El concepte de cohesió social no és nou. Els seus orígens es remunten al final del segle xix, quan Émile Durkheim[2] en va parlar com un element de la qualitat de vida en societat, centrant-se en dues dimensions: la solidaritat[3] i la lleialtat compartida per la gent.[4] Més recentment, a partir dels anys vuitanta del segle xx, aquest terme i el seu contrari, la fragmentació social, s’han fet molt presents en els debats públics, en estreta relació amb la necessitat d’abordar iniciatives polítiques per a gestionar la diversitat creixent de la societat.
Normalment, però, es parla de cohesió social sense especificar quin sentit té exactament, fent referència de manera genèrica a l’estat d’una determinada societat en què no s’aprecien dissensions o contradiccions especials entre els membres que la componen, i com veurem, no hi ha un consens general sobre com es defineix ni sobre el mètode de mesurar-ne l’estat.
Aquesta indefinició dona peu a una justificada preocupació per l’ús —o l’abús— que se’n pot fer segons els contextos, en funció dels interessos dels sectors socialment influents. Entre nosaltres, sense anar més lluny, són ben visibles els discursos públics abrandats en un sentit o en un altre, per a afirmar que hi ha una cohesió social satisfactòria o per a denunciar una greu fragmentació de la societat. Hem d’admetre que sense una definició precisa i un mètode efectiu de comprovació, la idea de cohesió social i la constatació de la seva evolució tenen una fiabilitat limitada.
Per tant, sembla necessari observar en el camp de les ciències socials quines són les aproximacions recents més rigoroses a la definició del terme, i també les consideracions metodològiques sobre els indicadors que permeten mesurar el grau de cohesió social d’una societat i establir comparacions entre societats diferents o moments diferents de la mateixa societat, a fi d’arribar a adoptar una posició prou explícita en aquest informe.
[2]. De la division du travail social, 1893.
[3]. Amb la coneguda distinció entre solidaritat mecànica pròpia de les societats tradicionals homogènies i solidaritat orgànica, característica de les societats modernes, més heterogènies.
[4]. Altres sociòlegs han fet aportacions posteriors significatives a aquest concepte: Ferdinand Tönnies o Talcott Parsons, per exemple.