Evidentment, la cohesió social depèn en bona part de la confiança en l’ordenament jurídic del pluralisme lingüístic de la societat i de les polítiques públiques i corporatives que gestionen l’adquisició de les llengües i les relacions lingüístiques en els diversos àmbits socials.
Des d’aquest punt de vista, hi ha dades que indiquen que la gestió de la diversitat lingüística a Catalunya no suscita preocupacions especials entre la societat. Segons el CEO (2016), la valoració de l’afectació de la política lingüística en la vida quotidiana era poc rellevant (gràfic 50).
Addicionalment, el mateix estudi indicava que la política lingüística figurava entre les més ben valorades (gràfic 51).
La distribució de les valoracions i l’evolució respecte a valoracions anteriors és també indicativa d’una aprovació alta i creixent (gràfic 52).
Les dificultats per a la cohesió social en la seva dimensió sociolingüística procedeixen sobretot de les limitacions que el marc estatal imposa a les institucions catalanes per a ordenar satisfactòriament la diversitat lingüística de la societat.
Tal com exposa Eva Pons en el seu informe (2018), la Generalitat de Catalunya disposa de facultats importants per a intervenir en la regulació de la diversitat lingüística, però no són suficients ni són respectades.
L’actual Estatut d’Autonomia de Catalunya, com a norma institucional bàsica defineix el marc del plurilingüisme;[27] la legislació lingüística desplega el marc estatutari en els diferents sectors, també pel que fa a l’oficialitat de l’occità aranès i la llengua de signes catalana, i hi ha un conjunt d’institucions públiques[28] que gestionen el funcionament lingüístic de la societat.
L’article 143 de l’Estatut atribueix a la Generalitat «la competència exclusiva en matèria de llengua pròpia, que inclou, en tot cas, la determinació de l’abast, els usos i els efectes jurídics de la seva oficialitat, i també la normalització lingüística del català», però a partir de la Sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional aquesta competència no ha estat gaire efectiva davant de les institucions de l’Estat, que legislen sense respectar-la.
[27]. Especialment als articles 6 —llengua pròpia i llengües oficials—, 11 —l’Aran—, 12 —territoris de llengua catalana—, 32-36 —drets i deures lingüístics—, 102 —personal judicial— i 147 —notaries.
[28]. Tant de la mateixa Generalitat —la Direcció General de Política Lingüística, el Consorci per a la Normalització Lingüística, l’Agència Catalana del Consum, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, el Servei de plurilingüisme del Departament d’Ensenyament, el Servei de primera acollida de la Generalitat, els equips de normalització lingüística en l’àmbit judicial, etc.— com dels ens locals o altres institucions —universitats, col·legis professionals, etcètera.