En el capítol anterior hem vist com la confiança en els altres pot variar en funció dels esdeveniments polítics que ocorren en cada moment. En aquest capítol volem aprofundir en aquest aspecte i mirar de respondre fins a quin punt la situació política dels darrers anys i, específicament, el que s’ha anomenat procés independentista (o, simplement, el Procés) ha pogut tenir incidència en el nivell de confiança interpersonal entre catalans i en la confiança en les institucions de govern.
Des de fa uns anys, una de les narratives polítiques més habituals per a desacreditar o debilitar el moviment sobiranista ha estat l’existència d’una fractura social. No és estrany sentir, des de diverses veus partidàries de la unitat d’Espanya, que el procés sobiranista ha creat o augmentat la fractura social entre els catalans i les catalanes, fins al punt de propiciar un clima que podria desembocar en enfrontaments civils. Segons aquests mateixos actors —des de partits polítics a mitjans de comunicació— el procés sobiranista ha polaritzat la societat catalana i ha fet créixer el clima de desunió fins a límits insostenibles. A l’altre cantó ideològic, els partidaris de la independència també fan sovint menció a la cohesió social: des de la necessitat d’emprendre camins que comptin amb un percentatge elevat de suport a fi i efecte de no trencar-la fins a l’apel·lació, força habitual, que el referèndum és l’única eina que garanteix la cohesió social en la societat catalana.
Si la mateixa existència d’aquesta fractura social ja és empíricament poc clara, un dels principals punts de debat es troba en la causa última del (possible) deteriorament de la cohesió social. De causes, se n’apunten diverses, però la llengua s’acostuma a assenyalar com a factor determinant. Segons la narrativa publicopolítica més habitual dels partidaris de la unitat d’Espanya, el procés sobiranista ha esqueixat la societat catalana, exacerbant les diferències entre ciutadans que utilitzen llengües diverses. No es tractaria només del fet que, sempre segons aquests actors, el castellà estigui «marginat», sinó de la idea que el procés sobiranista ha creat o eixamplat les preferències polítiques d’aquells que tenen el castellà o el català com a llengua habitual.
Aquest escrit, doncs, té precisament l’objectiu d’investigar aquesta qüestió. Observem diferències substantives entre els que parlen castellà i català en relació amb la confiança respecte a diferents indicadors públics? Tot i que en el capítol 3 hem mostrat com la llengua d’un individu no és un factor determinant en l’explicació de la confiança en els altres, en aquesta secció complementarem l’evidència prèvia tot incorporant la dimensió temporal i eixamplant les dimensions de la confiança sobre les quals ens centrem.
Comencem, doncs, amb la confiança en els altres. La figura 8 ens mostra l’evolució de l’indicador de confiança interpersonal. Com podem comprovar, la confiança interpersonal mitjana dels que parlen català és lleugerament més elevada que la dels que parlen castellà, tot i que, com hem explicat en el capítol 3, quan controlem per altres factors explicatius, les diferències deixen de ser significatives; de fet, en un model explicatiu complet, si es veu alguna cosa, és que els que tenen el català com a llengua pròpia estan una mica per sota en confiança de la resta. En aquesta figura, però, sobretot ens volem centrar en com evoluciona temporalment. El seguit de línies paral·leles al llarg del temps ens mostren que la diferència entre el grau de confiança interpersonal entre els que parlen habitualment català i els que parlen habitualment castellà és, avui en dia, gairebé el mateix que l’any 2007 i, en tot cas, no s’observa un creixement del diferencial coincidint amb el procés sobiranista.
Font: Baròmetre d’Opinió Pública (BOP). Centre d’Estudis d’Opinió.
Què passa quan ens fixem en altres indicadors de confiança social? La confiança en els altres és una mesura que està relativament desconnectada d’aspectes polítics i ideològics i, per tant, no ens hauria de sorprendre que aquesta no hagi sofert variacions durant els darrers temps. A continuació, però, ens fixarem en altres dimensions de la confiança que poden ser més sensibles als condicionants polítics. Així doncs, en primer lloc analitzarem si hi ha diferències significatives per raó de llengua en el grau de confiança envers diferents actors públics i socials. Per a fer-ho, emprem dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de l’any 2018
—desafortunadament, la sèrie temporal no és prou llarga ni consistent en els ítems estudiats per a presentar dades longitudinals.
El grau de confiança mitjana es pot observar a la figura 9, que alhora presenta la mateixa mitjana segmentada per aquells que tenen com a llengua habitual el català i el castellà. Les dades ens mostren diferents patrons. En primer lloc, la confiança mitjana respecte a diferents grups professionals públics acostuma a ser més elevada entre els que tenen com a llengua habitual el català, però les diferències, tanmateix, són molt petites. En segon lloc, el patró escrit anteriorment es reverteix quan l’atenció es focalitza en els grups que han tingut un protagonisme elevat per l’unionisme, com ara la policia nacional, els jutges o els cossos militars. En aquests últims casos, la confiança respecte a aquests grups és substancialment més elevada entre els que parlen castellà que entre els que parlen català.
Font: Baròmetre d’Opinió Pública (BOP), núm. 885; 901. Centre d’Estudis d’Opinió.
Així, les dades ens indiquen que la confiança social mitjana és diferent per raó de llengua quan es tracta de grups que han estat en el focus de la batalla política i mediàtica. De fet, la majoria d’aquestes diferències —excepte les relatives a la policia nacional, jutges i cossos militars— desapareixen quan es realitza un model multivariant i es controla per diversos factors sociodemogràfics —gènere, edat, ingressos…— i valors polítics, principalment ideologia i identitat nacional subjectiva. Dit d’una altra manera, el fet de parlar català o castellà no augmenta o disminueix la confiança mostrada envers aquests grups, atès que són factors com la identitat o la ideologia d’una persona els que tenen un impacte més rellevant.
Seguidament pararem l’atenció en aspectes polítics. Així, la figura 10 repeteix la mateixa visualització que la figura 8, però utilitza com a indicador la confiança en els polítics catalans. Tal com s’hi observa, el diferencial entre els que parlen habitualment català i castellà ha crescut lleugerament en els darrers anys. Avui en dia, la confiança mitjana en els polítics catalans entre els que parlen habitualment català és superior a 5,5, mentre que entre els que parlen castellà és lleugerament superior a 3. Quan utilitzem un model multivariant controlant per diversos factors sociodemogràfics, les diferències es mantenen estadísticament significatives.
Font: Baròmetre d’Opinió Pública (BOP). Centre d’Estudis d’Opinió.
De fet, quan l’anàlisi se centra en qüestions polítiques, és quan aquestes diferències per raó de llengua són més evidents. Fixem-nos en els dos gràfics següents. La figura 11 mostra la confiança mitjana en el Govern espanyol entre el 2014 i el 2018 (mitjana i intervals de confiança). S’observa com la confiança mitjana comença a caure el 2016, però sobretot ho fa a partir de l’octubre del 2017, coincidint amb el referèndum de l’1 d’octubre i tots els esdeveniments relacionats.
Font: Baròmetre d’Opinió Pública (BOP). Centre d’Estudis d’Opinió.
Aquesta caiguda, però, no és homogènia entre tota la ciutadania. Si la dividim per raó de llengua (figura 12), observem que la davallada en la confiança es produeix, especialment, entre els que tenen el català com a llengua habitual. De fet, entre els que habitualment parlen castellà es produeix fins i tot un lleuger augment en la confiança cap al Govern espanyol, tot i que els valors encara continuen sent baixos —vora un 3 en una escala del 0 al 10. Les diferències en tot moment són estadísticament significatives, així com també ho és l’increment de la bretxa en l’avaluació per grups lingüístics.
Font: Baròmetre d’Opinió Pública (BOP). Centre d’Estudis d’Opinió.
Així, a tall de conclusió, es poden assenyalar tres elements: en primer lloc, la confiança en els altres ha incrementat en els darrers anys, sense que es vegi un canvi diferencial en funció de la llengua: qualsevol diferència que observem per raó de llengua, l’observem des de fa anys, sense que el procés sobiranista l’hagi disminuït o exacerbat. En segon lloc, la llengua habitual no determina necessàriament la (des)confiança social dels catalans i les catalanes respecte a diferents grups socials, excepte quan els grups valorats han estat en primera línia mediàtica i política. En tercer lloc, el patró anterior té una excepció: el diferencial de confiança entre els que parlen català i castellà vers el Govern espanyol o altres grups polititzats recentment va créixer, i mantenir-se, després dels fets d’octubre del 2017.