Presentació
Aquest text forma part dels treballs de base per al projecte presentat a l’Institut d’Estudis Catalans per a la realització d’un informe sobre l’estat de la cohesió social a la Catalunya del segle xxi. Per tal de redactar l’informe final s’ha disposat de diversos documents preliminars sobre els àmbits específics que es consideren propis de la cohesió social, i aquest n’és un.
En particular, aquestes pàgines, a més del text del qui les signa, inclouen tres annexos. El primer és un text de la doctora Marina Subirats sobre l’evolució i l’estat de la cohesió des d’una perspectiva sociològica, distingint els diversos períodes que ha marcat la crisi econòmica. El segon text és de la doctora Mariona Lladonosa de la Universitat de Lleida, sobre el que va ser un lema de gran consens social i polític des de mitjans del segle passat, «Catalunya, un sol poble». El text discuteix l’evolució i l’actualitat del projecte. El tercer annex és un treball sobre cohesió social a partir de l’anàlisi de Xarxes que exemplifica la capacitat explicativa del Big Data en aquest terreny i, sobretot, mostra les noves complexitats del debat. L’anàlisi del doctor Morales se centra en la comparació de dos moments relativament propers en el temps —l’atemptat terrorista del 17-A i les eleccions catalanes del 21-D de 2017—, però generadors de xarxes de relacions completament diferenciades. El text central també ha comptat amb les reflexions aportades per Francesc Serés, director de la Residència Faber d’Olot, una institució dedicada a la creació en el camp de les arts, les ciències i les humanitats. Finalment, s’ha comptat amb dades originals que ens han proporcionat la presidenta de la Federació Catalana d’Entitats Corals, Montserrat Cadevall i la presidenta d’AFOPA, Montserrat Lamúa, i amb la col·laboració dels becaris vinculats a l’ISOR de la Universitat Autònoma de Barcelona, Kevin Aspategui Albacete i Marc Alcalà i Ramos.
Tot i la vigència de l’expressió «cohesió social» tant en el llenguatge comú com en el de la confrontació política, però també en el propi de les institucions compromeses amb les polítiques públiques de benestar social i, encara, en la mateixa recerca en ciències socials, aquest concepte remet a dimensions molt diverses i controvertides de la realitat social. I no tan sols això, sinó que si bé és prou clar a què volia donar resposta quan va ser concebut en els mateixos orígens d’aquestes ciències —és a dir, segons Durkheim, a l’aparició de les noves formes de «solidaritat orgànica» a la fi de les societats tradicionals i de la seva «solidaritat mecànica»—, la complexitat de les societats actuals si bé no la invalida del tot com a instrument útil per a la reflexió, si més no, obliga a revisar-ne la significació i a usar-la amb unes certes precaucions. I aquest serà l’objectiu de la primera part d’aquest paper, per tal de saber fins a quin punt ens movem en el pla de les ciències socials o si estem contaminats per altres debats polítics i ideològics.
Així mateix, no seria honest no reconèixer que a l’hora de presentar aquest projecte de recerca, en la seva motivació inicial i més espontània, hi va haver una preocupació política, en el sentit més ample del terme, per saber en quin punt es troba la societat catalana davant dels nous desafiaments a què s’ha hagut d’enfrontar des de l’inici del segle xxi. És cert que l’interès pel grau de cohesió de la societat catalana és molt antic per les raons que ja s’esmentaran. Però a les velles circumstàncies se n’hi han afegit de noves lligades als canvis globals a què s’ha vist sotmès tot el món occidental avançat, a més d’algunes d’específiques vinculades a les particularitats locals. I, entre aquestes darreres, hi ha les que fan referència als esdeveniments polítics
—ara en sentit estricte— dels darrers anys i que, bé sigui per la seva mateixa dinàmica, bé sigui per la voluntat explícita d’usar-los per a provocar-la, han posat a l’agenda pública la hipòtesi d’una suposada greu fractura de la societat catalana. Una hipòtesi que, si fos certa, hauria fet entrar definitivament en crisi aquella consigna formulada ara fa seixanta anys de la «Catalunya, un sol poble» i que, en circumstàncies molt diferents, precisament responia a la determinació d’evitar una societat dividida. L’anàlisi de la pervivència d’aquesta determinació, estretament lligada a un objectiu no tan sols de supervivència sinó de reconstrucció nacional, serà objecte d’anàlisi en un segon apartat, amb unes notes sobre els canvis observats en la identificació nacional catalana i espanyola a Catalunya.
Paradoxalment, el conflicte nacional, que és a l’origen de la greu sospita de fractura social, des del punt de vista de l’anàlisi de les ciències socials, sol ser la dimensió oculta del debat. A Catalunya, les discussions sobre la cohesió social es fan sense la protecció —o dit a l’estil de Pierre Bourdieu, sense la «garantia»— de l’implícit de l’Estat. O, encara més, sense l’explícit de la nació, o de la voluntat de ser-ne, preservar-la i projectar-la cap al futur. Si s’estudien les variables que determinen la cohesió social a qualsevol altre país, les fronteres solen restar «naturalitzades» i l’àmbit territorial d’aquesta cohesió no forma part de la discussió. Se sobreentén que es parla de la cohesió dins de les fronteres del país. En canvi, a Catalunya, els debats sobre cohesió i fractura social tenen una altra dimensió territorial: es tracta de la cohesió i la fractura —també i molt principalment— en relació amb el paper de l’Estat del qual es forma part. Aquest va ser el cas de la preocupació per la cohesió davant dels processos migratoris interns dels anys cinquanta a setanta del segle passat, però també d’anteriors. I ho torna a ser ara, en els darrers quinze anys, davant la inquietud d’un risc suposat de fractura davant de l’aspiració d’emancipació política respecte de l’Estat espanyol. Una aspiració que, precisament, se sol vincular estretament a les expectatives de prosperitat, benestar, seguretat, qualitat democràtica i exercici lliure dels drets civils, que són els components principals de qualsevol idea de cohesió. Aquest informe no pot defugir el desafiament de tenir-ho present.
Finalment, i tenint en compte que hi ha dimensions en l’anàlisi de la cohesió social que ja són tractats a fons en altres informes —la desigualtat econòmica i la salut, confiança política, la immigració, el territori, l’educació, el paper de la llengua o el sistema comunicatiu—, a la tercera part d’aquest document s’apunta l’anàlisi de com els grans canvis socials poden haver afectat les variables pròpies d’allò suggereix la teoria del capital social de Robert D. Putnam, valorant la dimensió associativa, el paper del tercer sector —tan rellevant a Catalunya—, les pràctiques culturals i el nou paper aglutinador i alhora disgregador de les xarxes socials.