En general, les dades permeten deduir que les diverses identificacions lingüístiques no són un impediment insalvable per a la cohesió social. D’una banda, la reduïda proporció de monolingües en el conjunt de la societat catalana —menys del 13 % en dades de l’EULP 2013: 77—, i de l’altra, el fet que el castellà i el català són llengües molt àmpliament compartides per una clara majoria de la societat (EULP 2013: 78), tal com mostren els gràfics següents, són factors que faciliten la intercomunicació entre grups d’identificació lingüística diferent (gràfic 22). En l’apartat següent ho exposarem amb més detall.
A continuació, es recullen les llengües que els catalans de quinze anys i més poden parlar amb una proporció més alta (gràfic 23).
Des del punt de vista de consolidació de la cohesió social, la generalització del coneixement de les dues llengües oficials,[22] que ha estat des dels inicis un objectiu primordial de la política lingüística de la Generalitat de Catalunya, és sense cap dubte la manera d’evitar alhora la subordinació del català com a llengua pròpia o patrimonial —que impediria que pogués esdevenir una llengua de cohesió social— i la desigualtat d’opcions lingüístiques en l’accés a qualsevol oportunitat laboral, cultural o social. Sobre aquest punt, després veurem les conclusions de Cappellari i Di Paolo (2015) sobre els efectes del sistema educatiu català per a la mobilitat social. I des del punt de vista del sentit no identitari de les preferències lingüístiques, és molt pertinent l’estudi de Caminal i Di Paolo (2015: 34), que rebat els arguments que s’inclinen per promoure l’aprenentatge exclusiu de la llengua majoritària per tal d’afavorir la cohesió social i mostra que, al contrari, la doble competència lingüística és la manera de reduir la segregació:
[…] les polítiques que promouen l’adquisició d’habilitats lingüístiques que semblen redundants des d’un punt de vista comunicatiu poden reduir significativament la segregació per motius lingüístics. […] Així com més parlants nadius de la llengua forta esdevenen bilingües, la intensitat del conflicte disminueix i les relacions mixtes esdevenen més probables.
D’altra banda, aquest estudi, citant treballs de Kathryn Woolard, mostra que les preferències lingüístiques no són necessàriament el reflex de la identitat ètnica, com es veu en les parelles lingüísticament mixtes (Caminal i Di Paolo, 2015: 35):
[…] El fet que una fracció de castellanoparlants natius mantinguin el castellà com a llengua d’autoidentificació i, tot i això, utilitzin el català (per exemple, dins la parella) és molt important: suggereix que el català es percep, almenys per a aquests grups, com a llengua «anònima», és a dir, la llengua de tots, com la majoria de les llengües hegemòniques, i no necessàriament identificades amb un grup ètnic específic («catalans natius»), com la majoria de les llengües minoritzades.
En aquest sentit, són especialment importants i significatius els estudis longitudinals de Woolard sobre el paper de la llengua com a element d’identificació, ja que mostren que aquest factor lingüístic de demarcació de la catalanitat ha perdut importància. Ha estat sobretot Woolard qui ha estudiat l’evolució de la relació entre llengua i identitat a Catalunya des dels anys vuitanta fins al 2007, que ha aplegat recentment en una visió de conjunt (Woolard, 2016), i és qui probablement pot valorar amb més perspectiva les tendències que s’hi aprecien.
Cal remarcar, a més, que les seves observacions parteixen del refús de cap relació mecànica i simplista entre grup etnolingüístic, país d’origen, classe social i opció nacional. Segons els seus treballs, la generalització dels coneixements de català entre els joves, com a fruit del model educatiu, ha reduït les barreres de classe per a l’accés a les oportunitats socials que havia detectat l’any 1987. La pertinença al grup lingüístic català o castellà ha perdut importància com a factor identificador i demarcatiu. El fet de parlar català o castellà no implica necessàriament ser o sentir-se més o menys català, sinó que és una tria de caràcter pràctic basada en objectius de caràcter personal: «not everyone who embraces the Catalan identity has embraced the language, or viceversa» (Woolard, 2016: 303).
Apuntem, tot i això, que les recerques recents i encara en curs de Marina Massaguer (2017) indiquen que entre la població d’origen estranger sí que es percep que la llengua d’identificació és significativa per a la demarcació dels grups socials, i que les dificultats d’accés al català poden constituir un factor de desigualtat. L’escàs contacte d’alguns col·lectius immigrats amb el català en el seu entorn immediat i l’escassa disponibilitat de temps per a aprendre’l en cursos formals són aspectes que les polítiques lingüístiques i de cohesió social han de tenir molt presents, com veurem en l’apartat següent.
I, en relació amb la concentració de la població immigrada en els grans nuclis urbans de l’àrea metropolitana, cal tenir en compte que la percepció de la població de Catalunya sobre la importància de la llengua per a la integració dels immigrats és especialment alta precisament en les poblacions més grans (Garcia, 2012: 230), tal com podem veure en el gràfic 24.
[22]. Les tres —occità, català i castellà—, en el cas de la Vall d’Aran.