L’interès per la cohesió social, de manera implícita i explícita, és al mateix cor de les ciències socials i es pot situar a finals del segle xix, principalment a les obres d’Émile Durkheim. La qüestió que es plantejava —i que segueix vigent— és el de com s’establien els vincles socials, les formes de «solidaritat», en el pas d’una societat tradicional a una de moderna. En termes de Durkheim,[1] el pas de la solidaritat mecànica a la solidaritat orgànica. I més concretament, com es mantenia el vincle social amb la desaparició de les estructures de l’Antic Règim i les seves velles formes d’autoritat tradicional. També és fàcil descobrir aquest interès a l’obra de Max Weber en l’anàlisi que fa de les diverses formes de legitimació de l’autoritat, amb el pas dels models tradicionals als carismàtics i finalment als legal-racionals, una dinàmica que l’autor lliga als processos de «racionalització» i «desencantament del món». Així mateix, i des d’una perspectiva conflictivista, l’atenció a les noves formes de cohesió i conflicte pròpies del capitalisme també són presents a l’obra de Karl Marx, en les nocions de consciència de classe, falsa consciència, alienació, i tantes d’altres. És a dir, la cohesió —i la divisió o el conflicte— són a l’origen mateix de la sociologia i, en general, de les ciències socials.
No és aquí el lloc de fer-ne una aproximació històrica extensa i les referències anteriors només són per assenyalar on se situa el moll de l’os de l’interès de la sociologia per la cohesió social, sovint recorrent a altres conceptes. Una centralitat per a les ciències socials que, per no entrar en més autors i teories, i només com a símptoma, la trobem en un clàssic com Robert A. Nisbet que precisament publicava la seva introducció a la sociologia amb el títol The social bond. An introduction to the study of society,[2] és a dir, una obra focalitzada en l’estudi del «vincle social». Nisbet —que tampoc no utilitza la noció de «cohesió social»— considera que l’objectiu fonamental de la sociologia és l’anàlisi de les forces que mantenen units els éssers humans en els grups i institucions en què es troben. És a dir, el propi de la sociologia seria l’estudi de la naturalesa del vincle social: «la interacció social, els agregats socials, els sistemes d’autoritat, els rols socials i els estatus i les normes socials i l’entropia social» (Nisbet, 1975: 47).
Sigui com sigui, si la sociologia clàssica havia parat l’atenció sobretot en els mecanismes de pertinença, sovint de caràcter subjectiu, més recentment també l’ha posat en la desigualtat i els factors estructurals que la determinen[3] o en la inclusió i el sentit de pertinença.[4] Així, hom parla, d’una banda, de la «dimensió cultural» de la cohesió social, més orientada a la confiança cap a les institucions, als processos d’integració i assimilació, o a l’homogeneïtat «cultural» i «identitària». D’altra banda, sovint es posa exclusivament l’accent en la dimensió «redistributiva», i per tant, en la desigualtat, la inequitat o l’exclusió.[5] Aquesta ha estat una perspectiva especialment adoptada per les institucions orientades a les polítiques públiques.
[1]. Durkheim, Émile (1893). De la divison du travail social. París: PUF.
[2]. Nisbet, Robert A. (1970). The social bound. Nova York: Afred A. Knopf. Edició citada: El vínculo social. Barcelona: Vicens Vives, 1975.
[3]. Puig, Carlota [et al.] (2011). «Cohesión social e immigración. Aportaciones científicas y discursos políticos», Revista Internacional de Sociología, vol. 69, núm. 1 (gener-abril), p. 9-32.
[4]. Hopenhayn, Martin (2008). «Cohesión docial: entre inclusión social y sentido de pertenencia», a Granda, Jorge (ed.). Pobreza, exclusión y desigualdad. Quito: FLACSO Ecuador, p. 189-202.
[5]. Per posar-ne un cas proper, vegeu l’interessant estudi del Grup de Recerca en Ciències Socials Aplicades (2017). La cohesió social a la Garrotxa: Realitats i reptes de futur. [Girona]: Consorci d’Acció Social de la Garrotxa: Universitat de Girona. 184 p.