Hem vist com l’evolució de les competències lingüístiques en català i castellà tendeix clarament a la generalització en el conjunt de la societat, i aquest fet és una mostra clara d’un procés positiu de reducció de les desigualtats i d’inclusió lingüística. Les dades de l’EULP 2018 confirmen que l’equiparació dels coneixements de català i castellà avança sobretot entre la població més jove (gràfic 25).

Font: Dades de l’ELP 2018.

Entre els autòctons —la població nascuda a Catalunya—, la capacitat de parlar el català i el castellà el 2013 ja era gairebé equivalent, amb independència de l’origen lingüístic, tal com mostra per al català el gràfic 26 (Sorolla, 2018):

  • La competència oral en català arribava al 99,9 % entre els catalanoparlants inicials i al 95,4 % entre els castellanoparlants inicials, i la competència oral en castellà era del 99,8 % entre els catalanoparlants inicials i del 100 % entre els castellanoparlants inicials.
  • En les competències escrites, l’ensenyament no havia aconseguit encara que les referents al català fossin tan generals i equivalents: sabien escriure en català el 86,4 % dels de llengua inicial catalana i el 75,9 % dels de llengua inicial castellana, mentre que sabien escriure en castellà el 98, 8 % dels parlants inicials de català i el 99,5 % dels de llengua inicial castellana.

Font: Dades de l’EULP 2013.

Entre la població jove (quinze-dinou anys) la igualació de les competències encara era més completa: l’única limitació significativa és que un 2,3 % dels castellanoparlants inicials no sabien escriure en català.

Cal subratllar, però, que entre els al·lòctons —o nascuts fora de Catalunya— la competència en castellà el 2013 era molt general: no l’entén tan sols el 0,5 %, no el sap parlar el 0,6 % i no el sap escriure el 8,8 %. Per contra, la competència en català és clarament inferior, com mostra també el gràfic 26: no l’entén el 13,4 %, no el sap parlar pràcticament la meitat (45,7 %) i no el saben escriure pràcticament tres quartes parts (73,9 %). Aquesta és probablement la dificultat més significativa per al desplegament normal de les interrelacions en català com a llengua patrimonial de cohesió, com ja havíem apuntat abans.

Tot i això, les dades varien segons l’edat d’arribada dels nascuts fora de Catalunya (gràfic 27), que té una incidència clara en les competències en llengua catalana (Sorolla, 2018: 7):

Entre els que han arribat abans dels 5 anys el nivell de competència és quasi universal, havent-hi menys del 10 % que declara no saber parlar-lo. Els que han arribat entre els 6 i els 12 anys ja tenen percentatges majors de no competents en català, que se situen entre el 10 i el 30 %. En el cas dels arribats entre els 13 i els 17 anys superen el percentatge del 30 % que no sap parlar el català, i entre els arribats a partir dels 18 anys, els que declaren no saber parlar català són més de la meitat.

Font: Dades de l’EULP 2013.

Aquesta dinàmica, com indica Sorolla (2018), s’ha corregit per l’efecte del sistema educatiu (vegeu-ho als gràfics 28 i 29):

Si limitem l’anàlisi a la població jove (15-29 anys), es mostra com tots els jóvens al·lòctons arribats abans dels 14 anys declaren saber parlar català. Per tant, els arribats durant l’educació primària fins al primer cicle de secundària han après a parlar en català. Els arribats a partir dels 15 anys mostren ja mancances més importants, però encara inferiors a les dels que han arribat en edat adulta.

Per tant, es pot afirmar que en les últimes dècades el sistema educatiu de Catalunya ha estat capaç d’alfabetitzar en les dues llengües la població autòctona i la població al·lòctona arribada abans dels catorze anys (segon cicle de secundària).

Font: Dades de l’EULP 2013.

Font: Dades de l’EULP 2013.

També en aquest cas l’EULP 2018 ofereix dades més recents, en què es percep l’evolució (gràfic 30).

Font: Dades de la DGPL i de l’Idescat.

Recordem, tot i això, que la distribució territorial de la població nascuda fora de Catalunya i consegüentment també dels grups amb llengües d’identificació diferents no és homogènia, sinó que varia localment fins i tot en determinats pobles i barris (Porcel et al., 2011): aquesta és sens dubte una limitació de les oportunitats d’interrelació que es dedueixen de l’estat general de les competències lingüístiques, i que poden afectar especialment les oportunitats de relacionar-se en llengua catalana en determinats territoris (o en occità a la Vall d’Aran).

L’EULP 2018 ofereix aquestes dades sobre el coneixement de català segons els territoris (taula 8).

Les dades relatives a les llengües inicials, d’identificació i habituals a la Vall d’Aran són il·lustratives en aquest sentit (IPL, 2017: 115), tal com podeu veure al gràfic 31.

Segons l’Enquesta d’usos lingüístics de 2013, la llengua habitual del 55,1 % de la població de la Vall d’Aran és el castellà, per davant de l’occità (17,6 %) i del català (16,4 %), mentre que el percentatge del castellà com a llengua d’identificació és uns deu punts inferior. La diferència entre el percentatge de l’occità com a llengua d’identificació (21,7 %) i com a llengua habitual (17,6 %) també és significativa, igual que la reducció del percentatge d’identificació amb altres llengües o combinacions (14,3 %) a la meitat (7 %) en tant que llengües habituals. Afegim que entre les llengües inicials hi tenen una presència significativa el romanès (5,5 %) i el gallec (3,5 %).

Les dades més recents (EULP 2018) es mostren en el gràfic 32.

Un factor que pot limitar l’ús d’una llengua, encara que sigui relativament coneguda, com el català o l’occità, especialment en segons quins àmbits socials, és el nivell de competència en les quatre habilitats —entendre, parlar, llegir i escriure. La tipologia de coneixements de català i castellà que mostra el gràfic 33 és prou il·lustrativa en aquest sentit (EULP 2013, I: 65).