Sense entrar en valoracions sobre la dimensió «cultural» de l’esport, a efectes del nostre informe ens interessa conèixer-ne la pràctica, tant perquè el mateix Robert Putnam hi posava l’accent en els seus treballs, com perquè és una activitat de relació social especialment destacada.
Les dades de què disposem són les de l’Observatori Català de l’Esport depenent de la Secretaria General de l’Esport i de l’Activitat Física, i que publica a la seva pàgina web (http://www.observatoridelesport.cat/indicadors_base.php?id_indicador=3). Es tracta de dades de les enquestes quinquennals del CIS, però de les que no és fàcil obtenir-ne dades evolutives clares. Les dades del CIS de 2014 diuen que fan esport —un o més— el 45,5 % dels catalans, que no en fa cap el 24,9 % i que abans n’havia fet i ara no, el 29,5 %. Com a dada de referència, obtinguda pel CIS el 2005, llavors deien que feien esport el 43 % dels catalans. L’única dada evolutiva objectiva de què disposem és la del nombre de llicències esportives. I aquí sí que podem dir que han anat creixent de les 545.946 del 2006 a les 627.332 de 2017, només amb l’excepció d’una baixada transitòria el 2012 de fins a 586.817, que respecte del 2010 significava una reducció d’unes 30.000 llicències. Sigui com sigui, en el terreny de la pràctica de l’esport no s’observa cap retrocés rellevant excepte en el pitjor moment de la crisi econòmica, i encara no pas en la pràctica, sinó en el pagament de llicències.