A Catalunya, com al conjunt de l’Estat espanyol, el començament del segle xxi va estar marcat, en termes demogràfics, per l’espectacular augment de la diversitat poblacional fruit del boom immigratori internacional. Cal recordar que aquest país va absorbir una de cada cinc —el 22 %— dels 5,5 milions d’entrades des de l’estranger que es van produir en Espanya entre el 2000 i el 2008; a grans trets, 1,2 milions de persones. Si bé el creixement poblacional lligat a la migració va ser tota una novetat en el cas de l’Estat espanyol, a Catalunya aquest fenomen no va a fer més que actualitzar i portar a l’arena internacional aquest mecanisme propi d’un sistema de reproducció demogràfica complex[xxvi] que sabem que ha estat funcionant, com a mínim, durant tot el segle xx, en el qual el creixement de la població deixa d’ésser funció exclusiva de l’excés de naixements sobre les defuncions i on la immigració passa a exercir un paper fonamental en l’evolució de la població (figura 11).
Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’International Migration Outlook 2018© i de l’OCDE 2018, per als residents de països de l’OCDE, i del padró continu, per a residents de Catalunya (1 de gener de 2017).
Lligat a l’arribada de persones nouvingudes, són dos els fenòmens demogràfics que desperten gran interès entre la comunitat investigadora i els dissenyadors de polítiques públiques. D’una banda, el creixement de la diversitat poblacional en funció del lloc de naixement de la població resident a un territori determinat, i de l’altra, però en estreta relació amb la primera, la segregació residencial de la població immigrada, entenent-la com el grau en què la població d’origen estranger comparteix, o no, espais residencials amb aquella que es defineix com a població d’acollida. En aquest sentit, i abans de continuar, cal assenyalar algunes de les característiques més rellevants de la darrera onada immigratòria a Catalunya i al conjunt de l’Estat. Evidentment, la magnitud —més d’un milió de persones— i la intensitat —en menys de deu anys— constitueixen dos dels trets fonamentals d’aquesta darrera onada, però, pel que aquí ens interessa, cal també esmentar la diversificació dels fluxos i també la ràpida difusió territorial de la població immigrada des de les ciutats que funcionen com a porta d’entrada —Barcelona, per exemple— a la resta del territori. Catalunya va començar el nou segle essent un país cosmopolita on convivien persones de 180 països del món (figura 12). Al tombant del segle xx, el conjunt de població estrangera —252.690 persones— representava un 4 % del total de població —6.259.724 persones— i hi trobàvem tan sols cinc nacionalitats amb una població per damunt de les 10.000 persones —el Marroc: 64.308; França: 27.674; Alemanya 15.500; Argentina: 13.974 i el Perú: 10.487— que representaven la meitat —un 52 %— de la població nascuda a l’estranger. Deu anys més tard, el 2010, la població nascuda a l’estranger s’havia multiplicat per cinc fins a arribar a 1,3 milions de persones —el 17,5 % del total de població resident al país— de 31 nacionalitats[xxvii] amb poblacions per sobre de les 10.000 persones que conjuntament representaven nou de cada deu persones nascudes a l’estranger. Una de les conseqüències de la darrera crisi econòmica, a més de la caiguda dels fluxos d’entrada des de l’exterior, va ésser la pèrdua de població estrangera —ja fos per re-emigració a altres països de l’entorn europeu o per migració de retorn als seus països d’origen. Així, amb les darreres dades disponibles sabem que la població nascuda a l’estranger es troba una mica per sobre del 1.290.000 persones —el 17 % del total de població— i amb les mateixes nacionalitats amb poblacions per damunt de les 10.000 persones. Pel que fa a la distribució de la població immigrada i com s’ha difós territorialment, n’hi ha prou amb assenyalar, de moment, que si l’any 2000 només trobàvem 441 seccions censals on residien més de 100 persones nascudes a l’estranger, un escàs 8 % del total de seccions, des de l’any 2010 i fins al 2017 aquest percentatge se situa al voltant del 80 % i fa de la immigració internacional una realitat tangible al conjunt del territori català.
Font: Elaboració pròpia a partir del padró continu de població (INE, 2017).
Prenent com marc temporal el període 2000-2017 i tenint en compte el context demogràfic descrit, volem contestar tres preguntes:
1) Quin és el grau de segregació residencial de la població estrangera respecte de la nascuda a Espanya i com ha evolucionat des del començament del segle xxi?
2) La població autòctona evita les zones on es concentra la població estrangera?
3) L’augment de la diversitat poblacional ha contribuït a la fragmentació de la societat catalana?
[xxvi]. Cabré (1999), op. cit.; Domingo, Andreu (2014), op. cit.
[xxvii]. Del Marroc, l’Equador, Romania, l’Argentina, Colòmbia, Bolívia, el Perú, França, la Xina, el Pakistan, el Brasil, República Dominicana, Alemanya, l’Uruguai, Itàlia, Xile, el Regne Unit, el Senegal, el Paraguai, Hondures, Gàmbia, Polònia, les Filipines, Bulgària i Mèxic.