6. Polarització electoral

En els sis capítols anteriors ens hem centrat a determinar què explica la confiança en els altres, les xarxes relacionals dels individus i fins a quint punt els esdeveniments polítics recents han modificat els seus nivells de confiança. No voldríem, tanmateix, acabar el present capítol sense fer una breu menció a la dimensió politicopartidista. Per això, a continuació abordarem la pregunta següent: Fins a quin punt el vot a Catalunya ve determinat per la pertinença a un grup social o a un altre i com ha evolucionat això al llarg dels anys?

Per fer-ho, ens centrarem en la principal de les variables que caracteritzen la identitat d’un individu a Catalunya: la seva llengua materna. La lògica darrere d’aquesta anàlisi és poder determinar fins a quin punt tenir el català o el castellà com a llengua materna és un factor explicatiu important de la decisió de vot i fins a quin punt aquesta variable ha resultat més o menys determinant al llarg dels anys. Per a aquest propòsit, emprem el rècord de vot després de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2006, 2010, 2012, 2015 i 2017, provinent de les enquestes del CEO posteriors a cadascun dels comicis.[7] Així, l’exercici consisteix a identificar fins a quin punt hi ha concentració lingüística entre els votants de cada partit en l’arc parlamentari català. Per això, després d’haver identificat quin és el grup lingüístic majoritari en cada formació política, ens fixem en quin és el percentatge del total del vot al partit que prové d’aquest grup. Des de les eleccions del 2006 fins a les del 2017, el grup lingüístic majoritari per al PP, PSC i C’s ha estat el castellà; per contra, el principal grup per a CiU/JxCat, ERC i la CUP ha estat el català. En el cas d’ICV/CSQP/CeC-P, el grup majoritari el 2006 va ser el català, però del 2010 ençà ho ha estat el castellà.

La figura 17 ens mostra, doncs, la densitat del grup lingüístic majoritari en el suport per partits. Un cop d’ull ràpid ens mostra una tendència global creixent a la concentració lingüística. De fet, tal com ens mostra la línia negra discontínua, la concentració de vot mitjana ponderada —en funció dels resultats de cada partit— ens assenyala que mentre que el 2006 la mitjana de densitat del grup lingüístic per partit era del 62 %, el 2015 va arribar al seu màxim amb un 78 %, per baixar tan sols lleugerament el 2017, fins al 76 %.

Per partits, podem veure com ERC ha passat de ser, l’any 2006, el partit amb major concentració lingüística —el 80 % dels seus votants eren catalanoparlants— a ser el que menys en té —el 2017 poc més del 60 % ho eren. Dins de l’espectre del sobiranisme, CiU/JxCat ha experimentat una lleugera variació a l’alça al llarg del temps, del 70 % al 75 % de votants catalanoparlants. La CUP, per la seva banda, s’ha mantingut en nivells una mica més baixos de concentració lingüística —entre el 65 % i el 70 %. Quant a ICV/CSQP/CeC-P, tot i que inicialment va començar essent un partit amb una distribució lingüística pràcticament perfecta, en els darrers anys ha anat incrementant de valor fins a situar-se per sobre del 70 %. Pel que fa als partits unionistes, tots ells han patit un increment en la densitat lingüística, tot i que en diversos graus. El canvi més fort ha estat en el PSC, que ha passat de ser un partit que el 2006 rebia aproximadament la meitat dels vots de castellanoparlants —l’altra meitat se la repartien, a parts pràcticament iguals, catalanoparlants i bilingües—, a un partit que el 2017 va rebre pràcticament nou de cada deu dels vots de castellanoparlants, cosa que representa un increment de 37 punts percentuals. Les dades pel PP són similars, passant del 63 % el 2006 al 95 % el 2017 (31 punts percentuals d’increment). Finalment, en el cas de C’s el canvi ha estat molt menor. Tot i que el 2006 era, juntament amb ERC, el partit amb major densitat lingüística —amb un 80 % de castellanoparlants—, aquest valor va patir alts i baixos i el 2017 va quedar poc per sobre del 80 % de castellanoparlants, essent el tercer dels partits unionistes en concentració de vot.

Font: Baròmetre d’Opinió Pública (BOP). Centre d’Estudis d’Opinió.

Aquestes dades, doncs, ens mostren com els darrers anys hi ha hagut un increment en la concentració per grups lingüístics a Catalunya, tot i que es poden observar diferències importants entre partits. Així, la concentració més gran de vot ha ocorregut entre els partits unionistes, fet que es pot relacionar directament amb el procés sobiranista. En efecte, els esdeveniments polítics dels darrers anys han activat una part de la població de Catalunya que tradicionalment no havia votat a les eleccions del parlament català —el fenomen conegut per abstenció diferencial (Riba, 2000)—, i això ha afectat sobretot persones d’origen castellanoparlant. Així doncs, no és d’estranyar que s’activi el vot d’aquestes persones com a mecanisme per a prevenir la consecució de la independència i, per tant, el seu vot acabi majoritàriament a formacions unionistes. En últim terme, aquest increment de participació entre votants unionistes fa incrementar la concentració lingüística dels partits als quals voten.


[7] Baròmetre núm. 367, de novembre de 2006; núm. 631, de novembre de 2010; núm. 712, de novembre de 2012; núm. 804, de setembre de 2015 i núm. 874, de desembre de 2017.