1. El debat sobre les fractures territorials a Catalunya i les dinàmiques espacials contemporànies

L’existència de fractures territorials ha estat un dels temes recurrents en el debat polític i cultural català des dels inicis del segle passat. No hi ha dubte que la història de la Catalunya contemporània ha estat en bona part marcada per les desigualtats socials i els conflictes que se n’han derivat. Ara bé, la qüestió en debat ha estat si l’existència d’aquestes desigualtats s’ha vist acompanyada per contrastos i deferències espacials rellevants. Han existit i existeixen a Catalunya desigualtats territorials assenyalades? Si és així, quina forma prenen i quina magnitud assoleixen? Més enllà de les òbvies diferències en el poblament i el paisatge, les desigualtats territorials es troben associades a desigualtats socials? Vol dir això que, pel fet de viure on viu, part de la ciutadania de Catalunya té un accés a la renda i als serveis inferior a la mitjana de la població? Es pot parlar en termes econòmics d’una Catalunya rica i d’una Catalunya pobra? En cas d’existir, aquestes desigualtats espacials s’expliquen sobretot per les característiques de l’entorn físic, per l’origen de la població o pel procés d’urbanització?

Aquestes qüestions i d’altres de similars s’han plantejat una vegada i una altra al llarg dels anys, fins ara. En bona part, el debat s’ha centrat en l’oposició entre Barcelona i Catalunya, o, si ho voleu, entre la principal àrea urbana del país i la resta del territori. De manera molt simplificada, es podria afirmar que en aquest debat s’han oposat dues visions sobre les conseqüències del procés d’urbanització i el creixement de la ciutat: uns corrents de pensament han assenyalat sobretot els riscos que el creixement urbà suposaria, bé per al manteniment de l’estabilitat social, bé per l’evolució demogràfica, la supervivència cultural, l’ordre moral o la sostenibilitat ambiental, riscos que podrien resultar concurrents o presentar-se en combinacions diverses; d’altres corrents, en canvi, han vist en el procés d’urbanització una de les bases per al progrés econòmic del país, la millora de les condicions de vida de la població que hi viu, la cohesió nacional, la projecció de la llengua, l’avenç de les llibertats polítiques i l’adequada gestió del territori.

Aquesta contraposició ha recorregut, de fet, tota la història del moviment catalanista. No en va el catalanisme modern nasqué, en bona part, en paral·lel a l’esclat del procés d’urbanització i al creixement de Barcelona. I val a dir que en aquelles primeres dècades la visió majoritària del creixement urbà per part de les elits catalanes —de Verdaguer a Balmes, de Cerdà a Sanpere i Miquel— va ser molt majoritàriament positiva. Fou a partir de la Setmana Tràgica quan començaren a congriar-se els temors envers l’evidència que el desenvolupament urbà podia produir, certament, beneficis importants, però comportava també riscs notables, en primer lloc, el d’una revolució social que podia esclatar en qualsevol moment.

Així, va anar prenent carta de naturalesa, cada vegada amb més força, la noció que Barcelona esdevenia, per a Catalunya, «un veritable perill», com diria Gaziel (1923), o un cap monstruós respecte del cos que l’aguanta, «el gran gresol on es van fonent les nostres virtuts racials», com afirmaria Josep Anton Vandellós (1935). Aquesta desconfiança envers el fet urbà, metàfora de profunds temors socials i culturals, fou ben vigent en el catalanisme conservador al llarg de tot el segle xx i, com és ben visible encara en el debat quotidià, no ha arribat a desaparèixer mai del tot.

És ben cert que, enfront d’aquestes visions pessimistes, altres autors reivindicaren el paper imprescindible de la ciutat en el sosteniment, la modernització i la transformació del país: és la línia que va de Gabriel Alomar a Antoni Rovira i Virgili, de Jaume Vicens Vives a Oriol Bohigas o a Pasqual Maragall: «La gradació progressiva no és aquesta: regió (ruralitat), ciutat, nació. Sinó ben diversament, aquesta: regió, nació, ciutat» (Alomar, 1907), «Barcelona és la ciutat […] que encén la flama de les rebeldies i aixeca la bandera contra els vells Déus» (Rovira i Virgili, 1926), «Sense Barcelona hauria mancat als catalans el gresol que faria la síntesi de llurs esperances; l’esglaó que enlairaria llur cultura a un replà internacional […]; l’eina, en un mot, d’un poble renaixent» (Vicens Vives, 1958).

Com hem explicat altres vegades (Nel·lo, 2001, 2013), al llarg del segle xx, el debat sobre les fractures territorials a Catalunya donà lloc a una pugna intel·lectual i política en la qual es contraposaren una sèrie de nocions, prenyades de contingut ideològic. Es tracta d’un seguit de díades —equilibri/desequilibri, desconcentració/concentració, integració/dualitat, policefàlia/macrocefàlia— que s’han utilitzat i es continuen utilitzant, de fet, en els documents urbanístics, la literatura acadèmica i, no cal pas dir-ho, el debat polític i ciutadà. De fet, aquestes nocions han estat en molts casos emprades com a metàfores o eufemismes d’altres conceptes de caràcter social o nuament polític. Sorgides en el període decisiu, de crisi social i de creativitat cultural situat entre la Setmana Tràgica de 1909 i la Guerra Civil, les categories esmentades han marcat de manera decisiva tot el debat posterior sobre la relació entre Barcelona i el conjunt de Catalunya.

Tanmateix, l’evolució social i les transformacions territorials de les darreres dècades han alterat profundament les bases factuals sobre el que el debat sobre l’oposició Barcelona vs. Catalunya o ciutat vs. camp es podia plantejar. Això és així perquè en la darrera mitja centúria el procés d’urbanització ha passat de la fase implosiva a l’explosiva, per utilitzar els termes encunyats per Henri Lefebvre (1973). Així, la concentració a ultrança de la població sobre el territori, que havia trasbalsat l’estructura tradicional del poblament a partir del segle xix (Vila, 1938; Nel·lo, 2016), ha estat succeïda per l’expansió de la urbanització sobre l’espai català. Aquesta inflexió ha comportat transformacions territorials i socials caracteritzades per tres trets principals: la integració i interdependència del territori, l’extensió i dispersió de les àrees i formes de vida urbanes i la reducció de les jerarquies espacials (Nel·lo i López, 2016). Així, en l’actualitat, tot i que es mantenen algunes diferències notables, l’accés a la renda i als serveis ha tendit a igualar-se, en termes territorials, sobre el conjunt del territori de Catalunya; els hàbits i condicions de vida han tendit a homogeneïtzar-se i les velles diferències camp/ciutat i rural/urbà s’han anat diluint.

Ara bé, el fet que les diferències entre grans àrees geogràfiques—el Pirineu i l’àmbit metropolità, les ciutats grans i les viles xiques, la costa i l’interior— tendeixin a agemolir-se no implica pas, de cap manera, que les fractures territorials no existeixin avui a Catalunya. Ans al contrari, en el present estudi demostrarem que el lloc de residència té una relació estreta amb el benestar de les persones, la seva satisfacció amb la vida i les seves oportunitats de construir una trajectòria vital autònoma i satisfactòria. Ara bé, avui aquestes fractures no responen pas tant a les oposicions ciutat/camp, costa/interior, vila/poble o plana/muntanya, sinó a una altra variable sovint menys visible però que de manera general i insidiosa es troba present en tot el territori, tant en els espais metropolitans com en les àrees de baixa densitat: la segregació residencial.

En efecte, la segregació residencial pot ser definida com el fenomen a través del qual grups socials diversos tendeixen a separar-se sobre l’espai urbà en funció de les seves característiques econòmiques, d’origen, creences o altres característiques socials (Oberti i Preteceille, 2016). En el context europeu, hi ha un consens força general en afirmar que el vector principal a través del qual les desigualtats es plasmen sobre l’espai és la renda de les persones i les famílies (Tammaru, Ham, Marcińczak i Musterd, 2015). Així, en un entorn caracteritzat, per un costat, per l’existència de diferencials importants de preus de l’habitatge, l’accessibilitat i la qualitat urbana, i, per l’altre, per notables diferències en la renda, la capacitat de triar lloc de residència de les persones i les famílies és òbviament diversa. Això porta als grups socials que disposen de menys recursos a haver de cercar residència allà on els preus són més baixos i la qualitat urbana resulta inferior. En canvi, els grups amb més recursos, que disposen de més capacitat per a triar, solen acabar concentrant-se allà on, a canvi de satisfer preus més alts de sòl i habitatge, poden gaudir d’una alta qualitat urbana i dels avantatges derivats de residir entre aquells que pertanyen als seus mateixos cercles socials (Harvey, 1973; Secchi, 2013).

En aquest context, la segregació residencial no constitueix només una expressió de les desigualtats socials, sinó que contribueix a mantenir-les, ampliar-les i reproduir-les. D’aquesta manera, els factors territorials, en comptes de ser un element generador i distribuïdor d’oportunitats, esdevenen un filtre discriminador. Així, el lloc de residència de les persones no només és el reflex de llur condició social, sinó que al mateix temps contribueix a definir-la, consolidar-la i transmetre-la, un fenomen que es coneix com els «efectes del lloc» (Bourdieu, 1999) i que ha donat lloc a l’extensíssima literatura sobre el neighbourhood effect en les ciències socials dels països anglosaxons.

La present aportació té precisament per objectiu analitzar les fractures territorials a Catalunya, en el marc de la recerca, més àmplia, de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans sobre la cohesió de la societat catalana. Com es deia, la hipòtesi de la qual partim és que aquestes diferències o fractures existeixen i tendeixen a agreujar-se, però, lluny de respondre sobretot a les variables sobre les quals ha girat el debat tradicional sobre el tema, es relacionen en primer lloc amb un altre factor: la segregació espacial de les persones i els grups socials en funció de la renda. El mètode emprat per a debatre la qüestió consistirà a seleccionar, en primer lloc, una sèrie d’indicadors socials relatius a les condicions de vida de la població. A continuació, aquests indicadors seran analitzats tot seguint diverses agregacions espacials de les dades: l’àmbit geogràfic, la grandària poblacional, el grau d’urbanització i la intensitat de la segregació urbana. Així, es mostrarà com aquesta darrera aproximació és la que resulta més discriminadora a l’hora d’explicar els condicionants territorials sobre la vida de les persones. Les fonts emprades són de tres tipus: les dades estadístiques demogràfiques i territorials, provinents de l’Institut d’Estadística de Catalunya; la matriu de les 5.000 seccions censals de Catalunya, classificades segons la seva intensitat de segregació en l’estudi Barris i crisi coordinat per l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de Catalunya (Blanco i Nel·lo, 2018); i, finalment, les dades de l’Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població elaborada per Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona i l’Institut d’Estadística de Catalunya. Les dades procedents d’aquesta darrera font han estat objecte d’una explotació específica per a aquesta recerca, per la qual cosa els autors volen fer constar el seu agraïment a l’IERMB, al director d’aquest i a l’equip d’investigació que el forma.

Atenent als objectius, a la hipòtesi i al mètode proposat, el present treball s’estructura en quatre apartats: la present introducció, en la qual s’han revisat els antecedents de la qüestió i enunciat els nostres propòsits; un breu apartat metodològic on s’especifiquen les dades utilitzades i la forma d’anàlisi seguida; en tercer lloc, l’anàlisi i discussió de resultats obtinguts i, finalment, clouen el treball unes breus conclusions. Les referències esmentades en el text figuren al final.