3.2.4. Despesa pública en cultura

Les dades veritablement negatives, però, les dona la despesa pública en cultura. El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que havia arribat a fer una despesa de 378 milions d’euros el 2010, el 2016 l’havia reduït fins als 266. Les Diputacions, dels 128 milions de 2010, als 95 de 2016. I els Ajuntaments, el mateix: dels 720 milions de 2010 als 546 de 2016. I pel que fa a l’aportació de l’Estat, si el 2009 havia estat de 74 milions d’euros, el 2016 s’havia reduït a 18 (taula 7).

A aquestes dades, però, encara caldria afegir les conseqüències de la desaparició de les Obres Socials de les caixes catalanes que suportaven bé a través d’aportacions als projectes del Departament de Cultura, bé amb acció pròpia, una quantitat molt important d’activitat cultural en els seus territoris d’implantació. De manera que, a la vista d’aquestes xifres, sembla més que probable que la disminució de consum cultural hagi estat més el resultat d’una dràstica disminució de l’oferta que no pas una crisi de la demanda.

Font: Idescat.

En resum, i a la vista de les estadístiques de pràctiques i equipaments culturals, podem concloure el següent:

— En primer lloc, podem constatar que els serveis públics de cultura —arxius, biblioteques, museus…—, amb dificultats, s’han mantingut en una progressió discreta però efectiva.

— En segon lloc, és notori que les indústries culturals han estat especialment afectades per la recessió de 2008 a 2013, i que no se n’han refet. És cert que aquí hi ha crisis de sectors que tenen a veure amb els canvis d’hàbits generals a tot el món —com és el cas del cinema—, o a l’entrada del consum cultural massiu a través d’Internet, el pes del qual és difícilment perceptible en les dades de què disposem.

— En tercer lloc, l’estudi de les pràctiques culturals és massa imprecís per allò que volem conèixer, i sembla que en bona part, un cert descens del consum no tindria res a veure amb cap suposada manca de «cohesió» sinó en la crisi econòmica.

— Atenent a les respostes a l’Enquesta de participació cultural de 2014, el preu de les activitats culturals és el més mencionat —per un 62 % dels enquestats— per a justificar les dificultats en el consum cultural. La «manca de temps» queda en segona posició, mencionada per un 44 % dels enquestats, i la «manca d’interès» queda situada en tercera posició amb un 22 %, tres vegades per sota del preu.

— Però en només dos anys, aquestes proporcions canvien substancialment, bé sigui perquè es comença a notar el final de la recessió, bé sigui per un canvi en l’estat d’opinió més que no pas en els comportaments. Així, és molt interessant observar l’informe realitzat arran de l’Enquesta de participació cultural a Catalunya del 2016, en què es posa l’atenció en els motius al·legats per a no tenir més activitat cultural.[47] A l’enquesta de 2016, és el 77 % dels catalans que argumenten que no tenen temps per a fer alguna activitat cultural. I només el 23 % diu que no és per manca de temps, i entre aquesta circumstància, hi pesa el fet de tenir fills. El preu de les activitats, en canvi, no és un problema pel 35 % dels enquestats, i només un 8,8 % diuen que els afecta de manera rellevant.  Pel que fa a la manca d’interès —estretament relacionada amb el baix nivell d’estudis—, un 18 % diu que no té interès per cap activitat, i un 13 % que no en té per la majoria d’activitats culturals. Hi ha altres motius adduïts, de poca rellevància, com els problemes de salut —relacionats amb l’edat—, la manca de proximitat —que no és problema pel 80 %—, o la manca d’oferta, que no és problema pel 77 % de catalans. 

Si considerem que un país amb un consum cultural elevat hauria de ser un país més cohesionat, caldria suposar que la passada crisi econòmica ha tensat més la societat catalana. És clar que parlem de «consum» i hem evitat el terme més habitual de «pràctica». Però no disposem de dades continuades sobre la veritable pràctica cultural. És a dir, no tenim dades sobre els alumnes d’escoles de música i teatre o d’altres arts, dels grups d’aficionats a les arts escèniques i plàstiques —el gruix de l’activitat dita extraescolar és extraordinari— i, no cal dir, de la proliferació de grups musicals juvenils no professionals. En tots aquests camps caldria un treball de recerca específic per poder dir-ne alguna cosa que no fossin meres impressions. I, en qualsevol cas, sense una anàlisi dels continguts d’aquestes pràctiques, també es fa molt difícil parlar de si s’ajusten a allò que suggeria Gregorio Luri sobre l’existència o no d’una cultura general compartida, i de si en aquest terreny es produeix o no alguna mena retrocés que calgués considerar preocupant.

[47]. APLICA Investigació Social (2018). «Participació cultural a Catalunya 2016».  DeCultura, núm. 54 (gener). 14 p.