3.2. Estructura social

A partir de l’estudi de la distribució dels grups socials sobre el territori es poden aconseguir observacions complementàries a les anteriors. Com és ben sabut, l’estructura social havia estat tradicionalment un dels principals trets distintius de les societats urbanes i agràries. Des del punt de vista de l’ocupació, això s’havia traduït en una presència més gran del sector primari en les àrees rurals i de les activitats industrials i serveis en les urbanes: per un llarg període, Catalunya hauria seguit així el patró general segons el qual la ciutat hauria estat «com un coàgul d’activitats secundàries i terciàries, com un escull en un mar de ruralitat», per emprar l’afortunada expressió de Lucio Gambi (1990). És ben cert, però, que d’ençà de mitjans del segle passat l’evolució de l’economia i el procés d’urbanització han alterat de manera radical aquest quadre. Això ha donat lloc a noves interpretacions de l’estructura de classes socials a Catalunya, entre les quals destaca, per la base empírica i ambició analítica que demostra, la que el 2012 va dura a terme la sociòloga Marina Subirats a partir, precisament, de dades de l’ECVHP.

Les dades emprades aquí per a observar la distribució dels grups socials sobre l’espai català han de ser forçosament més limitades (figura 2). En concret, com s’ha explicat en l’apartat metodològic, emprem la classificació de la població adulta segons l’European Socioeconomic Classification (ESEC 9+1) a partir de categories ocupacionals, tot diferenciant entre dos grups: la població que ocupa llocs de treball qualificats —ESEC = 1, 2 i 3: grans ocupadors, directius i professionals d’alt nivell; directius i professionals de baix nivell; i empleats de coll blanc d’alt nivell— i la resta de la població —ESEC > 3.[3]

Les dades mostren que les categories ocupacionals altes comprenen una mica més d’una quarta part de la població ocupada de Catalunya —un 27,7 %, per ser exactes—, que es distribueix territorialment seguint, no pas per casualitat, un patró força similar a la variable del nivell d’estudis superiors. Tal com passava amb la variable anterior, l’àmbit territorial que presenta una major proporció de categories ocupacionals superiors és el metropolità —clarament condicionat per Barcelona—, que dobla la presència que aquestes categories tenen a les Terres de l’Ebre o a les comarques centrals. Les desigualtats associades al nombre de població i a la intensitat d’urbanització repliquen, de manera gairebé idèntica, els valors observats en la variable anterior.

De nou, és en l’agregació territorial corresponent a la segregació residencial on s’observen les desigualtats més destacables, les quals resulten fins i tot més acusades que en la distribució dels estudis superiors. Si, en les àrees benestants, cinc de cada deu persones ocupades que hi resideixen pertanyen a categories d’alta qualificació, en les àrees vulnerables la proporció és de poc més d’una de cada deu.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ECVHP del 2011.

[3] Per a veure aquesta classificació amb més detall podeu consultar Sarasa, Porcel, i Navarro-Varas, 2013.