Analitzats els indicadors relacionats amb les oportunitats vitals, la categoria ocupacional i la pobresa, podem tractar d’aproximar-nos a la qüestió de les desigualtats territorials a través d’una altra variable relacionada de manera directa amb les condicions de vida de la població: l’estat de salut. Com és sabut, els experts en matèria de salut pública han explicat de manera fefaent com les desigualtats socials i territorials en matèria de salut són sistemàtiques i produïdes socialment (Borrell i Benach, 2014; Mehdipanah et al., 2014). Així, la salut no és un vector que afecti només els individus a partir de llurs eventuals condicionants genètics, sinó que està estretament relacionada amb les condicions de vida de la població. Per la seva part, aquestes depenen en bona part de l’entorn, és a dir les condicions ambientals, la contaminació, les condicions de treball i les característiques de l’habitatge. La qüestió que cal desentrellar aquí és si aquestes diferències d’entorn són més decisives quan s’analitzen en termes d’àrees geogràfiques, nombre de població, intensitat d’urbanització o segregació residencial.

L’estudi de les variacions territorials en les condicions de salut ha estat realitzat per al conjunt del territori i amb diversos nivells de detall (figura 4). Les diferències territorials en salut se solen estudiar a partir de les taxes de mortalitat i l’esperança de vida tot establint les relacions que aquestes tenen amb les condicions socioeconòmiques, laborals i de privacions materials. Aquí seguirem un camí relativament menys fressat i estudiarem la salut autopercebuda de les persones de setze anys i més, un indicador d’autoavaluació de la salut que combina l’experiència subjectiva pel que fa a malalties i altres sensacions com l’esgotament (Borrell et al., 2005). En particular, emprarem les dades relatives a la salut autopercebuda procedents de l’ECVHP tot establint, tal com ja s’ha indicat, dues categories: la d’aquelles persones que asseguren trobar-se en un estat de salut molt bo o bo i la resta de la població, és a dir la que segons la seva percepció subjectiva, té un estat de salut regular, dolent o molt dolent.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ECVHP, 2011.

Les dades mostren, en aquest cas, biaixos que en part es poden atribuir no tant als factors territorials, sinó a l’estructura d’edats de la població resident en cada àmbit territorial. Així, àmbits com Ponent, l’Alt Pirineu i l’Aran o les Terres de l’Ebre, les viles i pobles de menys de 5.001 habitants i les zones escassament poblades, que tenen, de mitjana, una població més envellida que el conjunt de Catalunya, presenten una condició de salut autopercebuda inferior a la resta. Fora d’aquests extrems, les diferències entre àmbits, ja siguin classificats per àrees geogràfiques, per nombre de població o per intensitat d’urbanització, resulten poc rellevants. Tampoc no són excessives les diferències entre els àmbits vulnerables i els benestants, tot i que aquests darrers, com caldria esperar, presenten un estat de salut autopercebuda notablement millor que els primers.

Segurament, es podrien obtenir resultats més útils emprant altres indicadors —com ara l’esperança de vida en néixer o determinades patologies, com l’obesitat— i ajustant les escales de l’anàlisi, per a evitar biaixos com el de l’estructura d’edats (Borrell et al., 2005; Checa i Robles, en premsa), però això ens portaria ja més enllà de l’abast d’aquest treball.