3.1. Nivell d’estudis assolit

L’educació, juntament amb els antecedents socials de la llar, es considera generalment un dels factors més importants per a explicar la trajectòria socioeconòmica de les persones (Hout i DiPrete, 2006). Així, el nivell de formació assolit és un condicionant pel que fa a les possibilitats d’acabar accedint a una o una altra condició social. D’aquí l’atenció que les polítiques perequatives han atorgat tradicionalment a l’educació. Ara bé, les potencialitats del sistema educatiu com a mecanisme efectiu d’igualació social han estat també objecte de discussió (Gil-Hernández et al., 2017; Gomà i Muñoz, 2018). En primer lloc, la mobilitat social basada en la formació i les capacitats dels individus requereix, per a operar, d’una sèrie de condicions que un mercat de treball creixentment precaritzat i fragmentat es troba lluny d’oferir. D’altra banda, s’ha subratllat que la capacitat d’aprofitar els instruments del sistema educatiu depèn en part important dels recursos de les famílies, no només en termes d’ingressos, sinó també de relacions i capital social. Finalment, la coexistència en el sistema educatiu d’oferta pública, concertada i privada possibilita a les famílies més benestants i amb major capital social d’accedir a oportunitats educatives vedades a d’altres (Tesse i Lamb, 2007). Així, usant la conceptualització de Bourdieu (Bourdieu i Passeron, 1966), l’educació ha pogut ser vista més com un instrument de «conservació» que d’«emancipació», en termes de reproducció social.

Els factors territorials constitueixen un element crucial en aquest debat sobre les potencialitats socials del sistema educatiu. En particular, l’accés a l’educació superior ha estat tradicionalment força més dificultós per a la població resident en àrees allunyades dels principals centres urbans, on solen radicar els principals equipaments universitaris. D’altra banda, estudis recents (Bonal, 2018; Gomà i Muñoz, 2018) han mostrat que les oportunitats de formació estan estretament condicionades per l’àrea de residència i pel nivell socioeconòmic de l’entorn, tal com evidencien els fenòmens de migracions escolars —matriculació fora del barri o municipi de residència—, tan comuns a Catalunya. Per això, a l’hora d’estudiar les desigualtats territorials resulta de gran importància observar quines són les principals diferències que hom troba en l’àmbit educatiu.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ECVHP, 2011.

La figura 1 mostra les dades del nivell d’estudis superiors assolits per la població catalana de vint-i-cinc anys i més, agrupada d’acord amb les quatre categories territorials que emprem aquí: àmbit geogràfic, nombre de població, intensitat d’urbanització i grau de vulnerabilitat. Com es pot veure, la mitjana de la població catalana amb estudis superiors és del 28 %. Ara bé, de seguida es constata que hi ha diferències importants entre les diverses àrees territorials. Així, la comparació entre grans àmbits geogràfics mostra que el percentatge de població amb estudis superiors és més alt en les àrees més urbanitzades: l’àmbit metropolità barceloní en primer lloc, seguit de no gaire lluny pel Penedès i el Camp de Tarragona. En canvi, les comarques centrals i les Terres de l’Ebre presenten valors molt inferiors. Així, el percentatge de població amb estudis superiors resident en l’àmbit metropolità barceloní és més de dues vegades superior al de les Terres de l’Ebre. De tota manera, cal tenir en compte que les trajectòries educatives, en aquest cas, depenen no només de la renda de les famílies i l’oferta formativa, sinó també d’altres factors, com ara l’estructura productiva, el dinamisme del mercat de treball i les seves exigències de qualificació, així com de factors socioculturals vinculats a les característiques dels llocs de residència. El fet que l’àmbit de Ponent, Alt Pirineu i Aran dobli el percentatge de població amb estudis superiors de les Terres de l’Ebre vindria a confirmar la dificultat d’associar, de manera mecànica, la proximitat geogràfica a l’àmbit metropolità com a principal factor explicatiu en aquest camp.

La lectura de les dades relatives al nivell d’estudis assolit per la població segons la grandària de la localitat de residència porta a conclusions similars. En primer lloc, salta a la vista l’oposició entre la ciutat de Barcelona, on quatre de cada deu residents adults tenen estudis superiors, amb les localitats de menys de 5.001 habitants, on la proporció és de tot just la meitat. Es tracta d’una diferència que es pot explicar, probablement, per l’existència d’una àmplia oferta formativa a la capital acompanyada d’un mercat de treball amb ocupacions d’alta qualificació, així com del desplaçament de població amb nivells d’educació superiors, atreta per llocs de treball d’alta qualificació, cap a Barcelona. De tota manera, l’observació atenta de les dades mostra que el nombre de població del municipi de residència no guarda pas una relació directa amb el nivell d’estudis. Així, els percentatges de població amb estudis superiors resident en localitats que compten entre 5.001 i 100.000 habitants supera, en tots els trams, la dels residents en ciutats de més 100.000 habitants, a excepció de Barcelona. El fet que les localitats de menys de 5.001 habitants i les de més de 100.000 comparteixin les darreres posicions en el rànquing de titulats superiors, la grandària de la localitat de residència mostra tenir una capacitat explicativa limitada en relació amb aquesta variable.

Quelcom similar ocorre en relació amb la intensitat d’urbanització, és a dir, allò que s’ha denominat eix urbà/rural. Tradicionalment s’havia entès que la ruralitat era un dels principals obstacles per a l’accés a l’educació en general i als estudis superiors en particular. Tot i això, les dades mostren que en la classificació de les localitats d’acord amb l’eix urbà/rural, les diferències són les menors de totes les agregacions emprades. Certament, la població resident en àrees escassament poblades té una menor propensió a assolir estudis superiors que la resident en àrees denses, però la diferència no és pas aclaparadora.

Més concloents semblen, en canvi, les diferències associades a la segregació residencial. Mentre una de cada dues persones adultes residents en àrees benestants ha assolit estudis superiors, en el cas de les persones residents en àrees vulnerables la proporció és tot just una mica superior a una de cada set. Es tracta de la diferència més gran entre totes les classificacions assajades, molt superior a les que es deriven de les àrees geogràfiques, el nombre de població o el caràcter més o menys urbà de la localitat de residència. La segregació residencial sembla ser, doncs, la dimensió que es relaciona —condiciona i/o reflecteix— d’una manera més clara amb el fet de disposar o no d’estudis superiors. Per dir-ho d’una manera gràfica: la diferència entre la població amb estudis superiors de la regió metropolitana de Barcelona i Ponent, Alt Pirineu i Aran és gairebé set vegades més petita que la que separa, en aquest camp, la població que viu en àmbits benestants de la que resideix en àmbits vulnerables.