El nostre treball ha tingut per objectiu determinar si en el territori de Catalunya es poden observar desigualtats significatives que puguin afectar les trajectòries i condicions de vida de les persones i, per tant, la cohesió social del país. Per a fer-ho, s’ha analitzat la relació entre el nivell d’instrucció, la posició socioeconòmica, el risc de pobresa, la salut autopercebuda i la satisfacció vital amb el territori de residència de les persones, tot agrupant les localitats catalanes en quatre agregacions territorials diverses, corresponents als àmbits geogràfics, el nombre de població, la intensitat d’urbanització i la segregació residencial.
A tall de síntesi, hem agrupat els resultats obtinguts en la taula 3. Per tal de facilitar la comparació hem procedit a igualar els valors de cada una de les cinc variables analitzades en números índex (Catalunya = 100) i hem procedit a calcular les desviacions mitjanes de les observacions. Això permet contrastar les desviacions obtingudes en cada un dels tractaments territorials de les dades. Comparant els resultats, podem assumir que com més alta sigui la desviació, major és la relació de l’agregació territorial proposada amb les desigualtats socials. Els resultats, tal com es pot veure, són força il·lustratius, i permeten en bona part confirmar la hipòtesi de partida segons la qual existeixen a Catalunya notables diferències o fractures territorials, però en comptes de respondre a les variables sobre les quals ha girat el debat tradicional sobre el tema —la posició geogràfica, el nombre de població o la intensitat de la urbanització— es relacionen sobretot amb la segregació residencial de les persones i els grups socials en funció de la renda.
Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ECVHP, 2011.
Així, en tres de les cinc variables estudiades —nivell d’estudis, posició socioeconòmica i risc de pobresa— les majors diferències es donen entre les categories associades a la segregació residencial. En dues altres variables —salut autopercebuda i satisfacció vital— hi ha una major dispersió associada als àmbits geogràfics i a altres factors com l’edat mitjana de la població. Per la seva part, les diferències associades al nombre de població o a la intensitat de la urbanització resulten en general menys rellevants. Si, per a obtenir un valor de síntesi, sumem les desviacions mitjanes associades a cada una de les agregacions territorials, podem observar com el valor més elevat és el que es deriva de l’agrupació territorial basada en la segregació residencial. Tant és així que la mitjana de les desviacions mitjanes resultant de l’anàlisi de la segregació pràcticament dobla les mitjanes associades a les anàlisis per àmbits geogràfics, nombre de població i grau d’urbanització.
Podem concloure, doncs, amb els postulats següents:
- Existeixen a Catalunya notables desigualtats en les condicions de vida mitjanes de les persones residents en diverses parts del territori. Aquestes desigualtats són constatables a través de l’estudi de variables com el nivell formatiu, la posició socioeconòmica, el risc de pobresa, la salut i la satisfacció respecte a la pròpia vida.
- Les variables que presenten diferències territorials més acusades són, per aquest ordre, la posició socioeconòmica de la població ocupada, el nivell d’estudis assolit i el risc de pobresa.
- L’anàlisi de les variables socials a partir de l’agrupació de les localitats segons el nombre de població i segons la intensitat d’urbanització —allò que tradicionalment s’ha denominat eix urbà/rural— té una escassa capacitat discriminatòria i explicativa. Aquesta constatació té implicacions rellevants, ja que la grandària de les localitats i la ruralitat han estat els factors tradicionalment presos com a referència a l’hora d’analitzar i debatre les desigualtats territorials a Catalunya.
- Més significativa resulta, en canvi, l’agrupació de les localitats segon els grans àmbits geogràfics. Tot i això, les diferències entre aquests àmbits són especialment rellevants pel que fa a variables que tenen un component subjectiu —salut percebuda, satisfacció vital— i, en tot cas, resulten difícils de reduir a oposicions simplificadores del tipus litoral/interior, muntanya/plana o metropolità/no metropolità.
- En tot cas, les desigualtats territorials més destacades són les que s’associen a la segregació residencial, de manera que les fractures territorials més importants es troben entre els àmbits benestants i els àmbits vulnerables per a variables tals com el nivell d’estudis assolit o la posició socioeconòmica.
- Cal recordar que en les àrees vulnerables del territori català residia l’any 2012 un total de prop de 700.000 persones i en les àrees benestants n’hi vivien més de 600.000. Aquests àmbits caracteritzats per la segregació residencial extrema, discontinus sobre el territori, contenien, doncs, una població superior a la de qualsevol dels àmbits territorials de Catalunya, a excepció del metropolità.
- Les dades disponibles semblen ratificar l’afirmació, repetida en la literatura, segons la qual el lloc de residència condiciona les oportunitats i les característiques de la vida de la població, i ho fa en un doble vessant: d’una banda, les diferències socials condicionen la capacitat dels individus, les famílies i els grups socials d’assentar-se i utilitzar les diverses àrees del territori; d’altra banda, la distribució de la població sobre el territori contribueix a consolidar i reproduir les diferències socials.
- Des del punt de vista de les polítiques públiques, l’organització i gestió del territori pot ser tant un element generador i distribuïdor d’oportunitats com un factor que contribueix a incrementar les desigualtats i fins i tot convertir-les en exclusió.
- En tot cas, qualsevol política territorial que es proposi reduir les fractures territorials i els efectes que tenen a Catalunya haurà de partir, doncs, d’aquesta doble constatació: la segregació residencial és la variable territorial més estretament relacionada amb les condicions de vida de la població i és, alhora, un element que reflecteix i reprodueix les desigualtats socials.
Les polítiques per a fer front a les fractures territorials i els efectes que tenen poden ser, òbviament de dos tipus: estructurals —mercat de treball, fiscalitat, salari social i pensions— i territorials —habitatge, espai públic, accessibilitat i equipaments. No sembla, en tot cas, que la reducció de les fractures es pugui assolir sense emprar alhora polítiques estructurals i territorials.