Per més que no coneixem dades que permetin mesurar directament quina és la valoració que fa la població de la diversitat lingüística en concret, les preferències lingüístiques de cara al futur permeten deduir que són minoria els que desitjarien un entorn futur monolingüe —en català, castellà o una altra llengua—: segons dades de l’EULP 2013, el 36,7 % voldrien un equilibri entre català i castellà, el 34 %, un predomini del català, el 16,6 %, un predomini del castellà i el 9,7 %, altres llengües o combinacions (Torrijos i Solé, 2018).
Les preferències que recull l’EULP 2018 també són clarament favorables a les combinacions de llengües (gràfic 47).
En el cas de la Vall d’Aran (EULP 2013 II: 138), un 32,4 % de la població desitja un futur en què es parlin l’occità, el català i el castellà, un 5,3 % només l’occità i un 7,1 % l’occità i el català (poc més de la meitat, doncs, combinacions amb l’occità); els que prefereixen un futur sense occità són un 14,6 % català i castellà, 4,8 % només català i 14,2 % només castellà.
En una societat en què conviuen grups lingüístics tan diversos —amb un total de prop de tres-centes llengües— i que es caracteritza pel gran volum de relacions internacionals de tipus comercial, turístic i cultural, és especialment important que la població valori positivament totes les llengües i cultures que conté. Les dades de l’EULP 2018 sobre les principals llengües inicials de la població posen en relleu el capital lingüístic de la societat catalana (gràfic 48).
El reconeixement del valor de totes les llengües d’origen és un factor individual d’autoconfiança per als nous ciutadans, que sens dubte afavoreix la seva identificació amb la societat receptora. Al mateix temps, mantenir activades les competències en les llengües d’origen representa un ventall de recursos per a les relacions internacionals i ofereix als nous ciutadans oportunitats de rendibilitzar els seus coneixements. Les polítiques australianes de diversitat productiva són un precedent interessant en aquest sentit. Podeu trobar-ne una descripció valorativa a Syed (s. a.).
Cenyint-nos a la relació de les llengües amb la mobilitat social, hi ha correlacions clares en alguns llocs de residència, entre la llengua pròpia dels joves d’origen extern —sobretot quan és diferent del català i el castellà— i la dificultat d’accés als nivells més alts d’educació i d’ocupació. Aquest és un inconvenient per a la cohesió social, que no es pot resoldre únicament amb l’acció escolar i que reclama altres mesures complementàries (Porcel et al., 2011). D’altra banda, Belzunegui i Urteaga (2013) també constaten que les xarxes de relació entre la població d’origen extern i la societat del seu entorn estan condicionades per factors lingüístics i per desigualtats o estratificacions socials que l’escola no arriba a corregir. Segons aquest estudi, les relacions entre joves en els barris populars s’estableixen per afinitat lingüística, i segons els barris varia la freqüència d’ús del català i el castellà en les relacions socials, però amb l’edat creix la relació amb famílies de llengua catalana.
Al costat d’això, les conclusions de l’estudi de Cappellari i Di Paolo (2015: 29-30) són especialment interessants sobre aquest punt, perquè el seu treball estudia els efectes del model lingüístic educatiu català des de 1983 per mitjà de cohorts de diferents edats i nivells educatius, i la correlació corresponent amb el nivell d’ingressos laborals. Sembla que un any d’escolarització en català i castellà comporta de mitjana un punt percentual de millora salarial. La seva conclusió és que la mà d’obra no catalana obté millores salarials gràcies al seu nivell de competència lingüística, i que el model educatiu contribueix a reduir la segregació i afavoreix el desenvolupament d’una societat unitària, amb uns efectes positius que s’estenen a totes les cohorts, independentment del seu origen, i particularment a persones amb antecedents familiars desfavorables.
Di Paolo i Raymond (2012) havien estudiat específicament el valor econòmic del coneixement de català en termes d’ingressos, centrant-se en la primera i segona generació de persones arribades a Catalunya des de l’estranger o la resta de l’estat i deduïen que el coneixement de català implicava un 7,5 % d’increment dels ingressos.
La percepció del valor instrumental del català es manifesta també en les dades sobre les persones que voldrien millorar-ne el coneixement. Segons l’EULP 2018, un 35,7 % de la població —entre els quals 797.500 nascuts a l’estranger— volen aprendre o millorar els coneixements de català, i el grup d’edat que manifesta més interès és el de trenta a quaranta-quatre anys (un 43,6 %), una franja d’edat eminentment activa (gràfic 49).
Evidentment, la valoració instrumental de les llengües en col·lectius professionals concrets varia d’acord amb els seus interessos específics, tal com apunten Torrijos i Solé (2018) a partir d’un estudi qualitatiu d’Alarcón (2007) amb tres grups —euroexecutius alemanys en multinacionals alemanyes, joves europeus (francesos, anglesos i alemanys) en el sector de noves tecnologies de Barcelona i operaris industrials romanesos del Montsià. Les llengües usades en l’activitat professional i la valoració dels coneixements lingüístics en la selecció de personal són factors determinants. I els itineraris d’adaptació lingüística dels immigrats i els seus descendents són molt diversos (Alarcón i Parella, 2013).
En el context de la mundialització, predomina la mentalitat favorable a l’absència de regulacions lingüístiques per a la mobilitat (Alarcón, 2011). Per aquest motiu, és especialment important per a la inclusió i la cohesió social que es tinguin en compte les propostes del projecte europeu MIME.
Tot i això, com reporten Torrijos i Solé (2018), «en els estudis que han realitzat diversos autors —com Rendon (2007), Alarcón (2015), Di Paolo i Estors (2010)— sobre els efectes en el mercat de treball dels coneixements de català dels treballadors, es conclou que el coneixement de català augmenta l’ocupabilitat i millora l’estatus professional i, fins i tot, s’observa que l’efecte net de saber català augmenta entre un 14 % i un 15 % les rendes del treball». Cal matisar que aquestes dades inclouen el mercat públic de treball, en què els efectes de la competència lingüística són diferents del mercat privat, en el qual no s’ha desenvolupat la gestió adequada del multilingüisme en les comunicacions ni en la selecció de personal, com preconitzava l’estudi ELAN.cat (2009).