Per a Hallin i Mancini (2008: 67-68), entre les característiques més rellevants del model dominant als països del sud d’Europa hi ha les següents:
— Premsa —impresa— orientada cap a les elits amb tiratges relativament curts i, en correspondència, importància de la radiotelevisió a la societat.
— Nivell alt de paral·lelisme polític.[3]
— «És habitual la instrumentalització dels mitjans de comunicació per part del Govern, pels partits polítics i pels empresaris industrials vinculats a la política».
— Radiotelevisió pública organitzada a partir dels models governamentals o parlamentaris.
— La professionalització del periodisme està menys desenvolupada que en altres models:[4] “«el periodisme no està tan diferenciat de l’activisme polític i l’autonomia del periodisme sovint es troba limitada».
— Paper molt important de l’Estat com a propietari, regulador i font de finançament dels mitjans de comunicació (de les subvencions a la publicitat institucional). El grau d’intervenció és alt, si bé l’efectivitat és menor.
— Transició molt ràpida i descontrolada des d’una radiotelevisió controlada per l’Estat a una radiotelevisió privada.
Des del seu punt de vista, les arrels d’aquest model es troben en un grau alt «de diversitat i conflicte ideològic» que caracteritza aquests països, que al seu torn està arrelat «al desenvolupament tardà de les institucions liberals». Això, encara, es relaciona amb un rol destacat de l’Estat a la societat, paper important dels partits polítics un cop feta la transició democràtica i amb la importància, continuada, del clientelisme. Per això utilitzen la denominació «model pluralista polaritzat» per a referir-se al model que consideren prevalent a Espanya, Grècia, Itàlia, Portugal i, amb algun matís important, França.
En aquest sentit, una primera consideració a retenir és que, en termes de sistema mediàtic, el context en què es planteja l’estudi de la cohesió i fragmentació s’inscriu, en primera instància, en el model pluralista polaritzat,[5] amb un nivell de paral·lelisme polític alt, una tradició d’instrumentalització dels mitjans de comunicació, un desenvolupament relatiu de la professionalització, un grau alt d’intervenció de l’Estat, encara que amb una efectivitat limitada, i amb un rol social de la televisió més important que la premsa.
En aquest marc general, hi ha encara altres condicionants. Laura Bergés (2017) ha estudiat el sistema de mitjans a Catalunya i a Espanya fixant-se especialment en el model econòmic i les relacions amb els partits polítics. Ha identificat diverses modalitats de paral·lelisme entre mitjans de comunicació i estratègies partidistes. Per exemple, en l’àmbit de la premsa, assenyala que els canvis en la propietat en paral·lel amb els canvis ens les forces al govern si bé s’inscriuen en «les dinàmiques de la llibertat de premsa, també és cert que l’estret paral·lelisme que es dona en l’espai mediàtic espanyol i català forma part d’aquest pluralisme polaritzat que descriuen Hallin i Mancini, on l’alineació dels diaris amb les estratègies partidistes és més accentuada que en els models del centre i del nord d’Europa (Bergés, 2017: 38)». En televisió, constata com «l’evolució de la propietat de les cadenes de televisió i els processos de concessió de llicències mostren també un clar paral·lelisme amb els canvis polítics, que es tradueixen en cicles de negoci que segueixen el calendari electoral i canvis de propietat que responen a variacions en els equilibris polítics».
A més, en la línia encetada per Núria Almiron que ha remarcat la correspondència d’interessos entre grups mediàtics i el sector financer, Laura Bergés (2017: 42) assenyala que «l’anàlisi de la propietat i finançament dels principals grups de comunicació mostra com la banca, les grans empreses energètiques i les de telecomunicacions, junt amb els grans grups mediàtics globals, han estat els principals proveïdors de finançament dels grups de comunicació espanyols».
Ens trobem, doncs, davant d’un conjunt d’elements que, en condicions normals —habituals—, més aviat afebleixen l’existència o la construcció d’una esfera pública plural.
[3]. Hallin i Mancini (2008: 96) sostenen que mentre que a bona part d’Europa va disminuir les darreres dècades del segle xx «és raonable argumentar que ha augmentat a la nova democràcia espanyola, amb el resultat d’una divisió de la major part dels mitjans de comunicació en dos camps».
[4]. «En general, els sistemes formals de responsabilització brillen per la seva absència als països mediterranis. No n’hi ha cap que tingui un consell de premsa d’àmbit nacional; l’únic consell de premsa real al sud d’Europa és el Consell de la Informació de Catalunya, establert el 2006 com a òrgan autoregulador a imitació de la Press Complaints Commission britànica» (Hallin i Mancini, 2008: 104).
[5] Múltiples estudis han confirmat la validesa dels plantejaments de Hallin i Mancini en el cas d’Espanya. Entre d’altres, Casero (2012); González, Rodríguez i Castromil (2010); Humanes, Montero, Molina i López-Berini (2013); Bonet i Guimerà (2016); o Llamero, Fenoll i Domingo (2019).