Vandellós, que el 1935 publicava Catalunya, poble decadent,[22] on s’encetava un molt rellevant debat sobre natalitat, immigració i identitat.
Sense forçar massa les coses, es pot dir que els grans clàssics del segle xx, Josep Ferrater Mora a Les formes de la vida catalana (1944), Jaume Vicens Vives a Notícia de Catalunya (1954) o Joan Fuster a Nosaltres els valencians (1962), també s’interessen per la cohesió dels catalans. Què és, si no, la idea de «continuïtat» en Ferrater Mora, que accentua aquesta forma de vida —la que «senyoreja per damunt de totes» i que expressa la capacitat d’incorporar els canvis, fins i tot els més bruscos, «a una trajectòria anterior, que la impliquin i la conservin» (2012: 44).[23] El mateix es pot dir pel cas de Vicens Vives i la seva concepció del català com a «home de marca», entesa la marca com un passadís: «L’anar i tornar de gent estranya en el nostre territori ens ha tornat a vegades incongruents i paradoxals. Som fruit de diversos llevats i, per tant, una bona llesca del país pertany a una biologia i a una cultura de mestissatge.» I afegeix: «No remuntant-nos més enllà de l’època carolíngia, sabem que el rovell de l’ou de la nostra pagesia el formaren els hominem undecumque venientes: els homes que venien de qualsevol part; de l’època comtal primerenca se’ns diu que Vic fou poblat ex diversis locis et gentibus nomines colligentes: reunint homes de diverses procedències i races. I des d’aleshores el moviment d’immigracions mai no ha cessat» (1969: 23-24).[24] Pel que fa a Joan Fuster, i limitant-nos a l’obra esmentada, també es refereix a la consciència de catalanitat com a una consciència de filiació, en una estructura social en què immigrants i descendents d’immigrants s’integraven (1989: 119).[25] I, tot i que es refereix a la unitat dels Països Catalans, la menció a Ramon Muntaner és perfectament aplicable al nostre debat sobre la cohesió. En aquest cas, la defensa de la unitat dels pobles és entesa com una virtut política, però també com una obligació moral. I d’aquí, la metàfora de Muntaner sobre la mata de jonc (1989: 136).
Tan rellevant com les reflexions anteriors, però més fonamentada científicament, és l’anàlisi que ha estat desenvolupada per la demògrafa Anna Cabré a El sistema català de reproducció.[26] La constatació que, històricament, la població catalana creix aproximadament a parts iguals per la reproducció biològica de les generacions i per la immigració, no només assenyala la singularitat del model, sinó que té conseqüències molt rellevants des del punt de vista de les característiques pròpies de la societat catalana. De fet, el «sistema català de reproducció» va més enllà de ser una tesi demogràfica i s’ha convertit en allò que l’economista Francesc Roca en diria una «Teoria de Catalunya».[27]
Anna Cabré resumeix les principals conseqüències del model, d’entre les quals ara ens n’interessen dues pel que fa a la qüestió de la cohesió. Una, que «la immigració a Catalunya és un fenomen endogen, és a dir, generat més per l’atracció de les zones d’arribada que per l’expulsió de les xones de sortida». I dues, que aquest sistema «ha resultat globalment benèfic, tant per a totes les categories d’habitants, autòctons i immigrants, com per al col·lectiu, i tant pel que fa a la consecució d’objectius relativament materials (nivell de vida, promoció social, modernitat) com pel que fa a realitats més immaterials (cohesió social, consciència d’identitat, orientació cap al futur)» (Cabré, 1999: 29-30).
Així mateix, mereix una atenció especial la gènesi del concepte d’«un sol poble», que podríem qualificar com la versió catalana del relat de la cohesió social. És el que analitza a fons Mariona Lladonosa a l’annex 1 que acompanya aquestes pàgines, amb el títol Origen, evolució i crisi de la noció «Catalunya un sol poble».
[24]. Cardús, Salvador (2005). «The memory of immigration in Catalan nationalism». International Journal of Iberian Studies, vol. 18, núm. 1, p. 37-44.
[20]. Citat a: Termes, Josep (1984). La immigració a Catalunya. Barcelona: Empúries, p. 140.
[21]. Campalans, Rafael (1923). «El socialisme i el problema de Catalunya». Parlament fet a l’Ateneu Enciclopèdic Popular el mes de febrer. Reproduït a Balcells, Albert (1985). Rafael Campalans, socialisme català. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 260.
[22]. Vandellós, Josep A. (1935). Catalunya, poble decadent. Barcelona: Biblioteca Catalana d’Autors Independents. Reeditat l’any 1985 a Barcelona per Edicions 62.
[23]. Ferrater Mora, Josep (1944). Les formes de la vida catalana. Edició citada: Barcelona: Edicions 62, 2012.
[24]. Vicens Vives, Vicenç (1954). Notícia de Catalunya. Barcelona: Destino. Edició citada: Destino, 1962.
[25]. Fuster, Joan (1962). Nosaltres els valencians. Barcelona: Edicions 62. Edició citada: Edicions 62, 1989.
[26]. Cabré, Anna (1999). El sistema català de reproducció. Barcelona: Proa.
[27]. Roca, Francesc (2000). Teories de Catalunya. Barcelona: Pòrtic.
Per a fer una anàlisi sobre la cohesió social també cal considerar els factors específics de la realitat política catalana. És cert que els desafiaments a la cohesió a què s’ha d’enfrontar la societat catalana, com s’acaba de veure, són els mateixos de tota la societat occidental avançada. Però, com ja s’ha avançat, en té alguns d’específics que ara tractarem i que deriven de la seva particular situació de manca de reconeixement com a nació dins de l’Estat espanyol.
En primer lloc, a causa de les prou conegudes llargues circumstàncies històriques i polítiques del país, la identificació nacional a Catalunya ha esdevingut un tema de controvèrsia i un fet de considerable complexitat. En els països sense aquest tipus de dissociació, on estat i nació coincideixen o on és reconeguda la diversitat nacional dins d’un estat complex, la pertinença nacional es dona per descomptada i només cal mesurar-ne la intensitat. A Catalunya, però, des de principis de la dècada dels vuitanta del segle passat es va començar a mesurar la identificació nacional —sovint, des del nostre punt de vista, mal anomenada «identitat nacional»— a partir d’una pregunta que diferencia el «com se sent» la persona interrogada a escollir entre les opcions «només espanyol», «més espanyol que català», «tant espanyol com català», «més català que espanyol» o «només català». Sobre la pregunta, però, cal fer tres observacions prèvies si es volen interpretar correctament les respostes. Primer, hi ha el fet d’imposar un dilema que no és necessàriament viscut com a tal per a tothom, si més no de manera conscient. En aquest sentit, es pot dir que és la pregunta la que crea una realitat dual davant de la qual hom es veu forçat a situar-se. En segon lloc, és forçar molt el significat de la noció de pertinença voler reduir-lo a l’expressió «sentir-se». Pensar que la identitat nacional d’una persona es constitueix i s’expressa de manera individual a partir d’una dimensió merament emocional, és d’un reduccionisme abusiu. Aquí preferirem parlar d’identificació nacional, i encara amb moltes precaucions. Tercerament, i per les raons abans esmentades, és fàcil suposar que la resposta «tant espanyol com català» és una resposta refugi per als qui l’oposició dual o no té cap significació —no «senten» aquest tipus d’identificacions—, o pels qui és una contraposició que els incomoda, que els fa «sentir» malament. Un supòsit, en qualsevol cas, que ens allunya de la contundència —políticament interessada— de les teories sobre una suposada «identitat dual».
Dit això, presentem un recull de les respostes a les diverses enquestes realitzades sobre aquesta qüestió en el període que va des dels anys vuitanta fins ara i que, obviant inevitablement les diverses especificitats metodològiques i temporals de cada estudi, ens poden proporcionar una certa aproximació a l’evolució d’aquesta forma d’avaluar el sentiment de pertinença territorial (gràfic 6). I una primera dada interessant és la de la constància al llarg dels quaranta d’any d’una proporció d’entre el 35 % i el 40 % de catalans que defugen definir-se en una identificació polaritzada. Una xifra constant i pràcticament insensible als grans debats polítics de cada moment, i que mereixeria una anàlisi específica, en la línia dels plantejaments de la sociòloga britànica Susie Scott en què posa l’accent, precisament, en allò que no és o no vol ser socialment marcat.[28]
En canvi, sí que es constata un clar decantament cap a una identificació nacional —que també podria ser una identificació merament territorial, si es vol, diguem-ne «pre-nacional»— cap a Catalunya i en detriment d’Espanya. En els anys vuitanta, davant del dilema plantejat per la pregunta, el decantament («més que» o «només») cap «sentir-se català» se situava al voltant de 25 % de les respostes i el decantament cap «sentir-se espanyol» era de prop del 40 %. Però en els darrers anys, els que diuen sentir-se espanyols («només» o «més que») se situen al voltant del 10 %, i els qui se senten catalans, al voltant del 50 %. Unes dades que no sembla que s’hagin de llegir en termes de «polarització identitària», sinó tot el contrari. És a dir, es manté la franja no marcada, creix la identificació amb l’àmbit nacional-territorial més proper —possiblement, en paral·lel a la seva més gran presència administrativa: sanitat, escola, policia…— i es redueix la identificació amb l’espai més global. Una evolució que, en canvi, no té una correspondència clara amb la de les audiències mediàtiques.
Font: I. Serrano (2012), De la nació a l’estat, Barcelona, Angle, p. 123, i actualitzacions pròpies. Enquestes de Data Project (1979-1984); Moreno (1985); CIRES (1990-1995); CIS (1996-2003) i CEO (2005-2018).
[28]. Scott, Susie (2017). «A Sociology of nothing. Understanding the unmarked». Sociology (febrer), p. 1-17.
Per bé que es tracta d’una vella aspiració minoritària, el debat a favor de la independència a la societat catalana va començar a créixer al voltant del procés de reforma estatutària, entre 2004 i 2006, i ha comportat una desfeta del mapa polític autonòmic i l’aparició de noves tensions polítiques. Saber fins a quin punt aquest debat ha provocat tensions en la cohesió social no és gens fàcil de determinar, i menys quan es tracta d’una discussió pública carregada d’intencionalitat partidista. Sí que és possible aproximar-nos empíricament a l’anàlisi de com han evolucionat els posicionaments favorables i contraris a la independència, bé sigui en les enquestes, bé sigui en el comportament electoral, una qüestió que serà estudiada en un altre document d’aquest treball.
Aquí, ens limitem a considerar les respostes disponibles a diverses enquestes sobre població favorable o no a la independència, encara que una vegada més, cal advertir que es tracta de treballs fets amb diverses metodologies i formes distintes de fer la pregunta, i per tant, que els resultats només es poden llegir com a tendències generals. Particularment, alguns estudis que fan diverses preguntes sobre l’elecció de models polítics possibles, mostren aquesta complexitat en les respostes segons si es formula de manera dual (sí/no) com a un desig, si es presenten diverses alternatives (una regió d’Espanya, una comunitat autònoma, un estat en una Espanya federal, un estat independent) o si es fa referència a un hipotètic referèndum.
En qualsevol cas, allò que mostra el gràfic 7 és en quin moment es produeix el canvi d’expectativa —amb un primer increment durant el segon govern Aznar amb majoria absoluta, i sobretot el canvi de tendència a favor i en contra de la independència a partir del 2007, amb una estabilització de les posicions favorables des del 2009 d’entre el 45-50 %, i una recuperació de les posicions contràries —amb la reducció dels «No ho sap / No contesta»— a partir del 2015.
Gràfic 7. Evolució de l’adhesió a la independència 1991-2018
Font: Elaboració pròpia a partir de les enquestes del ICPS (1991-2014) i del CEO (2015-2018). Cal advertir que interessen les tendències més que no pas les xifres exactes a causa de les diverses maneres de fer la pregunta, les diverses fonts i la diversitat de mostres utilitzades.
Des del nostre punt de vista, però, qualsevol valoració sobre l’impacte del debat independentista en la societat catalana, ha de tenir en compte les consideracions següents:
— El decantament cap a la independència no ha estat fruit d’una decisió col·lectiva diguem-ne «forta», ideològicament articulada, sinó de caràcter «tou». S’ha naturalitzat un relat que afirma que es té el «dret a decidir» i que entre les decisions possibles, una de desitjable és la independència. Diríem que es tracta d’una aspiració a la independència sense correspondència amb la migrada militància política independentista. L’independentisme «social» ha estat liderat per organitzacions de la societat civil. D’altra banda, a Catalunya, la majoria dels que volen la independència la desitgen, per entendre’ns, com també la volen els espanyols, els francesos o els nord-americans, que celebren els seus respectius dies nacionals o de la independència sense haver-se de considerar «independentistes». Aquest fet, el d’una aspiració política sense una ideologia política forta, és molt rellevant a l’hora de relativitzar el que podria ser la causa d’una forta divisió social.
— Tota la primera fase de decantament favorable a la independència no va aixecar reaccions explícites en contra, com mostren les enquesten. Fins que no hi va haver qui va liderar, exacerbar i instrumentalitzar la confrontació per raons polítiques i electorals —no cal dir-ho, amb el suport implícit i explícit de la majoria de poders d’àmbit estatal, particularment dels mediàtics—, no hi va haver formes de confrontació visibles. Particularment, la percepció de conflicte es va aconseguir convertir en un problema l’ocupació de l’espai públic (llaços grocs, pancartes, manifestacions i contramanifestacions…). En aquest sentit, caldria determinar fins a quin punt la suposada fractura social —de la que se’n sol culpabilitzar només a una part dels dos sectors confrontats—, és conseqüència de l’aspiració sobiranista o de la resistència al fet que es pugui exercir el dret d’autodeterminació.[29] I, en tot cas, la confrontació política —tan habitual, d’altra banda, en els sistemes polítics amb dos grans partits en alternança— encara no hauria de suposar, necessàriament, una divisió social.
— D’entre els estudis sobre la divisió de la societat catalana per raó del debat independentista, cal destacar el de Lucía Medina.[30] Aquest mostra que si bé hi ha una clara tendència al creixement de les posicions extremes, entre la «proximitat al nacionalisme català» i en una escala de l’1 al 10, el cas és la majoria se segueix situant en les posicions centrals (gràfic 8). (Observeu, però, que, a efectes interpretatius, i molt significativament, no es pregunta per la «proximitat al nacionalisme espanyol», sinó que simplement es mesura pel «poc nacionalisme català».) D’altra banda, les posicions extremes no són simètriques: el màxim de «nacionalisme català» es manifesta el 2012 i torna a baixar, mentre els «menys nacionalistes catalans» tenen el seu punt màxim el 2017, l’últim any analitzat, i que es correspon amb la màxima repressió de l’Estat. En qualsevol cas, el treball de Medina conclou que, a part dels problemes metodològics que observa en les dades disponibles, d’una banda podria pensar-se que hi ha «dificultats d’acomodació de les identitats duals en un entorn polaritzat», i de l’altra que «una part important de l’electorat no nacionalista està obert a ser activat en claus diferents depenent de les interpel·lacions que rebi […] de diferents discursos polítics: un obertament antinacionalista inscrit en la dinàmica de la polarització, o un altre, que sense posar l’accent en el nacionalisme, podria arribar a ser més integrador i moderat» (Medina, 2018: 10). (Les cursives són meves per a indicar el que considero, per bé que habituals, un ús ambigu o políticament marcat dels termes.)
Gràfic 8. Evolució del nacionalisme català (mesurat de l’1 al 10) en les enquestes del CIS, 1999-2017
Font: Lucía Medina a partir de les dades del CIS.
— El que és una evidència és que el debat independentista ha polititzat la vida social catalana. Mai no s’havia parlat tant de política i en ambients tan diferents com els darrers anys. Mai no s’havien publicat i llegit tants llibres sobre el procés. Mai no s’havien organitzat tants actes públics amb tanta participació per debatre sobre qüestions polítiques. Lògicament, això també ha comportat increments significatius en la participació electoral que, fins a l’inici del procés, havia estat objecte de preocupació[31]. La més gran participació és conseqüència d’una més gran politització i polarització.
— També en aquesta reflexió sobre la polarització política cal observar que es tracta d’un procés general a totes les societats occidentals, amb algunes característiques noves molt associades al paper de les xarxes socials en el debat polític. La victòria de Donald Trump als Estats Units o el resultat del referèndum britànic favorable al Brexit, responen a una dinàmica de polarització semblant.
[29]. És especialmente rellevant, en aquest sentit, el treball encarregat per l’eurodiputat Josep Maria Terricabras a la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, publicat amb el títol Un biaix etnicista en la política catalana?: L’efecte desigual del procés (2019), i realitzat per Joan Vergès-Gifra, Ivan Serrano i Macià Serra.
[30]. Medina, Lucía (2018). «Catalunya: una societat dividida per la meitat? L’efecte del context entre els no nacionalistes». Quaderns de l’ICPS, vol. 16 (octubre).
[31]. CEO (2007). Enquesta sobre participació política a Catalunya. Estudi R-372.