S’ha argumentat amb molta freqüència i autoritat que Catalunya té una gran xarxa d’associacions de tota mena, principalment, a causa de la manca d’unes estructures estatals que li oferissin allò que necessitava per al seu progrés social i econòmic, o si més no, perquè les que podia oferir l’Estat eren inadequades per a les seves necessitats. De les cooperatives, caixes d’estalvi, mútues, ateneus, centres excursionistes, o clubs esportius, fins a les actuals fundacions, ONGs i associacions culturals, hi hauria un fil conductor clar.
Si aquesta afirmació fos certa, es podria dir que Catalunya disposa d’un estoc de capital social elevat que no només li assegura una més gran capacitat de desenvolupament econòmic, sinó també de confiança i, en definitiva, de cohesió social. La raó més habitual és la que dona Salvador Giner a Raó de Catalunya (2016: 475):[32] «La feblesa [de les institucions polítiques] de Catalunya com a societat li ha fet desenvolupar una forta capacitat integradora i cohesionadora de la població.»
Només per veure’n la llarga tradició, es poden esmentar les primeres iniciatives de què es té constància. Així, es considera que les primeres fundacions hospitalàries a Catalunya són la Fundació de la Pia Almoina a Barcelona (1308), l’Hospital de la Fundació Santa Susanna a Caldes de Montbui (1386) i l’Hospital de Cervera (1389). El primer «sindicat» —en l’àmbit espanyol— neix el 1840, l’Associació de Teixidors de Barcelona, i va arribar a tenir 4.000 afiliats d’un cens de 16.500 treballadors. El 1844 la Societat Econòmica d’Amics del País funda la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. El 1854, es crea el primer ateneu català, l’Ateneu Mataroní, i en trenta anys se’n creen vint-i-set més.[33] La fundació el 1889 de la Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona, i el 1876, l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, promotora del Centre Excursionista de Catalunya. I, ja al segle xx, el 1901 la Federació de Cors de Clavé, l’escoltisme és del 1912 —el 1932 ja hi havia quaranta-quatre agrupaments escoltes— i des del 1918, es constitueixen els primers clubs esportius.[34]
Mesurar de manera precisa tota aquesta capacitat associativa, tanmateix, no és fàcil. Primer, perquè hi ha una part de l’associacionisme que es desenvolupa al marge de les formalitats administratives i que només hi recorre quan li és necessari. També, en sentit invers, hi ha formalitzacions instrumentals que no sempre indiquen una activitat intensa. En segon lloc, la cultura associativa inclou una gran diversitat d’estructures organitzatives i dependències administratives que n’impedeixen un recompte ordenat i exhaustiu. Tercerament, com abans precisava Carles Boix, caldria distingir entre les associacions «horitzontals» que realment afavoreixen la mutualitat, de les «verticals», que no hi ajudarien. I, encara, som davant d’unes lògiques que combinen organitzacions de llarg recorregut amb d’altres de caràcter cada vegada més oportunista i variable.
Per aquesta raó, les dades que s’ofereixen no es poden considerar sistemàtiques ni exhaustives, però tot i el seu caràcter fragmentari, poden ser indicatives tant de la importància de l’associacionisme com, en alguns casos, de la seva evolució. Una evolució que, tot i que es podria pensar el contrari, no ha fet més que créixer al llarg d’aquestes dues primeres dècades del segle.
[32]. Giner, Salvador; Homs, Oriol (2016). «Raó de Catalunya. A tall de conclusió». A: Giner, Salvador; Homs, Oriol (ed.). Raó de Catalunya: La societat catalana al segle xxi. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans: Enciclopèdia Catalana. 494 p.
[33]. Arnabat-Mata, R.; Ferré-Trill, Xavier (2017). «Evolución histórica de los ateneos en Catalunya (1836-1936)». Historia Contemporánea, núm. 5, p. 383-420.
[34]. Vidal, Pau; Fernández, Montse (2014). 300 anys de tercer sector a Catalunya: Passat, present i futur de la societat civil organitzada. Barcelona: Observatori del Tercer Sector.