La major part de la població tendeix a convergir a la llengua de l’interlocutor (57,6 %), però una bona part de la població de Catalunya manté l’ús del castellà quan els contesten en català (30,5 %), una part menor manté l’ús del català quan els contesten en castellà (10,7 %), i una part menor tendeix a mantenir la llengua en què s’ha adreçat a l’interlocutor, sigui aquesta el català o el castellà. Vegeu-ho a la taula 3. Les raons per a la no convergència lingüística són diverses, i poden atènyer a normes sociolingüístiques, actituds, raons ideològiques, de competència i/o confiança lingüística, etc. Amb tot, a Catalunya el manteniment del català s’associa, en bona part, a qüestions actitudinals, pel fet que tota la població sap parlar castellà, mentre que el manteniment del castellà s’associa en bona part a la manca de competència en català, pel fet que bona part dels que no convergeixen al català no saben parlar-lo.

Font: EULP 2013.

Tal com es pot observar al gràfic 10, entre els autòctons està generalitzada la convergència a la llengua de l’interlocutor, sigui quina sigui la primera llengua de l’enquestat i la llengua en què li contesta el seu interlocutor. La convergència dels autòctons a la segona llengua (L2) és superior al 70 %, tant entre catalanoparlants com entre no catalanoparlants inicials. Si atenem als al·lòctons, tenen una taxa de convergència al castellà similar a la dels autòctons no catalanoparlants. Però la convergència al català és molt inferior, i només un terç convergeix a l’ús del català en una interacció en què els contesten en català (36,9 %).

Tot i que en la població general trobem aquestes dinàmiques contraposades segons l’origen geogràfic, la mateixa anàlisi entre només els joves (entre quinze i vint-i-nou anys) permet desvetllar si les dinàmiques canvien generacionalment. L’anàlisi apunta que el comportament dels autòctons és similar al dels majors, però en el cas dels al·lòctons augmenta la taxa de convergència fins al 53,1 %, encara que lluny d’assimilar-se a la taxa dels autòctons no catalanoparlants (vegem-ho al gràfic 11).

Amb tot, en el gràfic 12 es pot observar que les taxes de convergència dels al·lòctons joves difereixen molt depenent de l’edat d’arribada. Tant és així que els al·lòctons arribats abans dels divuit anys tenen un comportament assimilable al dels autòctons no catalanoparlants inicials: convergeixen al castellà (89,4 %) i al català (71,9 %) en unes proporcions properes a les que ho fan els autòctons no catalanoparlants (95 % i 81,5 %, respectivament).

Per tant, novament, els al·lòctons arribats a Catalunya en edat escolar tenen uns comportaments assimilables als dels autòctons pel que fa a la convergència a la llengua de l’interlocutor. Per contra, els al·lòctons arribats en edat adulta en bona part no convergeixen al català quan se’ls contesta en aquesta llengua.

Gràfic 10.Tries lingüístiques en interaccions lingüísticament divergents segons l’origen lingüístic
i geogràfic dels enquestats (tota la població), en percentatge

Font: EULP 2013.

Gràfic 11.Tries lingüístiques en interaccions lingüísticament divergents segons l’origen lingüístic
i geogràfic dels enquestats (joves), en percentatge

Font: EULP 2013.

Gràfic 12.Tries lingüístiques en interaccions lingüísticament divergents segons l’origen lingüístic
i geogràfic dels enquestats (al·lòctons segons l’edat d’arribada), en percentatge

Font: EULP 2013.

Els resultats, per tant, apunten que la societat catalana ha estat capaç d’anivellar les competències lingüístiques en català i castellà dels autòctons, indiferentment de la seva llengua inicial (L1), i fins i tot ha aconseguit uns nivells assimilables per a població no nascuda al territori, però arribada en edat escolar. I amb relació al comportament sociolingüístic, els resultats són similars. Per tant, en termes sociolingüístics és previsible que els nouvinguts desenvolupin un sentit de pertinença a la societat receptora com a marc de la cohesió social en un període raonable, i especialment vinculat als processos de socialització. El sistema educatiu es mostra com la base de l’acolliment lingüístic i de la cohesió social, i com a tal, cal reforçar-lo.[4]


[4].Estudis anteriors a tenir en compte: Francesc Xavier Vila i Moreno i Natxo Sorolla (2016), «Capítol 6. Llengua i origen geogràfic», a El coneixement del català 2011: Anàlisi sociolingüística del Cens de població del 2011 [en línia], Barcelona, Generalitat de Catalunya. <http://llengua.gencat.cat/ca/serveis/informacio_i_difusio/publicacions_en_linia/btpl_col/analisi-cens-de-poblacio-del-2011>, p. 104-124.