Un tercer treball posterior especialment interessant, procedent en aquest cas de l’entorn de les Nacions Unides, és el de Jane Jenson (2010), que també es proposa definir i mesurar la cohesió social. Jenson fa un repàs detallat de la incorporació del concepte de cohesió social a les estratègies de les institucions polítiques internacionals i de la relació que té amb la inclusió i el capital social, i constata les dificultats existents per a definir-la i mesurar-la.
En la revisió que fa dels sistemes de mesurament de la cohesió social, dona compte d’una interessant proposta sintètica i quantificada de Fernando Rajulton et al. (2007), que intenta integrar en percentatges ponderats els indicadors de sis dimensions en tres àmbits:
- econòmic (inclusió i equitat), 40 %;
- polític (legitimació i participació), 30 %;
- Sociocultural (reconeixement i pertinença), 30 %.
Ara bé, la proposta d’indicadors que fa Jenson es concreta a partir de vuit àmbits, sense establir cap ponderació o preeminència entre ells:
- Cohesió social com a inclusió en termes de distribució de la riquesa, ingressos i pobresa.
- Cohesió social com a inclusió en termes d’accés a l’ocupació.
- Cohesió social com a inclusió en termes d’accés a l’educació.
- Cohesió social com a inclusió en termes de salut.
- Cohesió social com a inclusió en termes d’accés a les tecnologies.
- Cohesió social com a homogeneïtat cultural i ètnica.
- Cohesió social com a confiança (índex del WVS).
- Cohesió social com a participació i solidaritat.
En el marc del sisè àmbit és on s’inscriuen esquemàticament els aspectes de diversitat lingüística i reconeixement oficial de les llengües, al costat de les relatives a l’origen de la població, la diversitat ètnica.