Presentació

El tema d’estudi d’aquest text és la relació entre la igualtat i la cohesió social. Aquesta s’observa des de la diferència (la desigualtat) i es refereix sovint a la robustesa comunitària. La primera, d’entrada, s’acostuma a valorar segons la renda de diferents estrats socials i cohorts demogràfiques —no la riquesa, no el benestar, del qual sabem, en realitat, poca cosa. També cal remarcar que la referència són les famílies o sustentadors principals, no els individus aïlladament, i tant respecte dels valors de la renda primària o de mercat com de la final disponible, de resultes de l’acció posterior de l’Estat. Però això ens remet a les persones en edat de treballar, no al conjunt de la població, que inclouria també aturats, pensionistes i població no activa, que restarien així sense referència anterior.[1] La renda final disponible incorpora la renda procedent del mercat en les seves diferents fonts —també del capital i en espècie—, del resultat es resten els impostos i s’afegeixen les transferències públiques. En realitat, però, no es consideren tots els impostos sostrets: només els personals sobre la renda, no els indirectes sobre el consum; l’efecte d’aquests —la incidència que tenen pel que fa al pagador final— és molt discutida i canviant segons el moment i el país. I pel que fa a la despesa, hom quantifica només les prestacions monetàries o transferències en efectiu, no les que l’Estat ofereix en espècie, gratuïtes en el punt d’accés. Incloure-les té complicacions quant a qui finalment beneficien, computant-les als destinataris segons la utilització relativa que es faci dels serveis o la despesa que altrament substitueixi —notem que l’assegurament que donen aquestes transferències pot fer innecessari haver de pagar una prima per cobertura de risc, per exemple a l’assistència sanitària o a la dependència. I entre aquestes transferències monetàries, sempre que es pugui caldrà identificar aquelles que són assistencials —universals per a tothom, sense distinció—, de les que són contributives —només per a aquells que han cotitzat prèviament— o que depenen d’alguna condició prèvia —necessitat relativa o prova de mitjans. L’objectiu és avaluar l’efecte de l’acció redistributiva per grups de beneficiaris i bàsicament per grups (quintils) de renda i observar com aquesta varia entre països o en un país en diferents moments del temps.

Així, per a jutjar si el responsable públic és efectiu en el manteniment d’unes desigualtats tolerables per a no malmetre la cohesió social, hom sol jutjar l’adaptació de la capacitat redistributiva intentant entendre els seus determinants en general —naturalesa dels sistemes de protecció social—, així com les relacions que acompanyen els nivells de desigualtat abans i després de la intervenció pública, respecte d’algunes variables econòmiques característiques del país o del cicle econòmic.

Aquest treball es proposa estudiar, en primer lloc, els factors que expliquen els diferents nivells de desigualtat de renda de mercat —ex ante a la distribució primària—, així com en quin grau aquesta desigualtat és corregida per la intervenció pública —redistribució, renda final ex post—, com ha evolucionat i de què ha depès el poder redistributiu dels estats els darrers anys. Es tracta de saber quin paper exerceix en la redistribució la relació entre impostos sobre la renda i les transferències, monetàries o en forma de beneficis en espècie, i també el pes de la imposició sobre la renda dintre dels ingressos públics i la magnitud de la mateixa intervenció de l’Estat. A més, es pot avaluar quina relació tenen aquests factors en els nivells de renda per capita i creixement econòmic, així com altres possibles determinants de la desigualtat com l’atur, els sistemes de pensions o la participació de les dones en el mercat de treball. Aquesta reflexió serà «abocada» finalment a la realitat del nostre país tot i les escasses referències estadístiques disponibles. Per això analitzarem tres «finestres» d’observació. Una és la d’Arenas, que detalla la desigualtat d’ingressos a Catalunya entre el 2007 i el 2016, és a dir des de l’entrada a la crisi malgrat la incipient recuperació, pel que fa a la ràtio entre el decil superior i l’inferior i a la vista de les diferències entre els valors medians i els mitjans, majorment correlacionables amb els nivells d’atur. Així mateix, l’autor observa la bretxa de gènere, entre el rural i l’urbà i per grups d’edat, i dels joves en particular. Finalment s’observa l’evolució d’un índex d’inversió en capital humà. La segona «finestra» és d’Anna García-Altés, que té en compte com les desigualtats en salut han evolucionat amb la crisi, des d’un sistema sanitari que s’ha mostrat relativament resilient a les retallades pressupostàries. Finalment, Jordi Brandts mostra el resultat d’un experiment dut a terme a Catalunya sobre com el debat públic, més o menys informat, sembla deteriorar la convivència polaritzant la cohesió social. Per a emmarcar el tema es fa un repàs numèric de les dades bàsiques, per al conjunt de països desenvolupats de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) que ens serveixin com a comparativa, d’aquelles variables sospitoses de relacionar-se amb la desigualtat i la cohesió social, com són el nivell d’atur, el nivell i taxa de creixement de la renda per capita, el pes de la participació de la dona al mercat laboral, la incidència de la redistribució pública —ja monetària o en espècie— i del pes de la despesa social en pensions en particular, etc., sempre d’acord amb com es vinculen a les variacions de l’índex de Gini.

[1].Notem que si ho féssim aïlladament dels pensionistes i consideréssim com a renda primària la pròpia pensió, podríem trobar irregularitats a les comparatives només segons si aquestes pensions fossin o no netes d’impostos i segons la quantia de la resta de rendes. I l’acció redistributiva vindria marcada simplement pel canvi demogràfic (més pensionistes).

1. Focus d’anàlisis concretes

Es tractarà en aquest capítol de valorar un seguit de relacions de la redistribució observada i com aquesta s’associa, per exemple, amb la taxa d’atur entre determinats col·lectius, la participació de les dones en el mercat laboral i la renda per capita i la taxa de creixement d’aquesta, per exemple, amb la distribució primària que dona l’índex de Gini de mercat. Així mateix es vol contrastar la relació entre la ràtio de la despesa pública respecte del PIB amb la diferència de l’índex de Gini abans i després de la intervenció pública i com hi influeix la ràtio entre transferències en efectiu versus transferències en espècie, la composició dels ingressos públics —la ràtio d’impostos indirectes sobre directes i la naturalesa i importància dels sistemes de pensions. I finalment, si el millor resultat final en termes d’igualtat l’obtenen aquells països que opten per una estratègia igualitària d’entrada, condicionant regulatòriament la distribució inicial del mercat —per exemple, amb salaris mínims o condicionant la distribució de dividends a la constitució de reserves—, o aquells que sense condicionaments inicials assoleixen majors cotes de creixement que els permeten un finançament de l’acció pública prou gran per a reduir de manera absoluta o proporcionalment la desigualtat inicial més gran respecte de la final.

Tot seguit fem una comparativa transversal entre països de l’OCDE en diferents moments —per exemple, abans i després de la crisi— per a constatar com varien en efectivitat, amb un zoom especial a l’anàlisi del cas espanyol i català en particular. Val la pena, en tot cas, recordar que sovint la polarització, més que la desigualtat, és el principal enemic de la cohesió social.

Les correlacions simples observades[1] respecte de les variables que més es poden hipotetitzar que tenen a veure amb la desigualtat i per a les quals es compta amb dades estadístiques, mostren:
a) Un alt nivell relatiu entre la desigualtat del Gini inicial i l’atur (0,5148), i com aquesta correlació augmenta en el temps i especialment amb la crisi. Es comprova com cada vegada més hi ha una correlació augmentada entre desigualtats de renda de mercat, el que indicaria la pressió per la part inferior de rendes i de la desocupació, deprimint els salaris de reserva dels treballadors pobres (taules 1 i 2).

b) Pel que fa a la renda ‘per capita’, el signe per al conjunt del període és l’esperat, però relativament baix (−0,1793), el doble respecte del Gini final una vegada ha actuat la redistribució, i que clarament es redueix amb la crisi, contràriament al que alguns havien postulat assumint que la crisi augmentava la disparitat a les rendes per capita dels països analitzats. Per tant, s’observa que tot i comptar amb valors de correlació petits, no sembla que sigui cert que els països amb més renda per capita hagin de ser els més desiguals, sinó més aviat el contrari, ni en origen (mercat) ni en destinació (Gini final). Les rendes inicials dels països més rics incorporen menys desigualtat que als països pobres. Tot i que aquests valors decreixen en el temps fins a la no significança estadística en el període més recent, pel que sabem, la desigualtat augmenta amb creixements de renda per capita i sense (taules 3 i 4; gràfics 1 i 2).

c) Així mateix, si en lloc de la renda per capita (nivell) considerem la taxa de creixement del PIB, en la seva correlació amb la desigualtat a la distribució inicial de la renda, observem una pauta més erràtica, que va d’un signe positiu abans de la crisi (0,1575) a un de negatiu posteriorment (−0,2769) i baixa finalment amb la recuperació.  En resum, es detecta que tot i comptar amb valors de correlació molt baixos, no sembla que sigui cert que els països amb més renda per capita, ja relativament o en taxes de creixement, hagin de ser els més desiguals, sinó més aviat al contrari. Les rendes inicials dels països més rics incorporen menys desigualtat que el dels països pobres. Tot i que aquests valors decreixen al llarg del temps, val a dir que pràcticament el comentari que fèiem en el cas anterior en termes de nivells s’aplica en la correlació amb les taxes de creixement de la renda per capita sense mostrar necessàriament una associació robusta entre desigualtat inicial de rendes procedents del mercat i creixement de la renda per capita, fins a la no significança estadística en el període més recent, i, pel que sabem, la desigualtat augmenta amb creixements de renda per capita i sense (taules 5 i 6).

Respecte de la relació entre desigualtat tant abans com després de la redistribució pública i el pes de la participació de les dones en el mercat de treball s’observa el signe esperat (negatiu, −0,4042), que es mostra relativament estable al llarg dels tres talls considerats. Les correlacions efectuades mostren que la participació de
la dona en el mercat de treball esdevé un factor important en la reducció de la desigualtat de la renda de les llars, en un pes creixent amb la crisi, ja que actua com a element de risk pooling o mutualització de rendes, tal com seria esperable (taules 7 i 8).

d) En matèria ja de redistribució —tancament de la desigualtat entre abans i després de la intervenció pública—, és remarcable la relació entre la reducció de la desigualtat a la distribució inicial —amb relació a la final— i el pes de la despesa pública respecte del PIB (0,7314), amb valors que es reforcen durant la crisi (0,8296). Inequívocament les correlacions mostren com els països que més redueixen la desigualtat entre els Gini inicials i finals són els que en general mantenen unes ràtios de despesa pública/PIB més elevades. I això malgrat que el valor del coeficient baixi alguna cosa en l’últim any amb la crisi, previsiblement per la menor capacitat que atorgava l’economia amb unes finances públiques sotmeses a consolidació fiscal. En qualsevol cas, la rellevància del factor de correlació està fora de dubte (taules 9, 10, 11 i 12; gràfic 3).

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’OCDE.[3]

Si considerem específicament el pes de les pensions sobre la despesa pública com a element amortidor de les diferències entre rendes inicials i finals, a causa de l’efecte que tenen sobre la població pensionista, detectem un valor positiu en favor de major redistribució —0,3839—, que es fa més fort en el seu efecte al llarg del temps —0,4639 el 2015. Es confirma, efectivament, que les pensions són un important element reductor de la desigualtat, amb influència més creixent al llarg del temps.

Notem també que la redistribució sembla més gran com major és el pes de la despesa en efectiu respecte d’aquella feta en espècie (0,4868), que s’amplia al 0,5719 pel darrer tall analitzat (taula 13).[4]

Finalment, el pes de la imposició indirecta sobre la directa sembla associada positivament tant respecte de la desigualtat final com de la reducció de la desigualtat:


[2].S’utilitzen tots els països de l’OCDE excepte Hongria, Mèxic i Turquia, que s’exclouen a efectes de garantir la comparabilitat entre els països, atès que les dades de Gini de les quals es disposa per a aquests països no segueixen la mateixa definició que la resta i això pot distorsionar. En general —s’especificarà quan no sigui així—, la font de les dades és l’OCDE. I per a Catalunya és l’Idescat. En tot cas, no hi ha dades d’atur per a Suïssa el 2009.
[3]. Despesa en pensions/despesa pública: Els anys poden no coincidir. De pensions, hi ha dades pels anys 2000, 2005, 2008, 2009, 2010 i 2011. I també pel 2015 o any més proper —aproximadament, entre el 2013 i el 2015 totes juntes. S’aparellen per Gini les dades de 2005, 2010 i 2015 amb les més properes que tenim, Les dades de Letònia fan referència a una base de dades diferents però similar: no és despesa en pensions sobre PIB sinó Public expenditure on old-age and survivors cash benefits, in % GDP (https://stats.oecd.org/index.aspx?queryid=30197) en no aparèixer a la base de dades de la resta. No hi ha dades de Grècia ni de Polònia per al tercer període.
[4].Les dades per a despesa en efectiu i despesa en espècie no estaven disponibles per alguns dels anys pels quals teníem dades de Gini. Per no canviar els anys d’aquesta última variable tal com s’havia estat usant en totes les altres correlacions, s’han fet servir les dades d’efectiu/en espècie que més s’apropessin a la dada de Gini que correspongués; però si la diferència era de més d’un any, no s’hi han inclòs.

2. Una primera aproximació a la dinàmica recent de la desigualtat

Diferents autors (Atkinson, Picketty i Saez, entre d’altres) van posar de moda un indicador de desigualtat que es fixa en la proporció de la renda total que capturen els segments de renda més alts, habitualment l’1 % i el 10 % de les famílies amb major renda. En general, atenint-nos a aquest indicador s’observa al món una reducció generalitzada de la desigualtat entre els anys 1940 i 1980 i un repunt posterior per a la majoria de països (França, els EUA, la Xina i el Regne Unit). Concretament per a Espanya no s’observa aquest increment entre 1981 i 2012. Per contra, aquest indicador es mostra estable i en un nivell de desigualtat relativament baix. No obstant això, la desigualtat a Espanya no s’explica tant per la fracció de renda que capturen les rendes altes sinó per l’escassa renda que obtenen les llars de renda baixa, i especialment pels estralls de l’atur.

Si ens fixem en la riquesa i no en la renda, s’observa una imatge global diferent. El 10 % amb una major riquesa concentra el 60 % de la riquesa total del país. Això suposa, de mitjana, una riquesa que multiplica per 43 la riquesa mitjana del 50 % de la població més pobra. A més es percep, de nou, una gran estabilitat en el temps, possiblement explicada pel paper de les herències i pel gran pes que suposa l’habitatge dins de la riquesa de la majoria de la població. I en relació amb els països comparats, un cop més Espanya presenta uns nivells de desigualtat més baixos, en comparació amb França.

Completant l’anàlisi, doncs, des de la perspectiva de la riquesa,[5] s’observa com des del 2008 al 2014 hi ha hagut un augment considerable de la desigualtat —en riquesa— a Espanya. El 10 % amb major riquesa posseeix un 52,8 % de la riquesa total, 8,5 punts percentuals més que el 2008.[6] No disposem de dades per a Catalunya.


[5].Existeixen, en tot cas, dos grans mètodes per a estimar nivells de riquesa —i per tant poder comparar desigualtat. D’una banda, hi ha les estadístiques directes —com la de l’Encuesta Financiera de las Familias, elaborada pel Banc d’Espanya amb metodologia conjunta a la d’altres països de la Unió Europea, però sense significança estadística en les comunitats autònomes—, i d’altra banda, el mètode de capitalització, usat pel World Iequality Database (WID), que és de caràcter indirecte però estimat a partir de dades oficials en els estats. El primer mètode té la debilitat que són dades d’una enquesta i el segon, té un elevat grau d’imprecisió —amb uns intervals de confiança del 58 %.

[6].Vegeu Martínez-Toledano (2017); A. Fagereng et al. (2016); Saez i Zucman (2016).

 

2.1. Algunes constatacions des de treballs anteriors

Un estudi complet de l’acció redistributiva pública obligaria a analitzar la incidència regulatòria i pressupostària completa. Primer, pel fet que hi ha accions que traslladen el cost del compliment del que es pretén envers l’usuari, tot i que els preus puguin estar subsidiats de manera diferent entre els beneficiaris —subsidis al transport, copagaments en sanitat, lloguers d’habitatge subvencionats. Segon, pel fet que els efectes redistributius nets o residuals resulten d’analitzar conjuntament la incidència de la despesa, ara sí, que passa pels pressupostos, amb la dels ingressos —qui suporta en últim terme la càrrega de l’impost, segons es traslladi a salaris, preus o a beneficis. Ja hem comentat que la repercussió aquí considerada sol ser limitada a impostos sobre la renda personal i a transferències, sense recórrer a hipòtesis complexes d’incidència fiscal que hauria de ser d’equilibri general a l’economia: per exemple, a través d’accions de prestacions que poden afavorir la recaptació —així s’anomena la renda bàsica universal amb efectes sobre la imposició sobre el consum; despesa per una banda i ingrés per l’altra. Això s’agreuja en la imputació dels beneficis en espècie, ja que tenim una despesa pública a repercutir entre destinataris, ja per ús, utilització corregida per necessitat relativa o a parts iguals si considerem que el benefici rau en la cobertura que ofereixen pels adversos al risc més que a l’ús efectiu dels serveis.

A Catalunya, l’acció social no es correspon al grau de desenvolupament del país. La insuficiència en els serveis esperats o desitjats aboca a part de la població als serveis privats, que és en si mateix un element de segmentació social. 

Sabem que l’impost sobre la renda és progressiu en general, però també sabem que si consideréssim les cotitzacions socials com el que són, un impost quasi proporcional sobre la nòmina, bona part de la progressivitat redistributiva desapareixeria. Valorem en aquest sentit que la redistribució és tot o quasi tot el que passa per criteris aliens al mercat. El punt és el sentit de la redistribució: propobre, progressiu o proric, regressiu. I aquest efecte pot ser diferent si s’avalua a un moment, circumstància o edat determinada o al llarg del cicle vital d’una persona: així, a l’impost sobre el valor afegit, en principi regressiu pel fet que recau proporcionalment a les rendes baixes de més alta propensió marginal al consum de la seva renda però que en la jubilació, i en la mesura que en termes mitjans la gent gran no són els pobres d’un país, el seu consum relatiu pot reequilibrar aquella regressivitat.

A Catalunya, la progressivitat de l’impost sobre la renda de les persones físiques l’accentua en teoria el recàrrec fiscal propi del Govern de la Generalitat. Però res no fa pensar que aquesta sigui un element de reducció de la desigualtat; més aviat es tracta d’una font de finançament interna que permet complementar allò que no poden abastar les transferències centrals de despesa. 

Remarquem, a més, que no totes les transferències són, ni tenen com a objectiu ser-ho, redistributives; per exemple, amb les pensions de naturalesa contributiva o també, en part, en el cas del subsidi d’atur. I que les transferències universals per definició ja són menys redistributives en la mesura que es destinen a rics i pobres independentment de la renda i riquesa dels destinataris —per exemple. La subvenció a l’educació superior o dels vals de guarderia. Per tant, el que qualifica qualsevol prestació acaba essent decisiu pel seu efecte: si és universal o no, condicionada o no, compensatòria o no, amb criteri d’elegibilitat individual o per categories de beneficiaris, recurrents o de tant alçat. O si té efecte en el debat de renda bàsica, mínima, de ciutadania, de reinserció, condicionada a una política activa d’ocupació, temporal.

Sabem, també, que més enllà de l’acció redistributiva pública, incideix sobre una distribució inicial més igualitària la composició de rendes en la llar, la incorporació de la dona al mercat de treball i òbviament el nivell d’atur. Però els resultats divergeixen segons els marges de discrecionalitat amb els quals compta l’Estat —respecte de drets meritats no corregibles en el curt termini—, la demografia, el cicle econòmic, la quantia de la despesa social i, com dèiem, la seva composició. I que cal separar de l’estudi dels efectes redistributius aquells que són importants per a la despesa dedicada o per a l’euro destinat.

A Catalunya, tot apunta al fet que la família com a institució encara fortament arrelada permet actuar com a buffer o matalàs per a les conjuntures de renda dels membres que la componen. Aquesta solidaritat interna esmorteix també les insuficiències de l’actuació pública. L’observació no pot esdevenir afirmació testada per falta, certament, d’un contrafactual adient. 

Finalment, val la pena remarcar que bona part de la redistribució provocada per la despesa social d’un estat del benestar universalista com el que tenim acaba depenent del grau d’utilització relativa que els diferents grups socials fan dels serveis finançats. Simplement a la vista del seu pes poblacional, i millor encara si aquesta ve estandarditzada per algun criteri de necessitat —ja sigui per la identificació de la millor pràctica, la mitjana conjunta o la predictible tenint en compte la situació socioeconòmica del grup de referència—, es tracta d’imputar a la despesa el benefici de l’ús. Com a resultat, l’impacte redistributiu pro-ric o pro-pobre, diguem-ho així, resulta d’una utilització que es mou en cada conjuntura per factors no sempre endògens a la política pública i segons l’elasticitat del preu i la renda de les alternatives als serveis públics. Així, quan la prestació pública millora o quan la renda castiga la butxaca i els grups de renda alta comencen a utilitzar més els serveis públics, per exemple a la universitat, la incidència propobre de la despesa educativa baixa. O si amb les retallades sanitàries més grups de renda mitjana baixa subscriuen pòlisses privades, la capacitat redistributiva disminueix.

Es produeix així la paradoxa que hom pot pensar que la cohesió social augmenta, ja que «rics i pobres comparteixen uns mateixos serveis i interessos en el funcionament de la prestació pública» contra la dualització —i allò d’«un pobre estat del benestar quan és un estat del benestar per als pobres»—, tot i que la redistribució esdevindrà socialment més regressiva. 

Catalunya és un clar exemple, amb la presència de l’assegurament complementari d’una quarta part de la població, en la qual trobem els antics autònoms que al seu dia no disposaven de prestació sanitària de la seguretat social i es van veure abocats a l’assegurança privada. Molts d’aquests autònoms es mantenen gràcies a la fidelització dels seus clients, però es mostren sensibles a les crisis —prescindint del prescindible— i davant la puja de primes per envelliment es veuen expulsats del mercat. Un millor sistema sanitari públic i millors universitats públiques trenquen la dualitat, però sobrecarreguen el sistema públic, que «mor d’èxit», esdevé més regressiu i acaba perdent qualitat refent-se un nou i incert equilibri per a la cohesió social respecte dels serveis privats. 

A contrario sensu, la falta de diversificació de l’oferta pública pot jugar a l’inrevés. No acomodar una determinada diversitat de preferències —per exemple, a l’escola en matèria extraescolar esportiva, d’idiomes o d’exigència acadèmica— pot dualitzar la demanda social confinant rics i pobres entorn d’aquelles preferències, satisfetes només pel dispositiu privat, perdent-se així un dels actius principals de l’escola envers la cohesió: la socialització, la comprensió dels infants de la diversitat social.

A Catalunya, aquest debat es manté viu sobre els límits de la concertació de l’educació en la diversitat de l’oferta explícitament o implícitament coberta, respecte de la xarxa pròpia amb una diversitat que de tant en tant alguns polítics plantegen abolir.

3.1. La importància de la crisi econòmica viscuda: pobresa i desigualtat

L’atur és, sens dubte, la pitjor cara de la crisi econòmica, tal com podem veure en la taula 16.

Aquest no deixa de ser conseqüència de l’evolució del PIB, amb importants caigudes, i només recentment s’han recuperat els nivells de començament de segle (gràfic 4).

Font: Idescat, INE i Eurostat

La realitat macroeconòmica tard o d’hora es reflecteix, però en els indicadors de pobresa (taula 17).

Font: Idescat, INE i Eurostat.

Com a resultat, una primera finestra oberta a la desigualtat a Catalunya mostra, com comentàvem més amunt, una certa estabilitat entre abans i després de la crisi
(gràfic 5).

Font: Raúl Ramos i Vicente Royuela. Nota de Economia, núm. 103, p. 85.

3.1.1. Radiografia a partir de les dades de l’Enquesta de condicions de vida (ECV) de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) (per Andreu Arenas)

El 2016, el PIB per capita a Catalunya va tornar als valors anteriors a la crisi, superant per primera vegada el registre del 2008. Entre el 2009 i el 2013, la renda per capita havia caigut més d’un 8 %. Més enllà del consegüent ressentiment general de les condicions de vida, la crisi econòmica ha tingut efectes força heterogenis sobre diferents segments de la societat catalana, amb un deteriorament de la cohesió social i econòmica del país com a resultat.

En primer lloc, des del començament de la crisi, el 2008, el nivell de desigualtat de la renda a Catalunya, mesurat com a ràtio de decils, ha augmentat de manera significativa. El gràfic 6 mostra l’evolució de la ràtio entre els ingressos nets del 10 % de catalans que més guanyen i els ingressos nets del 10 % de catalans que menys guanyen. Les dades provenen de l’Enquesta de condicions de vida de l’INE. El 2007 i el 2008, el 10 % amb més renda guanyava al voltant de vuit vegades més que el 10 % amb menys renda. La desigualtat entre aquests dos grups es dispara al voltant d’un 50 % amb l’esclat de la crisi, i malgrat que ençà de l’inici de la recuperació està tornant gradualment a nivells precrisi, el 2016 encara era més d’un 25 % més alta que el 2008. El fort component cíclic de la desigualtat a Catalunya es deu en bona part al col·lapse del sector de la construcció, que ocupa treballadors amb sous relativament baixos (Bonhomme i Hospido, 2017).

Però l’augment de la desigualtat no només es produeix als extrems de la distribució de la renda, sinó també per un empobriment relatiu de la classe mitjana. El gràfic 7 mostra l’evolució dels ingressos nets mitjans i medians —ajustats per la inflació en euros de 2016. Els ingressos mitjans reflecteixen el total d’ingressos nets, dividits entre la població. Els ingressos medians són els ingressos de qui guanya més que el 50 % de catalans que menys ingressa, però menys que el 50 % que més ingressa. Les dades mostren com els ingressos medians han caigut desproporcionadament més del que ha caigut el total d’ingressos a Catalunya durant la crisi, i per tant que s’ha incrementat la desigualtat entre la classe mitjana i les rendes més altes. A partir del 2014, amb la recuperació, els ingressos medians han tornat a poc a poc a nivells precrisi, escurçant la diferència amb els ingressos mitjans.

Els més afectats per la crisi han sigut els joves. El mercat laboral català, igual que el de la resta de l’Estat, és un mercat laboral dual, on coexisteixen contractes amb nivells de protecció sobre el treballador molt desiguals. Una gran part dels treballadors tenen contractes indefinits, amb un alt cost d’acomiadament, mentre que una altra gran part té contractes temporals, precaris i pràcticament d’acomiadament lliure. Aquesta dualitat fa que sigui un mercat laboral «bulímic» que crea molta ocupació en períodes d’expansió, però que en èpoques de crisi també en destrueix moltíssima (Bentolila et al., 2012).

Els joves acostumen a ser un grup sobrerepresentat dins de la contractació temporal, perquè en tenir menys experiència, és més arriscat per part de les empreses oferir-los un contracte indefinit, amb un alt cost si les coses surten malament, sobretot quan tenen contractes temporals a la seva disposició. I quan arriba una recessió, els contractes temporals són el recurs més accessible per a reduir costos. A més, en la darrera crisi, això coincideix amb una sobrerepresentació dels joves en el sector més perjudicat, el de la construcció. Com a conseqüència, les taxes d’atur juvenil —entre setze i vint-i-quatre anys— viscudes en els darrers anys a Catalunya han arribat a cotes mai vistes: d’un 13,4 % el 2007, a més del 50 % l’any 2012, sempre segons l’Idescat. El gràfic 8 mostra com els ingressos dels més grans de trenta anys no s’han vist gaire afectats per la crisi, mentre que els ingressos dels més joves han caigut substancialment.

La crisi, per tant, ha creat profundes desigualtats generacionals, i malauradament és probable que bona part dels joves que l’han patit no arribin a recuperar el seu màxim potencial professional, ja que existeix abundant evidència empírica que incorporar-se al mercat de treball en un moment de crisi té un efecte negatiu sobre els sous i les condicions laborals que persisteix durant tota la carrera laboral (Oreopoulos et al., 2012). D’altra banda, també cal tenir en compte que la relativa estabilitat en els ingressos del grup d’edat més elevada amaga una forta heterogeneïtat, a causa de la desproporcionada incidència de l’atur de llarga durada dins d’aquest col·lectiu.

Més enllà de la dimensió generacional, els efectes de la crisi tampoc no s’han distribuït de manera homogènia al llarg del territori. La renda per capita ha caigut especialment en els municipis menys poblats, com mostra el gràfic 8. Una explicació podria ser el pes més gran de les retallades en aquests municipis, on les finances públiques municipals depenen fortament de transferències de nivells superiors de govern, així com una caiguda dels ingressos derivats del sector immobiliari. Aquesta caiguda de la renda per capita s’afegeix als efectes de la globalització, que en les darreres dècades ha portat a una concentració creixent de l’activitat econòmica als nuclis urbans.

Des d’una perspectiva de gènere, la crisi ha anat de la mà del col·lapse del sector de la construcció, un sector majoritàriament masculí. La participació laboral femenina és molt més elàstica que la masculina, el que vol dir que respon molt més als canvis conjunturals en els costos i beneficis de treballar. Això ha fet que augmenti durant la crisi, possiblement per pal·liar caigudes d’altres fonts d’ingressos, com la pèrdua de feina de la parella (Bredtmann et al., 2017). El resultat, com mostra el gràfic 9, és que la bretxa de gènere en els ingressos mitjans s’ha reduït lleugerament durant la crisi. És important recalcar que aquest gràfic mostra diferències en la renda mitjana, i que hi ha altres maneres de calcular la bretxa salarial —per exemple, mirant el sou per hora treballada. Malgrat la reducció de la bretxa, l’augment de la participació laboral femenina per major necessitat d’ingressos en un context de crisi probablement ha vingut de la mà de llocs de treball de baixa qualitat.

Així doncs, la crisi ha tingut un impacte molt profund i desigual sobre la societat catalana, on les institucions laborals i el model productiu han exercit un paper important. Cal emfatitzar que malgrat l’elevat grau de consens entre els economistes sobre la conveniència de superar el marc laboral dual mitjançant un contracte únic amb indemnització creixent en el temps, una reforma d’aquest tipus ha sigut políticament inviable fins ara, dissortadament per als joves i altres col·lectius desfavorits amb poc accés a contractes indefinits. Posar fi al mercat laboral dual també augmentaria els incentius de les empreses per formar els treballadors, augmentaria la productivitat i reduiria els incentius al creixement de sectors basats en la mà d’obra poc qualificada, on es pot fer un ús més intensiu dels contractes temporals, com la construcció. La diversificació productiva i un menor ús dels contractes temporals reduirien la destrucció d’ocupació durant les recessions i també els incentius a l’abandonament escolar prematur durant els períodes d’expansió, que dificulten la capacitat d’absorció dels xocs negatius que puguin venir a posteriori.

Finalment, en aquesta línia, també ens podem fixar en un dels pocs efectes col·laterals positius de cara al futur que ha tingut la crisi. Quan és tan difícil trobar una feina, augmenten els incentius a estudiar, perquè el cost d’oportunitat de seguir estudiant és més baix i l’educació passa a ser més important per a trobar feina, fins i tot quan en alguns casos la capacitat de finançar els estudis disminueix. El gràfic 10 mostra com el percentatge de joves en formació a Catalunya ha augmentat significativament durant la crisi. Això pot ser una bona notícia de cara al futur, especialment perquè la creixent globalització i el canvi tecnològic fan més necessari que mai una formació i unes habilitats que permetin adaptar-se i desenvolupar-se en circumstàncies ràpidament canviants. A més, la mobilitat social de les generacions que s’han format durant la crisi tendirà a ser més alta, perquè són sobretot els fills de famílies amb menys recursos els que incrementen la seva formació en resposta al cicle econòmic (Arenas i Malgouyres, 2018).

3.2. L’equitat en salut en temps de restriccions fiscals

Els sistemes de protecció social estan relacionats amb la cultura de cada comunitat. En la majoria dels països desenvolupats amb estats del benestar, el sistema d’atenció sanitària proporciona accés universal a la població. Malgrat els èxits que obté, la principal preocupació actual dels sistemes de salut pública és la sostenibilitat financera. El repte prové del fet que la majoria dels sistemes de salut estan molt establerts a la seva manera i no semblen gaire preparats per a respondre al que ha de venir. I pel que fa a la nostra causa de preocupació aquí, tampoc no semblen preparats per a les intervencions que probablement es requereixen per a lluitar contra la desigualtat que es derivarà d’aquests esdeveniments futurs. Aquest fet obliga a replantejar els nostres sistemes i dirigir l’universalisme en major mesura a la població més necessitada i fràgil que ha quedat enrere per la crisi econòmica i que pot patir pèrdues d’accés a algunes innovacions en l’atenció sanitària.

Aquest és particularment el cas del sistema espanyol. No sembla estar disposat a prioritzar els serveis i establir objectius de població adequats per a mostrar resiliència davant les conseqüències dels futurs canvis tecnològics i econòmics. A Catalunya, una regió força rica d’Espanya —vegeu el treball de García-Altés et al. sobre aquest assumpte—, malgrat els bons resultats sanitaris amb una despesa raonable en salut, en termes d’igualtat, la bretxa en les desigualtats socioeconòmiques ja ha augmentat durant les últimes dècades, primerament per la immigració, impulsada pel boom econòmic, seguit de l’atur provocat per la crisi econòmica. S’han generat nous grups vulnerables —aturats, nens i gent gran. A més, algunes propostes de l’antic Govern conservador espanyol per a canviar les condicions d’accés als serveis de salut universals, buscant el control del dèficit fiscal poden fer que les coses empitjorin.

Les conseqüències econòmiques de la passada crisi se superposen als problemes relacionats amb la innovació tecnològica i les pressions sobre la utilització del sistema sanitari, i es generen nous problemes d’equitat. Sabem que, per a afrontar-los, l’antic universalisme de l’estat del benestar, gratuït per a tothom, no és una solució per a tots els propòsits. En termes d’equitat, l’universalisme s’ha d’entendre com un accés complet i potencial per a tots els ciutadans. Però això no ha d’excloure el filtre per a donar prioritat a aquells que tenen una major necessitat relativa i/o manca de mitjans. No podem ignorar, a més, el fet que tenir igual capacitat d’accés no garanteix la igualtat en el consum ni en els resultats sanitaris. Els costos d’oportunitat d’accés a l’atenció sanitària deixen buits —autònoms, immigrants il·legals, analfabets funcionals, persones amb discapacitats i limitacions físiques, etc.— que es relacionen principalment amb factors socioeconòmics. Com més consciència hi ha, gràcies al coneixement o als contactes de com funciona el sistema, associat a un estatus socioeconòmic alt, més ús es fa de les instal·lacions públiques, feta per grups de rendes altes, cosa que fa que la despesa sanitària pública redueixi la seva capacitat redistributiva. Al mateix temps, la passada crisi pot haver creat la sensació o ha permès que la gent percebi un debilitament dels serveis públics —qualitat percebuda, temps d’espera. Ha sorgit una manca de confiança en el futur del sistema sanitari espanyol. L’índex ESADE de Confiança Social mostrava l’any 2018 que la confiança en el sistema ha estat danyada malgrat la recuperació econòmica i l’augment de la despesa. En aquest nou context, és molt rellevant identificar i adaptar el nostre sistema de salut als reptes emergents i construir respostes basades en l’evidència. Amb aquesta finalitat, podem aprofitar ara el que podem aprendre sobre les bretxes en equitat i els mecanismes relacionats amb les desigualtats socioeconòmiques a Catalunya (vegeu el document de García-Altés et al.).  L’informe sobre les desigualtats en salut a Espanya del 2017 és una fita. Fins ara, els estudis existents a Espanya s’havien centrat en dades agregades, sense tenir en compte subgrups específics de la població, o en informació d’enquestes individuals, amb deficiències metodològiques substancials i un risc de comparacions esbiaixades. A més d’això, hi ha un escàs coneixement sobre els mecanismes reals que relacionen les desigualtats socioeconòmiques i sanitàries i els factors mediadors existents. Per tant, moltes propostes de polítiques sanitàries solen basar-se en intuïcions o ideologies, en lloc d’evidències. El 2013, la Generalitat de Catalunya va acordar vigilar de prop els determinants de la salut i l’estat de salut de la població per a avaluar l’impacte de la crisi econòmica i examinar alguns aspectes relacionats. Ara, l’informe del 2017 analitza les dades individuals de tota la població de Catalunya (7,5 milions d’habitants). Es refereix a la informació sobre el nivell d’ingressos de la població i el suport financer proporcionat pel sistema de la Seguretat Social, i es relaciona amb la informació sobre l’estat de salut de la població, com fa ús dels serveis sanitaris públics i com consumeix els medicaments, centrant-se específicament en grups vulnerables. L’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya pot, així doncs, examinar les desigualtats en matèria de salut, la utilització dels serveis sanitaris públics i el consum de medicaments entre la població de Catalunya, d’acord amb nivells socioeconòmics que tinguin en compte tant la situació laboral com la dels seus ingressos, estratificats per sexe i edat, i permet identificar específicament aquells grups més vulnerables.

3.2.1. Què ens diu l’evidència catalana

Tant a Catalunya com a Espanya, els indicadors com l’esperança de vida o la mortalitat general no semblen haver estat afectats directament a curt termini per la crisi econòmica, tot i que hi ha evidències de l’efecte de la crisi sobre els factors de salut, canvis en certs estils de vida i accés als serveis de salut. En alguns casos, ja apunta a un augment de la mortalitat degut a causes relacionades amb l’atur. Tanmateix, centrant-se exclusivament en la població mitjana i no en la més desafavorida, l’estudi de les desigualtats sanitàries no és suficient. Els resultats mostren que, de fet, hi ha un gradient socioeconòmic en tots els indicadors analitzats en l’informe, tant en salut com en la utilització dels serveis sanitaris, en el consum de fàrmacs i en la majoria de combinacions de cohorts d’edat i sexe. Aquest gradient és petit en atenció primària i d’emergència, sent major en consum de fàrmacs —en particular, antipsicòtics— i molt més alt en serveis d’atenció mèdica mental i hospitalària —especialment hospitalitzacions psiquiàtriques i evitables. També hi ha un gradient important en la mortalitat i la complexitat. La taxa de mortalitat mostra un gradient social notable en persones de menys de seixanta-cinc anys. Tots aquests resultats s’han conclòs respecte a l’estandardització esmentada a l’informe. Per tant, es requereix una major atenció no només en la interpretació dels efectes previstos sinó també en l’aplicació dels mecanismes d’intervenció per a la futura correcció. Sens dubte, hem d’evitar fer interpretacions exagerades dels avenços, ja que els índexs marcadors incrementals no distingeixen els valors de base en termes absoluts.

Encara que la diferència entre els grups socials es redueix a mesura que augmenta l’edat, un percentatge més elevat de la població de pensionistes amb ingressos baixos es troba en situacions d’alta complexitat en comparació amb grups d’ingressos més alts. La salut dels nens depèn, com s’esperava, del nivell socioeconòmic dels seus pares. Cal tenir en compte que aquest aspecte és més gran des del punt de vista intergeneracional que des del punt de vista intrageneracional. L’anàlisi de les dades transversals sovint interpreta la creixent desigualtat en la salut d’una població específica i condueix a polítiques molt més diferenciades que les suposadament obtingudes amb el final de l’«austericidi» —austeritat en la despesa pública. A més, tot i una àmplia evidència sobre aquestes conseqüències generacionals, no sembla que l’autoritat sanitària enfoqui bé l’element dinàstic. Per a fer-ho, caldria focalitzar les polítiques en lloc de demanar «més recursos per a la salut», una demanda que sovint es troba incrustada en el lobby sobre la desigualtat d’una manera molt indiscriminada.

La morbiditat, l’ús dels centres de salut mental, les taxes d’hospitalització i la probabilitat de consumir medicaments en nens i nenes de menor nivell socioeconòmic és de tres a cinc vegades superior al d’aquells amb un nivell més alt i fins a set vegades en el cas d’hospitalització psiquiàtrica. Tanmateix, aquí es requereix un aclariment addicional perquè, sense pretendre desvirtuar la importància que aquest tema mereix, el nombre de persones afectades és, de fet, molt reduït, particularment en l’ingrés psiquiàtric.

A més de les desigualtats socioeconòmiques, observades de manera coherent en tots els indicadors, l’informe del 2017 mostra també diferències marcades entre dones i homes tant en la utilització del servei sanitari com en el consum de fàrmacs, així com en els resultats de salut, i això sembla ser el cas per a totes les edats i grups i gairebé tots els nivells socioeconòmics analitzats. És evident, doncs, com es perpetuen les desigualtats de gènere al llarg del cicle de vida de les persones i afecten tots els nivells socioeconòmics.

3.2.2. Construir polítiques basades en l’evidència per a afrontar les desigualtats socioeconòmiques relacionades amb la salut

Malgrat les limitacions per a extreure resultats comuns, l’àrea més afectada i que cal prioritzar és la de salut mental, ja que els suïcidis tendeixen a augmentar amb la fragilitat social. Un altre grup de població que mereix especial atenció és la infància. Aquesta categoria mostra una representació estructural de les desigualtats. Quan els pares viuen en condicions socioeconòmiques adverses, aquestes tenen un impacte directe sobre la salut i el desenvolupament dels seus fills i, a més, aquests problemes a una edat primerenca tindran un efecte negatiu a llarg termini tant en la seva salut com en el seu nivell socioeconòmic. De fet, tendeixen a ser influïts per les condicions socioeconòmiques dels seus pares, que es fan difícils de deixar enrere.

Hi ha una evidència científica creixent, tant en biologia com en ciències socials que apunta a la importància dels primers anys de vida, incloent-hi l’exposició a l’úter, en la formació de les capacitats que promouen el benestar a través del cicle de vida. La desigualtat en la primera infància és una causa important de les desigualtats en les habilitats proporcionades pel desenvolupament social (assoliments educatius, riscos de salut i de conducta, nivells d’ingressos, etc.). Si no s’introdueixen mesures per a canviar el curs de la seva vida, els nens que creixen menys afavorits estan en risc en l’àmbit socioeconòmic i biològic durant la resta de la seva vida. A més, el risc de malaltia augmenta més ràpidament amb l’edat entre les poblacions desfavorides.

Les dones generalment tenen pitjors estats de salut que els homes: pateixen més malalties o problemes crònics, així com més problemes d’ansietat i depressió, discapacitats o limitacions permanents. Els estudis sobre les desigualtats sanitàries segons el gènere han estat tradicionalment paral·lels als estudis sobre els nivells socioeconòmics, però és molt important tenir en compte que tots dos eixos de desigualtat actuen simultàniament.

Hi ha estudis que suggereixen que l’associació entre les desigualtats en salut i el nivell socioeconòmic no és lineal, sinó que segueix una corba que mostra que les desigualtats són més pronunciades, fins als 30.000 € anuals de renda aproximadament, després d’això els efectes se suavitzen. Aquests resultats indiquen que les polítiques destinades a erradicar situacions de pobresa, que condueixen a una reducció del nombre de persones que viuen en condicions precàries, generen beneficis importants en termes de salut. En el cas de l’informe català esmentat aquí, pertanyent a la categoria corresponent a un llindar d’ingressos de 18.000 € o més, es produeix una millora significativa dels indicadors de salut.

En resum, l’estudi de García-Altés et al. demostra que tot i que el Servei Català de la Salut és un sistema universal i ben desenvolupat, encara hi ha importants desigualtats socioeconòmiques en salut i ús dels serveis sanitaris de la població de Catalunya. Les desigualtats en la utilització dels serveis sanitaris públics no es consideren necessàriament dolentes si aquestes variacions es produeixen en certa manera en resposta a les diferències en els estats de salut dels ciutadans. Tanmateix, és més preocupant veure diferències en la mortalitat segons els nivells socioeconòmics que no diferències en l’ús dels serveis sanitaris. Atès que no és possible ajustar totalment els recursos al grau de les necessitats de cada persona, no podem determinar de manera completa si el gradient observat en la utilització de serveis és l’adequat. L’informe català posa en relleu la necessitat de respondre a aquesta situació mitjançant una anàlisi sanitària més ajustada i, en conseqüència, polítiques públiques a mida basades en l’educació i el treball.

L’experiència demostra així que, per tal de reduir l’abrupte del gradient social en salut, les accions han de ser universals, però amb una escala i intensitat proporcionals al nivell de desavantatge —això és un universalisme proporcional. A més, les polítiques nacionals no funcionen sense sistemes de lliurament locals eficaços que treballin en els tres principis fonamentals de la justícia sanitària: una millor relació cost-efectivitat, no discriminació i prioritat als pitjors en termes de severitat actual de la malaltia i una perspectiva de salut de tota la vida.