Els treballs sobre la cohesió social s’han multiplicat exponencialment des de finals del segle passat. És un símptoma directe de la preocupació que desperten els canvis socials, és clar. Ja hem esmentat la doble via més usual, que és la que destaca els aspectes subjectius de confiança social, o els més objectius i estructurals sobre desigualtat. Per aprofundir-hi, és d’interès parar atenció en l’esforç de síntesi que ha fet Jane Jenson.[14] En síntesi, Jenson proposa un esquema multidimensional que distingeix tres àmbits: a) l’econòmic, que mesura la inclusió i la igualtat; b) el polític, vinculat a la legitimitat i la participació, i c) el sociocultural, que té en compte el reconeixement i la pertinença. Un esquema que després converteix, a partir de diversos indicadors, en una proposta d’índex global de cohesió social (gràfic 5).
Font: Jane Jenson, Defining and measuring social cohesion, 2010 (p. 17).
Ara bé: un dels punts interessants del treball de Jenson és la incorporació del concepte de capital social de Robert D. Putnam[15] a la noció de cohesió social. Certament, no és exactament el mateix. El concepte de capital social tampoc és del tot clar sobretot a l’hora de fer-lo operatiu, i no està exempt de crítiques teòriques i metodològiques com les d’Eguzki Urteaga (2013).[16] Per exemple, Urteaga esmenta les observacions d’Edwards i Foley que fan al cas nord-americà, segons les quals «la fragmentació de les estructures familiars i la inestabilitat de les comunitats […] no té tant a veure amb una falta de civisme i de valors morals com amb una combinació de precarietat econòmica, d’estructures socials dèbils característiques d’una societat molt mòbil, relativament allunyades de les dels pioners» (1997: 675).[17] Tanmateix, l’interès d’incorporar la noció de capital social rau en el tipus de variables que afegeix a les habituals sobre confiança i desigualtat. Es tracta de l’anàlisi de l’associacionisme i la participació cívica —en definitiva, del compromís cívic dels ciutadans d’una comunitat—, circumstàncies que tindrien efectes positius tant en el desenvolupament econòmic com en la cohesió social i la qualitat democràtica. I és que un bon estoc de capital social és allò que facilitaria la conciliació entre l’interès individual i el general.
En aquest informe, l’interès per la noció de capital social és fàcil d’entendre. Si en alguna cosa hi ha consens a l’hora de definir la societat catalana és en la importància que històricament ha tingut i encara té la seva societat civil. En síntesi, la tesi de Putnam és que és en les associacions on cristal·litzen les expectatives de cooperació. De manera que la densitat de participació associativa en una comunitat es trobaria directament relacionada amb la qualitat de la seva vida política. Carles Boix ha analitzat de manera precisa i crítica l’obra de Robert D. Putnam al capítol introductori de l’edició catalana de Making democracy work (2000), «El concepte de capital social i les seves implicacions econòmiques».[18]
També és rellevant prendre una certa distància i notar allò que Boix ens fa veure: «la relació entre participació en associacions cíviques i resultats socials positius no és axiomàtica» (2000: 19). De manera que cal fer algunes distincions fonamentals. Primera —seguim Carles Boix—, s’ha de distingir entre associacions verticals, que estableixen relacions de dependència, i les horitzontals que afavoreixen la mutualitat entre iguals. En segon lloc, cal considerar el propòsit de l’organització, que es pot dirigir cap al bé de la comunitat o no. Tercerament, cal veure fins a quin punt el capital social creat dins del grup és útil o no fora de la mateixa associació. En aquest sentit, Putnam ha distingit el bridging —capital social que tendeix a crear ponts— del non-bridging, un capital social que tendiria a polaritzar la vida social i afavoriria actituds no inclusives (2000: 19-22). A efectes d’aquest informe, doncs, cal considerar la possibilitat que el capital social també pugui tenir una dimensió negativa per a la cohesió social si és que esdevenia una barrera d’entrada per als no-membres i fomentava formes d’hostilitat intergrupal.
[14]. Jenson, Jane (2010). Defining and measuring social cohesions. Londres: Commonwealth Secretariat. 34 p.
[15]. Els dos textos fonamentals de Robert D. Putnam són Making Democracy Work (1993) i Bowling Alone (2000), als quals ens referirem més endavant.
[16]. Urteaga, Eguzki (2013). «La teoría del capital social de Robert Putnam: Originalidad y carencias». Reflexión Política [Colòmbia: UNAB], núm. 29 (juny).
[17]. Foley, M.; Edwards, B. «Escape from polítics. Social theory and the social capital debate». American Behavioral Scientist, vol. 40, núm. 5 (1997), p. 550-561.
[18]. Boix, Carles (2000). «El concepte de capital social i les seves implicacions econòmiques». A: Putnam, Robert D. Per a fer que la democràcia funcioni: La importància del capital social. Barcelona: Proa, p. 9-48.