1. Els elements actuals de la cohesió social: treball i estat del benestar

Tota societat necessita vincles que n’assegurin la cohesió, i això sembla encara més evident en les societats occidentals contemporànies, marcades per una profunda diferenciació de posicions, creences i interessos de les poblacions que la componen i per una sèrie d’elements que afavoreixen més l’individualisme que l’acció col·lectiva. És a dir, ara predominen els impulsos disgregadors més que els cohesionadors, encara que només sigui per la quantitat d’ofertes de tota classe que tothom té a l’abast. En aquest moment no hi ha èmfasi col·lectiu en la creació de semblances, sinó en l’individualisme, perquè les formes de cohesió antigues, com les que Durkheim considerava pròpies de les societats agràries i que estaven basades en la similitud de creences i de ritus i en un fort control social de l’entorn, han anat desapareixent, empeses per la demanda de llibertat, sempre considerada com la possibilitat individual de transgredir les normes col·lectives. Actualment només reconeixem les lleis com a normes que s’han de respectar, però els costums ja no són objecte d’aquest respecte, en part per la rapidesa amb què han evolucionat i la varietat que comporten.

Dit això, els tipus d’elements que configuren la cohesió social a les nostres societats estan sobretot vinculats, d’una banda, al treball, com a element indispensable per a obtenir recursos i, en aquest sentit, organitzador de la vida col·lectiva —horaris, períodes de festa, nivells d’ingressos i de consum, etc.— i, de l’altra, a l’estat del benestar, que ha creat una vinculació de les persones amb l’Estat en la mesura en què la salut, l’educació, la vellesa, etc., depenen d’allò que fa l’Estat amb els recursos públics, dels quals, per tant, tots acabem depenent. Un dels autors que han treballat recentment sobre la noció de cohesió social, Barba, diu, precisament, que una de les formes d’aquesta cohesió en la modernitat ha estat aquest concepte socialdemòcrata de l’estat del benestar, que tendeix a oferir uns serveis comuns —i, per tant, en certa manera homogeneïtzadors— i a fer disminuir les desigualtats en la mesura en què introdueix un efecte redistribuïdor de la riquesa.

Ara bé, habitualment no veiem els elements cohesionadors si no és per defecte, és a dir, notem la manca d’aquests quan s’afebleix la cohesió social. Una societat com la catalana, molt plural i diversa, no ha mantingut la cohesió per un conjunt de creences comunes, sinó perquè, durant molts anys, ha ofert un conjunt d’oportunitats d’ascens social a un ampli sector de la societat. I és això el que va crear una adhesió de grups socials molt diversos a la idea de Catalunya: Catalunya com a terra d’oportunitats, es parlés el que es parlés o es pensés com es pensés. És a dir, la cohesió venia de les oportunitats de millora individual i col·lectiva, o almenys de la il·lusió de l’existència d’aquestes oportunitats, i del fet de compartir un estil de vida, més que una cultura comuna. Un estil de vida que ara s’emmarca sobretot en el consum: ser propietari d’un habitatge, tenir un cotxe, anar de vacances, tenir internet i participar en les xarxes socials, etcètera.

En aquest sentit, el grau de cohesió està més determinat, en les societats actuals, per l’existència d’oportunitats per a tothom i d’un cert nivell de benestar que no pas per la similitud de les cultures o creences. La societat catalana ha digerit prou bé l’arribada d’immigrants de religions diverses, sobretot en el cas dels musulmans, que fan un fort èmfasi en la seva religió. De fet, al marge dels perills de terrorisme, que tampoc no es deriven directament de la immigració, no hi ha hagut problemes greus, menys fins i tot que en països com França. I quan s’invoca la immigració com a possible problema és més per raons de distribució dels recursos per a gent amb dificultats que per raons de diferència religiosa.

Per tant, tot fa pensar que l’afebliment de la cohesió es produeix sobretot quan creix la desigualtat i s’estronquen les possibilitats de mobilitat ascendent. És a dir, com gairebé tot en la nostra societat, la cohesió o la manca d’aquesta està més vinculada a elements de caràcter econòmic que cultural.

També cal tenir present que en la mesura que es produeix un afebliment de la cohesió social, encara que sigui per motius de caràcter econòmic, aquest fet sol tenir sempre conseqüències de caràcter polític. És a dir, com més s’afebleixen els vincles i els consensos dins d’una societat, més trobarem la formació de grups que tendeixen a l’expressió de les seves necessitats diferenciades i a construir moviments i després partits que els representin. Aquesta dinàmica sol conduir a l’enfrontament creixent i a la polarització, si no hi ha capacitat per a reconduir la situació i arribar a acords que reflecteixin la força relativa de cada grup, cosa que d’entrada pot refer un cert consens, perquè tothom espera millorar les seves posicions en el futur, quan hi hagi una modificació de les forces en presència. De manera que hi ha un conjunt d’indicadors de caràcter polític que també ens donen una mesura del grau de cohesió.

Cal tenir present que els conflictes polítics no sempre deriven dels econòmics; poden sorgir per altres motius. Però en les nostres societats és molt habitual que l’origen es trobi en les desigualtats, encara que a vegades s’expressi públicament d’una altra manera.