Des de diverses perspectives, s’ha validat la pertinença del model pluralista polaritzat a Catalunya. Moragas-Fernández i Montagut (2019: 275) són taxatives: «hem de considerar, obligatòriament, les característiques del sistema mediàtic català, que respon, igual que l’espanyol, al model de pluralisme polaritzat».
Amb tot, pel que fa a Catalunya, els mateixos Hallin i Mancini assenyalen que no es pot fer una aplicació directa del model d’Espanya.[6] Alguns autors han apuntat diferències específiques. Almiron, Narberhaus i Mauri (2016) han argumentat, a partir de la recerca empírica, que la cultura periodística professional de Catalunya no encaixa bé en el model mediterrani, si més no pel que fa a instruments independents d’autoregulació en termes de responsabilització —accountability— més alineats en el liberal del nord d’Europa.
Amb un caràcter més general, Zallo (2013) sosté que el sistema mediàtic de les nacions sense estat com Catalunya, Euskadi i Galícia comparteix característiques del model pluralista polaritzat i, especialment, el fet que «els mitjans de comunicació de les nacions sense estat reflecteixen directament sectors i interessos polítics i econòmics, per damunt d’una hipotètica funció de vigilància i de contrapès per a la qualitat democràtica (2013: 274) ». Però, juntament amb això, identifica unes especificitats importants:
— L’existència de l’eix «identitari o nacionalista», a més del social, «dreta/esquerra (Hallin i Mancini tenen en compte fonamentalment el segon) ». La combinació entre els dos eixos multiplica les opcions, tant a la societat som pel que fa als posicionaments dels mitjans de comunicació.
— L’eix nacional té més pes: «és més determinant», en el sentit que predomina sobre l’eix dreta i esquerra.
— L’existència d’una «dimensió dins/fora» en premsa i, sobretot, en mitjans audiovisuals, en què «hi ha una oferta predominant de continguts d’àmbit estatal, que competeix amb els mitjans autòctons per ser la referència. La desproporció és tan important que s’expressa inevitablement en una atracció hegemònica de les audiències de les comunitats autònomes, especialment en l’entreteniment».
Aquest plantejament porta Zallo (2013: 275) a afirmar que «els eixos per a l’anàlisi del sistema comunicatiu en les nacions sense estat dins del marc de correspondència entre elits politicoeconòmiques i elits mediàtiques són triples: el referent ideològic social, el referent nacional tant del sistema comunicatiu intern com de l’extern, i el pes dels centres d’emissió interns i externs».
A Catalunya coexisteixen doncs, i en part se superposen, principalment dos sistemes mediàtics.[7] D’una banda, el sistema mediàtic espanyol, integrat per mitjans que, des de Madrid, s’adrecen al conjunt dels territoris d’Espanya, el seu referent, i amb posicions diverses en termes d’eix social; i de l’altra, el sistema mediàtic autòcton, integrat per mitjans i grups de comunicació de Catalunya, més o menys distribuïts en l’eix social, amb centres de decisió interns i amb posicionaments diversos en termes d’eix nacional o identitari.
Laura Bergés (2017: 43) ho formula en uns altres termes: «d’una banda, mitjans adreçats al conjunt del territori de l’Estat, o xarxes o cadenes locals integrades en grups empresarials d’abast espanyol —amb mitjans locals però que comparteixen línia editorial i continguts de política espanyola i internacional. I d’altra banda, […] mitjans i grups de comunicació propis que conviuen amb els d’abast espanyol, però amb prou força com per a delimitar una esfera pública diferenciada, en paral·lel a una esfera política on també hi ha elements diferents. Això és més clar a Catalunya i Euskadi, on els partits i els mitjans nacionals ocupen posicions centrals —reproduint, això sí, el paral·lelisme […] propi dels models de pluralisme polaritzat—».
Per Josep Gifreu (2019), en un text per a aquesta recerca, «des del punt de vista institucional, hauríem de considerar la pertinència de parlar de dos sistemes mediàtics principals que conformen les estructures i condicions de la mediació entre l’acció política i la informació dels ciutadans de Catalunya sobre qüestions polítiques: d’una banda, el sistema català de mitjans, i de l’altra, el sistema espanyol (per bé que el sistema internacional també comptava cada cop més). La delimitació dels dos sistemes ve definida per tres factors estructurants: el lloc de la presa de decisions editorials, el lloc principal de la producció de continguts informatius i el públic objectiu (cobertura i audiència preferents)» (la negreta és de l’autor).
Amb tot —continua—, «des del punt de vista de l’esfera pública pròpia de la comunitat política i social, la comunitat de ciutadans i ciutadanes de Catalunya, entenc que és pertinent també de parlar d’un únic sistema mediàtic. La raó està en el fet que la comunitat catalana, el conjunt de ciutadans i ciutadanes que viuen i exerceixen els seus drets i deures a Catalunya, participa d’una esfera pública comuna. Una esfera pública que integra i activa, entre d’altres, unes oportunitats d’accés similars als serveis i continguts dels principals mitjans de comunicació i d’informació disponibles» (la negreta és de l’autor).
Sempre d’acord amb Gifreu (2019), «l’esfera pública catalana és pot considerar única en el sentit que s’alimenta indistintament i permanentment dels tres subsistemes principals de mitjans —català, espanyol i internacional—, per bé que principalment dels dos subsistemes en concurrència principal: el d’«obediència catalana» i el d’«obediència espanyola». D’altra banda, es tracta d’una esfera plural, diversa, que obliga els ciutadans a fer una acurada tria de fonts i serveis d’informació segons interessos i afinitats, especialment en temes de gran rellevància ,com per exemple la participació en el referèndum de l’1-O, per tal d’informar-se de les opcions en pugna i prendre les decisions oportunes».
[6] Hallin i Mancini (2008: 66) centren els seu estudi en els estats. Remarquen que els sistemes mediàtics de cadascun no són homogenis i, per exemple, assenyalen que «els mitjans del Quebec o de Catalunya difereixen en diversos aspectes dels mitjans de la resta del Canadà o d’Espanya».
[7] El sistema internacional cada vegada té més força.