7. Conclusions

En aquest capítol hem abordat fins a quin punt la societat catalana està cohesionada socialment. Per a fer-ho, ens hem basat principalment en una mesura clàssica en ciència política com és la confiança en els altres. La confiança en els altres és un indicador crucial per a entendre el grau de participació política de diferents societats i l’acceptació del canvi, així com el progrés econòmic i social, entre d’altres. Les dades de les nostres anàlisis ens han mostrat que a Catalunya els qui creuen que en general es pot confiar en els altres tradicionalment havien representat un percentatge menor que els desconfiats, tot i que els darrers anys hi ha hagut una tendència a la convergència. Així, avui en dia aproximadament la meitat de les persones consideren que en general es pot confiar en la resta de la gent, mentre que l’altra meitat són escèptics sobre aquest tema. En temes comparats, els valors de Catalunya estan a la mitjana del conjunt de l’Estat, però a la banda baixa dels països europeus.

Pel que fa als individus, les anàlisis ens han mostrat que les persones amb més educació i interès per la política són les més confiades, així com els individus d’esquerres. Per edat es dibuixa una paràbola, amb nivells de confiança baixos entre la joventut i les darreres generacions. No sembla que la llengua expliqui diferències en la confiança. Per altra banda, si ens fixem en l’evolució temporal dels darrers anys, podem observar com la conflictivitat política arran del procés sobiranista no ha tingut incidència en la confiança en els altres.

Ara bé, tot i que la confiança en els altres no ha canviat en els darrers anys, altres indicadors sí que ho han fet. Aquest és el cas de la confiança en algunes de les institucions que han tingut un paper més destacat en el conflicte polític recent. Els resultats ens mostren que la confiança en la Policía Nacional, els jutges i els cossos militars és actualment molt més baixa entre els catalanoparlants que entre els castellanoparlants. Un fenomen similar ocorre en el cas de la confiança en els polítics catalans o en el Govern espanyol, amb la llengua erigint-se com un important predictor de la confiança relacionada amb aspectes polítics. Amb tot, darrere de la llengua com a determinant de la confiança en les institucions polítiques no hi ha res més que una preferència per un model d’estat o un altre —els catalanoparlants estan molt més a favor de la independència que els castellanoparlants.

Si ens fixem en les xarxes relacionals dels catalans, veiem que la llengua també és un factor que determina amb qui ens relacionem més. Els catalanoparlants tenen més amistats a favor de la independència que els castellanoparlants, i el mateix passa amb l’origen dels pares: aquelles persones que tenen els dos pares nascuts a Catalunya tindran també una xarxa relacional més proindependència que els que tenen els dos pares nascuts fora. No ens hem de limitar, però, només a una qüestió lingüística: de fet, les dades ens mostren que la ideologia els individus és un dels factors més rellevants per a explicar amb qui ens relacionem —els individus que es consideren d’esquerres ho fan més amb persones d’esquerres, i els de dretes, amb gent de dretes.

Finalment, hem parat atenció a la divisió politicopartidista en funció de la llegua. Les dades ens han mostrat, en aquest cas, que el procés sobiranista ha polaritzat més la densitat lingüística, tot i que això només ha ocorregut entre els partits unionistes. Aquest fet l’hem explicat per l’activació d’una abstenció amb perfil unionista, que ha acabat votant aquestes formacions.

A manera de conclusió, per tant, podem afirmar que la societat catalana mostra nivells intermedis de confiança en els altres, sense que els esdeveniments polítics recents hagin implicat cap canvi. Quan ens fixem en la confiança en aspectes més polítics, sí que sembla que les opinions respecte del procés català poden generar percepcions diferenciades. Així mateix, les dades electorals ens mostren que la societat té tendència a polaritzar-se políticament. Amb tot, aquesta breu anàlisi ens recorda que hi ha una distinció important que sovint es confon en el debat públic. Des d’un punt de vista analític, no és el mateix la polarització política que la polarització social. Ambdós conceptes poden anar lligats i, tot sovint, efectivament es retroalimenten, però no són conceptualment el mateix. Hom, per exemple, pot concloure que la polarització política a Catalunya és elevada atès que els dos blocs en l’eix nacional —independentistes i unionistes— tenen una força electoral més o menys equiparable. En canvi, d’aquests resultats, no se’n pot concloure necessàriament que la polarització sigui també civil. De fet, com a mínim des d’un punt de vista teòric, a priori un dels avantatges de la democràcia és la canalització del conflicte a través de les institucions. Sigui cert o no aquest últim punt, el que sí que ens mostren les dades és, primer, que la politització de certs factors també pot estar darrere de la diferència d’opinió respecte a certes qüestions per raó de llengua, i segon, que el procés sobiranista pot haver creat diferències significatives entre diversos grups de catalans en la confiança política, però no en la confiança interpersonal.

En aquest capítol hem abordat fins a quin punt la societat catalana està cohesionada socialment. Per a fer-ho, ens hem basat principalment en una mesura clàssica en ciència política com és la confiança en els altres. La confiança en els altres és un indicador crucial per a entendre el grau de participació política de diferents societats i l’acceptació del canvi, així com el progrés econòmic i social, entre d’altres. Les dades de les nostres anàlisis ens han mostrat que a Catalunya els qui creuen que en general es pot confiar en els altres tradicionalment havien representat un percentatge menor que els desconfiats, tot i que els darrers anys hi ha hagut una tendència a la convergència. Així, avui en dia aproximadament la meitat de les persones consideren que en general es pot confiar en la resta de la gent, mentre que l’altra meitat són escèptics sobre aquest tema. En temes comparats, els valors de Catalunya estan a la mitjana del conjunt de l’Estat, però a la banda baixa dels països europeus.

Pel que fa als individus, les anàlisis ens han mostrat que les persones amb més educació i interès per la política són les més confiades, així com els individus d’esquerres. Per edat es dibuixa una paràbola, amb nivells de confiança baixos entre la joventut i les darreres generacions. No sembla que la llengua expliqui diferències en la confiança. Per altra banda, si ens fixem en l’evolució temporal dels darrers anys, podem observar com la conflictivitat política arran del procés sobiranista no ha tingut incidència en la confiança en els altres.

Ara bé, tot i que la confiança en els altres no ha canviat en els darrers anys, altres indicadors sí que ho han fet. Aquest és el cas de la confiança en algunes de les institucions que han tingut un paper més destacat en el conflicte polític recent. Els resultats ens mostren que la confiança en la Policía Nacional, els jutges i els cossos militars és actualment molt més baixa entre els catalanoparlants que entre els castellanoparlants. Un fenomen similar ocorre en el cas de la confiança en els polítics catalans o en el Govern espanyol, amb la llengua erigint-se com un important predictor de la confiança relacionada amb aspectes polítics. Amb tot, darrere de la llengua com a determinant de la confiança en les institucions polítiques no hi ha res més que una preferència per un model d’estat o un altre —els catalanoparlants estan molt més a favor de la independència que els castellanoparlants.

Si ens fixem en les xarxes relacionals dels catalans, veiem que la llengua també és un factor que determina amb qui ens relacionem més. Els catalanoparlants tenen més amistats a favor de la independència que els castellanoparlants, i el mateix passa amb l’origen dels pares: aquelles persones que tenen els dos pares nascuts a Catalunya tindran també una xarxa relacional més proindependència que els que tenen els dos pares nascuts fora. No ens hem de limitar, però, només a una qüestió lingüística: de fet, les dades ens mostren que la ideologia els individus és un dels factors més rellevants per a explicar amb qui ens relacionem —els individus que es consideren d’esquerres ho fan més amb persones d’esquerres, i els de dretes, amb gent de dretes.

Finalment, hem parat atenció a la divisió politicopartidista en funció de la llegua. Les dades ens han mostrat, en aquest cas, que el procés sobiranista ha polaritzat més la densitat lingüística, tot i que això només ha ocorregut entre els partits unionistes. Aquest fet l’hem explicat per l’activació d’una abstenció amb perfil unionista, que ha acabat votant aquestes formacions.

A manera de conclusió, per tant, podem afirmar que la societat catalana mostra nivells intermedis de confiança en els altres, sense que els esdeveniments polítics recents hagin implicat cap canvi. Quan ens fixem en la confiança en aspectes més polítics, sí que sembla que les opinions respecte del procés català poden generar percepcions diferenciades. Així mateix, les dades electorals ens mostren que la societat té tendència a polaritzar-se políticament. Amb tot, aquesta breu anàlisi ens recorda que hi ha una distinció important que sovint es confon en el debat públic. Des d’un punt de vista analític, no és el mateix la polarització política que la polarització social. Ambdós conceptes poden anar lligats i, tot sovint, efectivament es retroalimenten, però no són conceptualment el mateix. Hom, per exemple, pot concloure que la polarització política a Catalunya és elevada atès que els dos blocs en l’eix nacional —independentistes i unionistes— tenen una força electoral més o menys equiparable. En canvi, d’aquests resultats, no se’n pot concloure necessàriament que la polarització sigui també civil. De fet, com a mínim des d’un punt de vista teòric, a priori un dels avantatges de la democràcia és la canalització del conflicte a través de les institucions. Sigui cert o no aquest últim punt, el que sí que ens mostren les dades és, primer, que la politització de certs factors també pot estar darrere de la diferència d’opinió respecte a certes qüestions per raó de llengua, i segon, que el procés sobiranista pot haver creat diferències significatives entre diversos grups de catalans en la confiança política, però no en la confiança interpersonal.