2. Estat actual
La meva impressió és que la cohesió social s’ha afeblit enormement en aquest principi de segle per diverses raons, que exposaré per ordre:
a) Durant l’etapa que s’emmarca entre el 1980 i el 2000, aproximadament, es va produir un enfortiment de la cohesió social a Catalunya. Són anys en els quals va disminuir la desigualtat econòmica, van millorar els nivells de vida de la població i, molt concretament, dels barris i sectors més desafavorits. Hi va haver un fort creixement econòmic, travessat per diversos moments de crisi però globalment prou sostingut per a permetre l’ampliació de les classes mitjanes, un gran creixement dels nivells educatius i la integració dels sectors procedents de la immigració dels anys quaranta als seixanta. Especialment en aquests sectors es van produir unes possibilitats d’ascens social —inferiors a les que es van produir entre autòctons, però en tot cas prou importants per a ser visibles— que van tenir com a conseqüència una major adhesió dels antics immigrants a Catalunya i un moviment de catalanització dels seus descendents. El desenvolupament de l’estat del benestar va completar els elements que van contribuir a reforçar la cohesió i l’adhesió a Catalunya.
b) A partir de l’inici de segle s’afebleix la disminució de les desigualtats, sense fer-se encara gaire visible; alhora, es van tancant les possibilitats de mobilitat ascendent, sobretot per als sectors més desafavorits. Ja l’any 2007 la desocupació dels joves és notòria, i sabem que va tenir una repercussió immediata en el creixent desinterès dels sectors immigrants per aprendre el català, que fins aquell moment havien considerat una via de promoció i que, quan deixa de ser-ho perquè disminueixen les possibilitats, perd ràpidament l’atractiu. Al mateix temps, són anys en què s’accelera la immigració estrangera, notablement de l’Amèrica Llatina, cosa que tendeix a desaccelerar el creixement dels catalanoparlants que s’havia produït anteriorment.
c) A partir del 2008 s’inicia la crisi econòmica, que afecta fonamentalment els sectors més pobres de la societat però arriba fins a les classes mitjanes. En els sectors més pobres es donen diferents situacions: molts immigrants han de marxar, molta gent treballadora perd la feina, juntament amb la casa i el petit benestar aconseguit, i, per a les classes mitjanes, s’acaba la il·lusió d’una situació benestant, sobretot per als sectors més joves; apareix la imatge que tot anirà pitjor cada dia, per tant. Alhora, s’afebleix l’acció de l’estat del benestar, amb les retallades que es produeixen en l’educació, la sanitat, les ajudes a persones que s’ocupen de familiars malalts, etc. Cal recordar que a Catalunya aquestes retallades es produeixen abans que en el conjunt de l’Estat i donen lloc a un seguit de mobilitzacions dels professionals d’aquests sectors que culminen amb l’aparició del moviment del 15-M.
Així, tenim dissenyat un panorama que forçosament havia de donar lloc a un afebliment de la cohesió social, atès que estava fallant el principal ciment que havia actuat anteriorment: la manca de progrés econòmic i d’oportunitats per a tothom. Si tenim present que aquest ha estat el vincle principal que ha permès d’integrar sense gaires conflictes un gran nombre d’immigrants al llarg de tot el segle xx, és ben evident que l’afebliment d’aquestes condicions havia de repercutir forçosament en la cohesió i havia d’accelerar l’aparició de posicions polítiques molt més enfrontades.
Cal afegir, d’altra banda, un altre element que provoca també l’afebliment de la cohesió, en aquest cas de caràcter polític. La contínua utilització de la qüestió catalana com a element d’atracció de votants per part del PP va minant una cohesió política amb Espanya que sempre ha tingut esquerdes importants. El debat sobre el nou Estatut de Catalunya en l’etapa de Pasqual Maragall, seguit de la impugnació que en va fer el PP una vegada aprovat i de la resolució del Tribunal Constitucional el 2010, irrita profundament una part important de la societat catalana. Si a tot arreu anem veient com la crisi econòmica ha generat conseqüències polítiques diverses, però gairebé sempre en un sentit de conflicte, a Catalunya aquest malestar econòmic trobarà la seva concreció en l’independentisme, atès que s’ha produït alhora un conflicte amb l’Estat. I és aquí on veiem sorgir un amplíssim moviment independentista, que alhora genera, sobretot a partir del 2017, una certa radicalització antiindependentista en sectors que també han quedat afectats per la crisi, però que no havien arribat a quallar una alternativa política pròpia. D’aquí el triomf de Ciutadans l’any 2017 i la violència que s’ha pogut observar en algunes de les manifestacions d’aquest sector.
A partir del 2018, l’evolució del conflicte entre Catalunya i Espanya tensa cada vegada més la societat catalana. Començo a constatar, i això és difícil encara de documentar, un moviment que s’estén entre professionals d’origen no català que es declaren xarnegos i clarament enfrontats al procés. Sempre hi ha hagut algunes persones en aquestes posicions, però crec que ara es van estenent a persones que inicialment eren properes al catalanisme. Hi ha un fet que s’ha de tenir present: en conjunt, la gent de parla castellana ha ocupat posicions socials inferiors a la de parla catalana; s’han sentit per tant en inferioritat de condicions, però amb un punt de superioritat: sentir-se membres d’un estat que dominava Catalunya, i això en certa manera donava un sentiment de superioritat en algun aspecte. Mentre no hi ha hagut conflicte, aquesta posició s’ha manifestat de manera feble, però en la mesura en què molta gent d’origen no català ara se senti qüestionada o no tinguda en compte, aquest sentiment està rebrotant i, si no s’atura, pot conduir a conflictes més durs i en tot cas a un major deteriorament de la cohesió.
Finalment, en aquest moment també veiem tendències a la protesta social, al desacord amb els governs, etc., en molts països, però han revestit més aviat un caràcter de protesta contra les elits tradicionals que un caràcter de reivindicació nacional com a Catalunya. Crec que no es pot descartar que apareguin altres reivindicacions d’aquest tipus com una onada de fons enfront de la mundialització, però de moment no es veu com a element predominant.