Per a mesurar el nivell de confiança amb els altres i les actituds sobre la immigració, és a dir, l’anomenada confiança horitzontal, en el cas de Catalunya recorrerem a les dades proporcionades pel Baròmetre d’Opinió Pública (BOP), del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya; en el cas d’Espanya, a les del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS); i per últim, per a la comparació internacional, hem utilitzat les dades de la darrera onada de l’European Values Study de 2017. Aquesta comparació, tot i que no es vol fer exhaustiva, no resulta fàcil, ja que per una banda, la formulació de les diferents preguntes no coincideix en les diferents enquestes, i per l’altra, la cronologia tampoc; d’aquesta manera, en l’enquesta europea encara manquen els resultats per a molts països força significatius, cosa que limita greument la comparació.

En tot cas, si prenem les respostes a l’afirmació «People can be trusted, can’t be careful» de l’European Values Study per a diferents països europeus i les comparem amb les que es donen per a Catalunya a la pregunta equivalent sobre la confiança, que apareix al BOP per a l’any 2017 (figura 1), els resultats ens donen per a Catalunya una proporció de confiança que no arriba a la meitat de la població, amb un 43,9 %. Aquest percentatge està just per sota d’Alemanya, força allunyada del 64,1 % d’Islàndia, i només 3 punts percentuals per sobre del conjunt d’Espanya. Cal advertir que manquen les dades dels països escandinaus —Dinamarca, Suècia i Noruega—que en anteriors onades se situaven entre els màxims nivells de confiança, assolint el 76 % en el cas danès. Tot i aquest resultat, en què la desconfiança és majoritària, és notable si tenim en compte el pic migratori de principis del nou mil·lenni, que va fer créixer la diversitat de les societats catalana i espanyola, molt per damunt de la resta de països amb menor nivell de confiança. D’aquesta manera semblaria que es contradiu l’axioma que estableix que l’augment de la diversitat va sempre acompanyat d’un augment de la desconfiança, com per exemple a Putnam.[xv]

Font: Elaboració pròpia a partir dels resultats obtinguts amb el Baròmetre  d’Opinió Pública a Catalunya (CEO, 2018) i en altres països europeus (EVS, 2017).

L’evolució en el temps de la confiança en els altres, en el cas català sembla mantenir-se força constant amb independència de les migracions, encara que és cert que la sèrie temporal de la qual disposem a través del CEO és relativament curta (figura 2). El sociòleg Albrekt Larsen[xvi] associa els nivells elevats de confiança de danesos i suecs, en comparació amb britànics i nord-americans, a l’estat del benestar dels primers i l’impacte negatiu del neoliberalisme en els segons a partir dels anys vuitanta. Seguint aquesta lògica, es podria especular sobre la relació entre el model familiarista[xvii] dels països meridionals d’Europa i els nivells de desconfiança remarcables, si bé no extrems, tot i haver experimentat recentment un cicle de creixement migratori extraordinari.

Però com hem dit, la manca de sèries temporals llargues ens convida a la prudència. En tot cas, i per a reforçar aquesta idea de l’escàs impacte de la migració en el descens de la confiança en els altres, podem observar la figura 3, on es consignen els principals fenòmens que apareixen com a resposta a la pregunta «Quin és el problema més important de Catalunya?» des del juliol de 2006 a l’octubre de 2018 i on veurem que immigració apareix molt per sota d’altres respostes com atur i precarietat laboral, funcionament de l’economia o, des del 2009, insatisfacció en la política.

En la mateixa direcció, podem observar la figura 4, on s’observa l’evolució comparada de la resposta de la migració com un dels principals problemes a Catalunya, o el d’un dels tres principals problemes en el cas espanyol, recollida pel CIS —cal adonar-se que els nivells més baixos en l’àmbit estatal responen en part a la selectivitat, ja que en el cas de Catalunya es consigna el total de respostes, no només les que ocupen un dels tres primers llocs. És interessant veure com, a part dels nivells més alts observats durant el boom migratori, el repunt del gener de 2010 fins a 2012 coincideix amb la presa de consciència que la crisi no només afectava els nouvinguts, i recordem que al setembre de 2009 s’aprova la Llei de reforma laboral.


Font: Elaboració pròpia a partir dels resultats obtinguts amb el Baròmetre d’Opinió Pública a Catalunya (CEO, 2018) i a Espanya (CIS, 2018).

 

Resulta interessant comparar aquesta evolució de la resposta sobre la confiança amb els altres i la percepció de la immigració amb aquelles que poden recollir el que s’anomena confiança vertical, és a dir, les que recullen la confiança en els polítics o la democràcia. A l’Enquesta Òmnibus del CEO de 2017, a la pregunta sobre el nivell de convivència amb les persones immigrades a Catalunya la resposta és favorable fins a un 67 %, amb un 8,3 % que declara que és molt bona, un 58,7 % que creu que és bona i només un 11,4 % que diu que és dolenta i un 3 % que la qualifica de molt dolenta. Aquesta resposta favorable en el seu conjunt a la població immigrada, o com a mínim que no es manifesta majoritàriament contrària, no impedeix que es doni una clara jerarquització segons els orígens d’aquests immigrats a partir dels prejudicis i estereotips de la població autòctona. Per a Catalunya només disposem de preguntes sobre la preferència de l’any 2012, mentre que per al conjunt d’Espanya la sèrie temporal del CIS es remunta anualment al 2006, però s’interromp excepcionalment el 2013. Hem representat només els resultats de 2012 corresponents a Catalunya, on ens trobem que l’animadversió declarada a la població marroquina, que resulta ser per nacionalitat la majoritària, és desafortunadament aclaparadora, amb un 35 % de les respostes que manifesten antipatia triplicant el percentatge del segon col·lectiu, que correspon a l’Europa de l’Est i l’antiga Unió Soviètica (figura 5).

Font: Elaboració pròpia a partir de l’enquesta de Núria Garcia Percepció dels catalans sobre la immigració (CEO, 2012).

Cal pensar que inclou la població procedent de Romania i que possiblement això tingui un efecte negatiu, tot i que no s’especifica. Això no obstant, es miri com es miri, el col·lectiu marroquí surt el pitjor puntuat, independentment de les característiques dels que responen les enquestes d’opinió —sexe, edat, nivell d’instrucció o grandària del municipi on resideixen.[xviii] Resultats semblants als del conjunt d’Espanya i de la resta de comunitats autònomes en la seva jerarquia, però pitjors en el percentatge que mostra antipatia. Per contra, cal assenyalar el percentatge de simpatia vers la població africana —tot i que es manté inferior al 10 %—, que arriba a superar la que es va declarar per la població de la Unió Europea.

En contrast, i com a mostra de l’evolució de la confiança vertical, hem reproduït la pregunta que recull l’evolució de la satisfacció sobre la democràcia (figura 6), que no està tan afectada per la conjuntura electoral com la resposta a la confiança en els polítics. És evident que aquesta resposta està fortament afectada pel conflicte polític entre l’Estat espanyol i Catalunya, retroalimentat per la recessió que s’inicià el 2008.[xix] A partir d’aleshores, l’empat entre els que es mostren satisfets i els que no, es resol a favor dels poc o molt insatisfets, fins a assolir el 80 % de les respostes. La manca de dades anteriors al 2006 no ens permet fer induccions sobre si la pèrdua de confiança vertical, independentment del seu creixement recent, és una de les característiques de la societat catalana o si és producte de la conjuntura política i del desencís pel conflicte institucional plantejat sobre l’Estatut de 2006.

Font: Elaboració pròpia a partir dels resultats obtinguts amb el Baròmetre d’Opinió Pública a Catalunya (CEO, 2017).


[xv]. Putnam, Robert D. (2007). «E pluribus unum: diversity and community in the twenty-first century. The 2006 Johan Skytte prize lecture». Scandinavian Political Studies, vol. 30, núm. 2, p. 137-174.
[xvi]. Larsen ( 2013), op. cit.
[xvii]. Esping Andersen, Gosta (1990). Los tres mundos del estado del bienestar. València: Alfons el Magnànim.
[xviii]. Garcia i Garcia, Núria (2012). Percepció dels catalans sobre la immigració [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Centre d’Estudis d’Opinió. <http://ceo.gencat.cat/web/.content/30_estudis/03_publicacions/Monografies/2012_01_05_Monografies_immigracio.pdf>.
[xix]. Garcia i Garcia, Núria (2018). Crisi econòmica i actituds vers la democracia [en línia].. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Centre d’Estudis d’Opinió. <http://ceo.gencat.cat/web/.content/30_estudis/03_publicacions/Apunts/2018_11_13_actitudsdemocracia.pdf>.