Reproduïm el plantejament d’Eva Pons en el seu informe, que plasma gràficament l’arrel del contrast entre dues concepcions de la diversitat lingüística (Pons, 2018):
Les institucions d’autogovern de Catalunya han reconegut la importància i el valor del plurilingüisme. N’és una mostra el preàmbul del projecte d’Estatut d’autonomia, aprovat per gairebé el 90 per cent del Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2015, que deia: «La nació catalana s’ha anat fent en el decurs del temps amb les aportacions d’energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que hi han trobat una terra d’acollida. Catalunya ha definit una llengua i una cultura, ha modelat un paisatge, ha acollit també altres llengües i altres manifestacions culturals, s’ha obert sempre a l’intercanvi generós, ha construït un sistema de drets i llibertats, s’ha dotat de lleis pròpies i ha desenvolupat un marc de convivència solidari que aspira a la justícia social».
El contrast entre la dicció del preàmbul aprovat inicialment pel Parlament i el text del preàmbul estatutari que van acabar aprovant les Corts Generals —«La tradició cívica i associativa de Catalunya ha subratllat sempre la importància de la llengua i la cultura catalanes, dels drets i els deures, del saber, de la formació, de la cohesió social, del desenvolupament sostenible i de la igualtat de dret, i avui, especialment, de la igualtat entre dones i homes»— és prou expressiu de l’oposició dels poders estatals —mantinguda en el temps des de l’any 1978, tot i que les formes puguin variar—, a reconèixer la capacitat política de Catalunya per poder formular i aplicar un model propi de convivència lingüística.
Els principis d’equitat i seguretat lingüística en què s’ha de fonamentar un plurilingüisme favorable a la cohesió social són clars (Pons, 2018): polítiques adreçades a la normalització —és a dir, a la reversió de la situació subordinada— de les llengües pròpies i a la protecció de les llengües més febles, d’acord amb els principis juridicopolítics de territorialitat i personalitat dels drets lingüístics; reconeixement i gestió adequada de les llengües de la immigració; reconeixement de la dimensió funcional d’ús d’altres llengües de la població i internacionals, en un context que garanteixi el dret de les persones a viure la seva identitat lingüística.
El contrast entre aquest plantejament i la ideologia que traspua el Tribunal Constitucional no pot ser més flagrant, com es manifesta en la Sentència 11/2018, dictada en el recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de l’occità/aranès,[29] que qualifica reiteradament d’imposició —a banda de declarar-ne la inconstitucionalitat— les previsions legals relatives a un ús preferent de l’aranès per part de les administracions del territori o l’Administració de la Generalitat quan s’hi relacionen (Pons, 2018).
En la mesura que la cohesió social és el resultat de l’adopció d’un determinat ordenament jurídic amb les regulacions i els valors inherents, cal reconèixer que la llengua i la cultura catalanes encara pateixen uns dèficits importants de legitimació social, en bona part a causa de l’actuació de l’Estat, que s’allunya de l’article 3.3 de la Constitució i promou un nacionalisme banal —en el sentit de Billig— tendent a problematitzar la llengua catalana i promoure el castellà com a llengua no marcada i neutral. Tal com diu Eva Pons (2018):
El rebuig explícit del paper cohesionador de la llengua catalana —idea de «llengua comuna»— i de la necessitat de conèixer-la o d’emprar-la en àmbits determinats —que es presenta sota la defensa d’un fals «bilingüisme»— forma part del discurs de formacions polítiques que han tingut cert auge a Catalunya i fins i tot es pot detectar, de manera implícita, en el discurs públic de certs responsables institucionals —d’ajuntaments (com el de Barcelona), responsables universitaris, etc.
Aquests condicionaments estatals per a la definició d’un model plurilingüe sense ingerències dificulten també la formulació clara, equitativa i inclusiva del paper rellevant que ha de tenir a Catalunya la llengua castellana, amb garanties de plenitud d’exercici dels drets lingüístics personals.
L’acomodació de les institucions públiques a les llengües de la immigració ha fet passes significatives, malgrat les limitacions: el Servei de primera acollida, la xarxa d’acollida de l’Ajuntament de Barcelona, els serveis lingüístics universitaris, els serveis judicials de traducció, etc. I les facilitats d’aprenentatge de les llengües oficials també són considerables, llevat del cas que ja hem apuntat, dels immigrats amb dificultats per a seguir sistemes formals d’aprenentatge en el seu entorn laboral i de residència. És imprescindible promoure a gran escala la interrelació en català amb formes de participació social, cultural i cívica, seguint l’exemple de diverses associacions culturals i cíviques, en el marc d’una política d’interculturalitat ambiciosa i transversal. La mobilitat i la inclusió són condicions irrenunciables de la cohesió social, com subratlla el projecte europeu MIME.
Però més enllà d’aquest conjunt de mesures, el compromís públic amb la cohesió social plurilingüe entorn de les llengües patrimonials reclama polítiques interculturals i d’equitat social a gran escala, renovant el màxim consens transversal sobre l’estatus públic i institucional de les llengües malmès per la Sentència STC 31/2010, com a marc en què es desenvolupa tota l’activitat humana, des de les formes de socialització primària o secundària fins a l’accés a determinades formes de participació sociopolítica i a les diverses funcions socials (educació, treball, serveis públics…).
[29]. De la qual va ser ponent Encarna Roca.