Com és sabut, l’any 1997, a instàncies de les autoritats municipals de Vic, es van fusionar quatre de les escoles públiques en dues i es va signar el compromís de totes les escoles de la ciutat —públiques, concertades i privades— a participar en la distribució equitativa de l’alumnat amb necessitats educatives específiques i, més en concret, d’origen estranger. Es va tractar d’una mesura de cirurgia radical per a fer front al procés avançat de «guetització» de dues escoles, ja que no s’havien pres amb anterioritat les mesures adequades per a evitar-ho.

Vint anys després, els processos de segregació escolar s’han multiplicat. Parlem de processos de segregació escolar quan, en un mateix barri o ciutat, alguns centres educatius escolaritzen molt majoritàriament només un determinat perfil d’alumnat, fet que no es correspon amb la composició socioeconòmica i cultural de la població de la zona. Aleshores, ni els centres santuari —majoritàriament privats— ni els centres estigmatitzats —majorment públics—preparen com cal l’alumnat per a viure en societats plurals i inclusives.

La segregació escolar afecta negativament el rendiment del sistema; no socialitza adequadament l’alumnat ni possibilita que aprengui a conviure, i condiciona en gran manera les trajectòries educatives, les expectatives i els resultats de l’alumnat més necessitat de veure compensades les desigualtats d’origen.

La causa més evident de la segregació escolar és, sens dubte, la segregació urbanística i residencial. Així doncs, el combat contra aquesta xacra passa en primer terme per una planificació urbana més equitativa i per una dignificació dels barris més degradats i empobrits. Però també hi tenen a veure les polítiques educatives, especialment les que fan referència a l’admissió i matriculació de l’alumnat. Una altra mesura que podria corregir aquesta deriva seria l’increment de l’oferta pública: en alguns districtes de Barcelona —l’Eixample, les Corts, Sarrià - Sant Gervasi—, per posar el cas, l’oferta pública a infantil, primària i secundària no arriba ni a un terç del total. Igualment, caldria modular el suposat dret a l’elecció de centre escolar per part de les famílies, que en cap cas hauria de ser considerat absolut.

Com han posat en relleu els informes de 2016 del Síndic de Greuges de Catalunya (Síndic 2016, 1 i 2) que la situació és alarmant i urgeix afrontar-la? «A Catalunya, el curs 2013-2014 hi ha un total de 101 centres de primària amb més d’un 50 % d’alumnat estranger, el 4,4 % del total, 20 dels quals amb més del 70 %, a Salt, Lleida, Terrassa, Barcelona, Girona, Sabadell, Vic, Figueres i Tortosa. I, a secundària, hi ha 24 centres amb més del 50 % d’alumnat estranger, el 2,3 % del total, 4 dels quals amb més del 70 %, a Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat i Salt».

Entre les recomanacions que fa el Síndic hi ha la demanda d’un nou decret d’admissió d’alumnat, el desplegament de mesures actives de planificació de l’oferta de llocs escolars, la gratuïtat de l’ensenyament obligatori, posar límits a l’autonomia dels centres o endegar mesures compensatòries als centres amb una composició social més desfavorida.