1.1. L’origen d’una preocupació

La cohesió social és aquí entesa provisionalment com «la creença que tenen els ciutadans d’un determinat territori de compartir una comunitat moral, que els permet confiar l’un en l’altre», adoptant la definició del sociòleg danès Christian Albreck Larsen.[i] Sovint, però, quan hom es refereix a la cohesió social, ho fa més pensant en les causes que poden provocar la pèrdua d’aquesta que en la confiança mateixa. És així com no ens referim tant a la confiança com al creixement de l’exclusió social o a la minva en la igualtat d’oportunitats i el benestar social, ja que, malgrat que a cada país es palesa de manera diferent, com a rerefons sempre hi trobem l’increment de la desigualtat experimentat —i la por al descens de classe social— i l’augment de la discriminació d’individus i de comunitats a mesura que es multiplica la diferència, de manera paral·lela a la globalització econòmica del nou mil·lenni. El desassossec causat per l’erosió social en una societat determinada no deixa de ser una manifestació de la inquietud sobre un futur incert experimentada com a mínim per tots els països europeus, de fet, arreu del món. Així, si a Europa i als Estats Units aquesta preocupació es relaciona directament amb l’increment de la diversitat poblacional deguda a la immigració internacional fins a distingir entre «cohesió social» i «cohesió comunitària»,[ii] a la Xina les cavil·lacions expressades pels seus dirigents[iii] tenen més a veure amb la migració del camp a la ciutat i aquells que s’han quedat enrere en el ràpid creixement econòmic, mentre que a l’Amèrica Llatina és l’abismal distància entre els rics i els pobres el que, des de fa dècades, motiva aquesta problematització.[iv] En tots els casos trobem com a rerefons el sentiment de privació relativa que ha acompanyat el creixement de la desigualtat econòmica i, amb aquest, la por a caure en la redundància, que alimenta els escenaris distòpics.[v] Aquest mateix augment de la desigualtat és el que ha propiciat el divorci amb una classe política, abanderada del cosmopolitisme com a força redemptora de la globalització, i ha provocat la desafecció de les formacions polítiques majoritàries, ingredients que juntament amb la por a la immigració internacional i a la substitució ètnica han nodrit el creixement de partits nacionalpopulistes que reflectien i animaven la polarització i la consciència de fractura social.[vi]

En termes demogràfics, aquesta inquietud té a veure amb la posada en qüestió de la mateixa continuïtat de la reproducció demogràfica i social i la relació que té amb l’estratificació social. Alguns autors han parlat de sobreescalfament referint-se a la crisi d’identitat provocada pel curtcircuit de la reproducció social,[vii] de la qual una de les principals característiques seria el conflicte d’escales territorials —sovint s’origina d’una manera global però es manifesta en l’àmbit local. D’altres, més optimistes i radicals, han preferit parlar de metamorfosi,[viii] buscant la font d’inquietud en la incapacitat d’albirar l’abast de les mutacions a les quals ens veiem sotmesos. Tot i que l’acceleració de la migració internacional i el creixement de la diversitat poblacional que ha acompanyat la globalització siguin els primers elements que ens venen al cap, si parlem de demografia i cohesió social, no en són els únics. Podríem considerar la fractura entre generacions o entre les edats —sovint en relació amb els reptes que planteja l’envelliment de la població—[ix] en relació amb els valors suposadament adoptats pels baby boomers, en contraposició als millenials. També de les conseqüències de la fallida de la promesa d’igualació entre els sexes, la segmentació dual del treball reproductiu[x] i de la bretxa per raó de gènere, o a la diversificació de les formes i trajectòries familiars. Quant a la diversitat, hauríem de dir que amb el temps també canvia la manera com la percebem. La diversitat és el resultat de la mirada que el poder projecta sobre les diferències per a categoritzar i jerarquitzar individus i poblacions, la qual en el passat ordenaven de manera dicotòmica la nostra societat; per exemple, les diferències entre rural i urbà o entre hereu i cabaler s’han diluït o s’han fet borroses, essent substituïdes per altres diferències. El que sí que ha canviat és «la diversitat», que ha esdevingut un bé categorial, convertint-se ella mateixa en un valor ètic.[xi]

Sembla que el projecte dels anys seixanta de «Catalunya, un sol poble», que impulsà Josep Benet per a lluitar contra la divisió entre vencedors i vençuts, però sobretot, juntament amb Francesc Candel, per a fer possible que l’acomodació de la massa d’immigrats procedents d’altres contrades[xii] s’esvaeixi definitivament. En aquest sentit, la tensió s’ha fet igualment palesa en el que la demògrafa Anna Cabré va qualificar de «sistema català de reproducció».[xiii] Malgrat que, en aquests moments, quan es conjura la cohesió social o la que li és inversa, la fragmentació social, hom pensa més en la pèrdua de legitimitat de les institucions o de la classe política i en l’enfrontament entre constitucionalistes i independentistes que en l’impacte de la immigració internacional actual, i això a pesar de l’espectacular intensitat i la proximitat temporal de la darrera onada migratòria. El fet que els mateixos grups nacionalpopulistes espanyols que fan campanya per a demostrar que la idea d’«un sol poble» resulta falsa retrospectivament invoquin l’origen migrant d’uns o altres o la llengua vehicular en correlació a la identitat nacional, i que fins i tot hi vulguin trobar una plasmació territorial —a cavall entre el sarcasme i l’amenaça—, no ens hauria de confondre. Són els mateixos que insisteixen a fer de les diferències generacionals la raó de l’auge de l’independentisme per a poder assenyalar el sistema educatiu català, acusant-lo d’adoctrinament. Part de la polarització que s’ha produït durant els darrers anys ha trobat suport en el ressentiment de la població immigrada o descendent de la immigració dels anys seixanta i principis dels setanta, que a més d’haver estat exclosa econòmicament abans i ara per la globalització, no es va veure prou reconeguda durant l’època de l’anomenada «transició democràtica», si ens referim al retorn a un sistema democràtic, o de la «normalització» del país, si volem subratllar la recuperació de les institucions i de la llengua i cultura catalanes després dels anys de la dictadura. Però ni molt menys és la part principal del conflicte, més aviat, i per desgràcia i vergonya de tots, han esdevingut peons en l’escaquer d’una estratègia política on el relat ha substituït els fets. Aquest posicionament i la fractura que pot representar en tot cas s’haurien originat en el passat, ja fa més de quaranta anys, i ara en pagaríem les conseqüències; això és el que recordem després d’una greu crisi econòmica als anys setanta que obria el camí al desgast de l’estat del benestar a Europa i que coincidí amb el procés de transició política a Espanya.[xiv]


Notes bibliogràfiques

[i] Larsen, Christian Albrekt (2013). The rise and fall of social cohesion: The construction and de-construction of social trust in the USA, UK, Sweden and Denmark. Oxford: Oxford University Press.
[ii]. Cantle, Ted (2005). Community cohesion: A new framework for race and diversity. Londres: Palgrave Macmillan.
[iii]. Larsen, Christian Albrekt (2014). Social cohesion: Definition, measurement and developments. Aalborg: Institut for Statskundskab, Aalborg Universitet.
[iv]. Barba Solano, Carlos; Cohen, Néstor (coord.) Pespectivas críticas sobre la cohesión social: Desigualdad y tentativas fallidas de integración social en América Latina [en línia]. Buenos Aires: Clacso. <http://bibliotecavirtual.clacso.org.ar/ar/libros/clacso/crop/BarbaSolano-Cohen.pdf>.
[v]. Domingo, Andreu (2018). Demografía zombi: Resilientes y redundantes en la utopía neoliberal del siglo xxi. Barcelona: Icaria.
[vi]. Eatwell, Roger; Goodwin, Matthew (2019). Nacionalpopulismo: Por qué está triunfando y de qué forma es un reto para la democracia. Barcelona: Península.
[vii]. Eriksen, Thomas Hylland (2016). Overheating: An anthropology of accelerated change. Londres: PlutoPress.
[viii]. Beck, Ulrick (2016). The metamorphosis of the world. Cambridge: Polity Press.
[ix]. Longman, Philip (2004). The empty cradle: How falling birthrates theaten world prosperity and what to do about it. Nova York: Basic Books.
[x]. Fraser, Nancy (2017). «Crisis of care? On the social-reproductive contradictions of contemporary capitalism». A: Bhattacharya, Tithi (ed.). Social reproduction theory: Remapping class, recentering oppression [en línia]. Londres: Pluto. <https://8768512fb23263ac9a23-f839e98e865f2de9ab20702733bd4398.ssl.cf2.rackcdn.com/look-inside/LI-9780745399881.pdf>, p. 21-36.
[xi]. Vertovec, Steven (2012) «“Diversity” and the social imaginary». European Journal of Sociology, vol. 53, núm. 3, p. 287-311.
[xii].  Andreu, Marc (2017). «Un sol poble?» El Crític [en línia] (15 octubre). <https://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2017/10/15/un-sol-poble>.
[xiii]. Cabré, Anna (1999). El sistema català de reproducció. Barcelona: Proa.
[xiv]. Anteriorment, s’havia plantejat la hipòtesi que la frustració per l’estroncament de la mobilitat social ascendent que significà la crisi econòmica, sobretot per a aquells que pitjor nivell d’instrucció tenien, va ser la responsable de la desafecció del catalanisme de part de la població immigrada i dels seus descendents, coincidint amb la recuperació de les institucions autonòmiques: Domingo, Andreu (2014). Catalunya al mirall de la immigració: Demografia i identitat nacional. Barcelona: L’Avenç.