2. Cinc indicadors socials i quatre variables territorials

A l’hora d’estudiar la distribució espacial de les diferències socials, hi ha dos elements clau a determinar: les variables seleccionades com indicadors de les condicions de vida i les agregacions territorials utilitzades per a analitzar-les. Tal com s’ha indicat, en la present recerca estudiarem diversos indicadors relatius a les condicions de vida de les persones segons el lloc on resideixen en el territori català, tot comparant de manera sistemàtica diverses agrupacions territorials de les dades, per a tractar d’establir quin dels factors territorials escollits en cada agregació resulta més discriminant a l’hora d’explicar les condicions de vida de les persones.

L’exercici s’ha efectuat a partir dels indicadors provinents de l’explotació de l’Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població (ECVHP) corresponent a l’any 2011. L’ECVHP és una font estadística elaborada de manera quinquennal per l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona i l’Institut d’Estadística de Catalunya. La sèrie s’inicià l’any 1985 per a l’àmbit estricte de l’antiga àrea metropolitana de Barcelona i en l’actualitat cobreix el conjunt del territori de Catalunya. En l’edició emprada aquí, la seva mostra efectiva va ser de 4.235 entrevistes, representatives pel mateix nombre de llars i per 10.604 individus, 8.000 dels quals de setze anys i més.[1] La tria de l’edició es correspon amb la disponibilitat de les dades relatives a la segregació residencial, tal com més endavant es detalla.

Les cinc variables seleccionades per a l’estudi de les condicions de vida volen incloure tant elements factuals com relacionals i subjectius, i tenen a veure amb el nivell de formació, la pobresa, l’estructura social, la salut autopercebuda i la satisfacció subjectiva respecte a la pròpia vida. En concret, s’han seleccionat les cinc variables següents:

  • Nivell d’estudis acabats. Reflecteix el nivell de formació reglada assolida per les persones de vint-i-cinc anys i més. Als nostres efectes, es diferencien dos grups: població amb estudis superiors i sense.
  • Estructura social. Reflecteix l’estructura social per a la població ocupada de setze anys a seixanta-quatre anys, d’acord amb els criteris de l’European Socioeconomic Classification (ESEC 9+1). S’utilitza l’aproximació a les classes socials construïda a partir de grups d’ocupacions, és a dir, classes ocupacionals. A través d’aquesta classificació es discriminen les noves i les velles classes mitjanes, el nou i el vell proletariat. Als efectes de la nostra anàlisi, es construeixen dos grups: els qualificats —ESEC = 1, 2 i 3: grans ocupadors, directius i professionals d’alt nivell; directius i professionals de baix nivell; i empleats de coll blanc d’alt nivell— i la resta de la població —ESEC > 3.
  • Taxa de risc de pobresa de la població. Reflecteix el percentatge de persones que, abans de rebre totes les transferències socials, i també abans de totes les transferències socials excepte jubilacions i prestacions de supervivència, se situen per sota del llindar de pobresa, que depèn de la distribució dels ingressos per unitat de consum de les persones. I es fixa al 60 % de la mitjana dels ingressos per unitat de consum de les persones. Es diferencien dos grups: persones en risc de pobresa i persones fora del risc de pobresa.
  • Salut autopercebuda. Reflecteix la percepció subjectiva de l’estat de salut dels individus, entre la població de setze anys i més. Es diferencien dos grups: els que afirmen gaudir d’un estat de salut molt bo o bo i els que diuen que es troben en un estat regular, dolent o molt dolent.
  • Satisfacció global amb la vida. Reflecteix la percepció subjectiva de la satisfacció vital de persones de setze anys i més. S’utilitza una escala del 0 al 10 en el grau de satisfacció (0 = insatisfacció absoluta; 10 = satisfacció total).

Aquestes variables, tal com s’ha enunciat, s’analitzen d’acord amb quatre agregacions territorials diverses, relatives a la posició geogràfica, la grandària poblacional, la intensitat d’urbanització i la vulnerabilitat social. En concret, s’utilitzen les quatre agrupacions següents:

  • Àmbit territorial (taula 1). S’empren els àmbits de planejament territorial vigents, que coincideixen amb les àrees utilitzades per a l’estadística oficial a Catalunya. Es tracta dels àmbits que a continuació s’indiquen: el metropolità, les comarques gironines, el Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre, Ponent i l’Alt Pirineu i l’Aran, les comarques centrals i el Penedès. Com es pot veure, respecte dels àmbits estadístics vigents, s’han reunit en un de sol els àmbits de Ponent i el de l’Alt Pirineu i l’Aran, per raons de representativitat de la mostra (taula 1).
  • Grandària poblacional (taula 1). S’empra la classificació de la totalitat dels municipis de Catalunya segons el nombre d’habitants empadronats, d’acord amb les dades del padró continu d’habitants de l’Idescat. Els municipis han estat agrupats d’acord amb els trams de població següents: menys de 5.001 habitants, entre 5.001 i 10.000, entre 10.001 i 50.000, entre 50.001 i 100.000, més de 100.000 —excepte Barcelona ciutat— i Barcelona ciutat.
  • Grau d’urbanització (taula 1). Aquesta variable fa referència a l’eix rural-urbà i divideix el territori català en tres categories definides a partir de la densitat poblacional de cada municipi, juntament amb criteris de contigüitat. S’empra el mètode establert pel sociòleg Sergio Porcel per a l’anàlisi de l’Enquesta a la Joventut de Catalunya de l’any 2012, utilitzada de nou l’any 2017 (Porcel, 2013; Nel·lo i Gomà, 2018). Les categories són les següents: zona densament poblada, delimitada per un conjunt contigu de municipis, cadascun amb una densitat de més de 500 habitants per kilòmetre quadrat i amb una població total de menys de 50.000 habitants; zona semiurbana o intermèdia, que inclou un conjunt contigu de municipis que no pertanyen a una zona densament poblada, que tenen una densitat superior a 100 habitants per kilòmetre quadrat i que en total tenen una població de menys de 50.000 habitants o són adjacents a una zona densament poblada; zona escassament poblada, que inclou un conjunt contigu de municipis que no formen part ni d’una zona densament poblada ni d’una zona intermèdia i que, per tant, tenen un marcat caràcter rural.
  • Intensitat de segregació residencial (taula 2). S’ha partit de la classificació de les seccions censals establerta en la recerca Barris i crisi, impulsada per l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (Blanco i Nel·lo, 2018). Es classifiquen totes les seccions censals de Catalunya en tres categories —benestants, intermèdies i vulnerables—, segons quatre variables estretament relacionades amb la renda: percentatge de població estrangera, percentatge de població en situació d’atur, superfície mitjana de l’habitatge i valor cadastral de l’habitatge. D’aquesta anàlisi en resulta l’agrupació de les seccions censals en les tres categories esmentades: àrees amb segregació urbana inferior extrema —barris vulnerables—, integrades per 484 seccions censals on viuen 676.459 persones; àrees amb segregació urbana superior extrema —barris benestants—, integrades per 586 seccions censals on viuen 620.259 persones; i àrees sense segregació extrema —barris intermedis—, integrades per 4.359 seccions censals on viuen 6.178.702 persones.[2]

Aquestes agregacions territorials permeten classificar la població de Catalunya d’acord amb els àmbits i magnituds demogràfiques que figuren en la taula 1. Convé assenyalar que en totes les agregacions els àmbits resultants tenen un volum de població considerable —el menys poblat, les Terres de l’Ebre, amb 191.631 habitants—, la qual cosa assegura un nivell de representativitat estadística adequat.

Font: Elaboració pròpia a partir del padró continu de l’INE.

Font: Elaboració pròpia a partir de Blanco i Nel·lo, 2018.


[1] Per a obtenir més informació sobre les característiques de l’ECVHP i com ha evolucionat en el temps, vegeu Alonso i Porcel (2019).
[2] Aquestes dades fan referència a l’any 2012, últim any del qual s’han extret dades. No obstant això, les dades estan referenciades a les 5.429 seccions censals (SC) existents l’any 2009. En canvi, les dades de l’ECVHP 2011 estan referenciades a les 5.019 seccions censals del 2011. A causa d’aquest desajustament en el nombre de seccions censals, s’ha hagut de fer una adaptació i atribuir els valors de les seccions censals del 2009 a les que el 2011 eren diferents. Per a fer el traspàs d’informació d’aquelles seccions censals que han estat agrupades, utilitzem aquests dos criteris:
1r) S’assigna el valor de la segregació de la secció del 2009 amb més població. L’exemple de Badalona al 2009 ho mostra: la SC 001 té 697 persones i la 029 en té 1.323; per tant, la secció del 2011 té com a valor de segregació el 2, que és el valor de la SC 029 del 2009.
2n) En el suposat cas que la població de les seccions del 2009 fos la mateixa, llavors el valor de la segregació del 2011 seria el d’aquella secció del 2009 amb el valor més petit.
Aquest exercici ens permet obtenir uns resultats satisfactoris en termes de valors similars entre els inicials de les seccions censals originals (2009) i la nova assignació en les seccions censals del 2011. Com es pot observar en la taula 2, la nova assignació pràcticament no modifica la proporció de població segons el nivell de segregació que s’atribueix a la secció censal de residència, fet que confirma de manera plausible la correcció del mètode.