En primer lloc, a causa de les prou conegudes llargues circumstàncies històriques i polítiques del país, la identificació nacional a Catalunya ha esdevingut un tema de controvèrsia i un fet de considerable complexitat. En els països sense aquest tipus de dissociació, on estat i nació coincideixen o on és reconeguda la diversitat nacional dins d’un estat complex, la pertinença nacional es dona per descomptada i només cal mesurar-ne la intensitat. A Catalunya, però, des de principis de la dècada dels vuitanta del segle passat es va començar a mesurar la identificació nacional —sovint, des del nostre punt de vista, mal anomenada «identitat nacional»— a partir d’una pregunta que diferencia el «com se sent» la persona interrogada a escollir entre les opcions «només espanyol», «més espanyol que català», «tant espanyol com català», «més català que espanyol» o «només català». Sobre la pregunta, però, cal fer tres observacions prèvies si es volen interpretar correctament les respostes. Primer, hi ha el fet d’imposar un dilema que no és necessàriament viscut com a tal per a tothom, si més no de manera conscient. En aquest sentit, es pot dir que és la pregunta la que crea una realitat dual davant de la qual hom es veu forçat a situar-se. En segon lloc, és forçar molt el significat de la noció de pertinença voler reduir-lo a l’expressió «sentir-se». Pensar que la identitat nacional d’una persona es constitueix i s’expressa de manera individual a partir d’una dimensió merament emocional, és d’un reduccionisme abusiu. Aquí preferirem parlar d’identificació nacional, i encara amb moltes precaucions. Tercerament, i per les raons abans esmentades, és fàcil suposar que la resposta «tant espanyol com català» és una resposta refugi per als qui l’oposició dual o no té cap significació —no «senten» aquest tipus d’identificacions—, o pels qui és una contraposició que els incomoda, que els fa «sentir» malament. Un supòsit, en qualsevol cas, que ens allunya de la contundència —políticament interessada— de les teories sobre una suposada «identitat dual».
Dit això, presentem un recull de les respostes a les diverses enquestes realitzades sobre aquesta qüestió en el període que va des dels anys vuitanta fins ara i que, obviant inevitablement les diverses especificitats metodològiques i temporals de cada estudi, ens poden proporcionar una certa aproximació a l’evolució d’aquesta forma d’avaluar el sentiment de pertinença territorial (gràfic 6). I una primera dada interessant és la de la constància al llarg dels quaranta d’any d’una proporció d’entre el 35 % i el 40 % de catalans que defugen definir-se en una identificació polaritzada. Una xifra constant i pràcticament insensible als grans debats polítics de cada moment, i que mereixeria una anàlisi específica, en la línia dels plantejaments de la sociòloga britànica Susie Scott en què posa l’accent, precisament, en allò que no és o no vol ser socialment marcat.[28]
En canvi, sí que es constata un clar decantament cap a una identificació nacional —que també podria ser una identificació merament territorial, si es vol, diguem-ne «pre-nacional»— cap a Catalunya i en detriment d’Espanya. En els anys vuitanta, davant del dilema plantejat per la pregunta, el decantament («més que» o «només») cap «sentir-se català» se situava al voltant de 25 % de les respostes i el decantament cap «sentir-se espanyol» era de prop del 40 %. Però en els darrers anys, els que diuen sentir-se espanyols («només» o «més que») se situen al voltant del 10 %, i els qui se senten catalans, al voltant del 50 %. Unes dades que no sembla que s’hagin de llegir en termes de «polarització identitària», sinó tot el contrari. És a dir, es manté la franja no marcada, creix la identificació amb l’àmbit nacional-territorial més proper —possiblement, en paral·lel a la seva més gran presència administrativa: sanitat, escola, policia…— i es redueix la identificació amb l’espai més global. Una evolució que, en canvi, no té una correspondència clara amb la de les audiències mediàtiques.
Font: I. Serrano (2012), De la nació a l’estat, Barcelona, Angle, p. 123, i actualitzacions pròpies. Enquestes de Data Project (1979-1984); Moreno (1985); CIRES (1990-1995); CIS (1996-2003) i CEO (2005-2018).
[28]. Scott, Susie (2017). «A Sociology of nothing. Understanding the unmarked». Sociology (febrer), p. 1-17.