La cohesió social, com hem vist, s’associa a factors molt diversos. Un dels més rellevants, però, és el de l’educació, dimensió que és tractada en un altre informe. Però no tan sols des del punt de vista de l’èxit escolar o l’abandonament, de l’accés a l’educació o els nivells assolits, sinó també en relació amb els continguts. És Gregorio Luri qui ha destacat aquest paper de l’escola des d’un altre punt de vista fonamental: el de la creació d’un marc de confiança compartit. Luri qualifica l’escola com una «institució vinculadora», amb una gran transcendència política: «els vincles associatius posen de manifest unes relacions mútues que sobrepassen les dels vincles familiars. Per aquest motiu educar en la confiança és en gran part equivalent a educar en la democràcia».[41]
Gregorio Luri, força a contracorrent de certes modes actuals, posa en relleu els continguts educatius més que no pas els procediments. I per això recupera el concepte de «cultura general» com aquell «conjunt de coneixements que permet a una persona dialogar amb la seva tradició i moure’s amb seguretat en diferents àmbits de copertinença, utilitzant en cada cas un registre adient. Gràcies a ella podem mantenir un diàleg amb persones diferents en registres diversos, seguir una conferència, llegir revistes de diferents temes, seguir críticament l’actualitat en els mitjans, etc. És, en definitiva, aquell saber que ens permet superar els límits de la nostra tribu i disposar de recursos per aprendre coses noves. En aquest sentit també és un coneixement crític que ens mostra tant què sabem com què no sabem».[42]
Allò que diu Gregorio Luri és que la reducció d’aquesta cultura general compartida que hauria de transmetre l’escola significaria una minva del capital social. De manera que, quan en una societat molt diversa s’hi produeix una «pluralitat excessiva» que priva de disposar d’aquests codis culturals comuns, com sosté també Robert D. Putnam a Et pluribus unum,[43] disminueix el sentiment de pertinença, i lògicament, la cohesió social. Incisivament, Gregorio Luri recorda que a més de «ser una nació», cal ser «una societat nacional». Un desafiament que, a més de tots els canvis que ja s’han considerat, s’hi ha d’afegir el d’una societat que passa en vint anys d’un contingent de joves estrangers de zero a vint-i-quatre anys del 3,3 al 15,3 per cent, una societat en la qual creix de manera exponencial la diversitat ètnica, i que malda per mantenir un capital social suficient en temps de crisi per garantir un nivell adequat de cohesió social i un sentiment de pertinença compartit.
Però, podem mesurar d’alguna manera l’estat d’aquesta «cultura general» compartida i la seva evolució? La resposta, en el marc d’aquest informe, és rotundament no. Podem aproximar-nos a l’estudi de les pràctiques culturals, sobretot en el terreny del consum cultural, però obviant-ne els continguts. Si el consum cultural fos alt però disgregador en els continguts, només donaria una resposta molt parcial a allò que ens convindria conèixer. I, així i tot, en un context global, tampoc seria gens clar com discriminar allò que és «disgregador», d’allò que seria «integrador». Amb tot, no renunciem pas a donar les dades disponibles i que ens semblen més significatives (vegeu les taules de la 10 a la 13).
Les dades de què es disposa en sèries relativament llargues sobre equipaments culturals són les que publica el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya amb el títol Estadístiques culturals de Catalunya.[44] Pel que fa a les dades sobre serveis i indústries culturals, també es tracta de xifres oficials. I pel que fa a les pràctiques culturals, es tracta de respostes subjectives a l’Enquesta de participació cultural de Catalunya.[45] Tanmateix, s’ha d’advertir que al llarg del temps hi ha hagut alguns canvis de criteri tant en les mostres com en les preguntes i en l’exposició dels resultats i que, per tant, cal prendre’s les xifres —particularment les segones— amb una perspectiva orientativa. També cal esmentar les publicacions del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), Estat de la cultura i de les Arts,[46] del qual se n’han presentat diversos informes des de 2010. El darrer és de 2018. Aquests informes, a més de les dades obtingudes de les publicacions abans esmentades, incorpora també altres dades, particularment de l’Enquesta de pressupostos familiars de l’Idescat per estudiar la despesa familiar destinada a cultura. A més, ofereix anàlisis expertes encarregades a col·laboradors externs sobre àmbits particulars.
[41]. Luri, Gregorio (2008). L’escola contra el món. Barcelona: La Campana, p. 145.
[42]. Luri, Gregorio (2012). Per una educació republicana: Escola i valors. Barcelona: Barcino, p. 56-57.
[43]. Putnam, R. D. (2007). «Et pluribus unum: Diversity and community in the twenty-first century». Scandinavian Political Studies, vol. 30, núm. 2 (juny), p. 137-134.
[44]. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Estadístiques culturals de Catalunya. Publicació anual.
[45]. CoNCA (2018). La participació cultural a Catalunya 2013-2016. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
[46]. CoNCA (2010 a 2018). Estat de la cultura i de les arts. Barcelona: Generalitat de Catalunya.