3.3. Risc de pobresa

Un dels efectes més notables de la crisi econòmica iniciada l’any 2008 i les polítiques que l’han acompanyada ha estat l’increment de la població que viu en risc i en situació de pobresa (Sarasa et al., 2013; Nel·lo i Donat, 2014; Flores Martos et al. 2016). Les dades que s’ofereixen a continuació (figura 3) indiquen el percentatge de la població catalana que viu en unitats de consum amb ingressos per sota del llindar del 60 % de la mitjana catalana —abans de les transferències socials, a excepció de pensions i prestacions de subsistència. Les dades tenen l’inconvenient d’haver estat calculades per llindars homogenis per a tot Catalunya, malgrat que els ingressos i els costos de vida resulten relativament diferents en les diverses parts del territori. En aquest sentit, els àmbits que per raó de la posició que ocupen en el sistema urbà de Catalunya tendeixen a tenir rendes mitjanes més elevades presenten resultats aparentment millors respecte al conjunt, tot i que els costos de vida hi resulten comparativament més alts. Per contra, els territoris amb rendes mitjanes baixes se situen en les últimes posicions respecte a aquests paràmetres, malgrat que la situació resulta temperada pel fet que els costos són de mitjana més baixos. De totes maneres, la variable permet una aproximació interessant a les diferències territorials.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ECVHP del 2011.

La primera constatació és que, segons les dades de l’ECVHP del 2011, la taxa de pobresa a Catalunya se situa en el de 21,9 % de la població. Dit d’una altra manera, un de cada cinc ciutadans de Catalunya es trobava en aquesta situació. Pel que fa a la comparació entre àmbits territorials, cal tenir particularment en compte les prevencions que s’han indicat sobre els nivells desiguals d’ingressos i costos mitjans. Tal com es pot veure en la figura 3, les Terres de l’Ebre són, de nou, l’àmbit que presenta una major taxa de pobresa, que afectaria gairebé el 35 % de la seva població. Seguirien el Camp de Tarragona, les comarques gironines i el Penedès, tots al voltant del 25 %. Els àmbits amb menor taxa de pobresa serien Ponent, l’Alt Pirineu i l’Aran i les comarques centrals. La regió metropolitana se situaria una mica per sota de la mitjana catalana.

Relativament menys afectades pels biaixos resultants de la presència del llindar únic per a tota Catalunya i, per tant, més interessants, resulten les dades relatives a la taxa de pobresa per nombre de població i per intensitat de la urbanització. Pel que fa a la primera, la ciutat de Barcelona presenta la taxa de pobresa més baixa. Però si es deixa a part la capital, s’observa com la pobresa no serva una relació directa i unívoca amb el nombre de població. El mateix ocorre amb les dades relatives al grau d’urbanització, on els territoris amb major percentatge de pobresa són els intermedis, tot i que les diferències amb els territoris d’alta i baixa intensitat d’urbanització no són excessivament elevats.

La manca de relació clara entre les variables territorials i la situació de pobresa es trenca clarament en el cas de l’agrupació territorial segons el nivell de segregació residencial. De manera ben palesa, la població resident en els àmbits vulnerables presenta una propensió dues vegades més alta que la dels àmbits benestants a trobar-se en una situació de pobresa: una de cada tres persones que hi viuen es troba en aquesta situació.[4]

[4] De tota manera, cal tenir en compte que en aquest cas els resultats poden resultar una mica tautològics, ja que les variables utilitzades per a construir la classificació de les seccions censals en àmbits vulnerables, benestants i intermedis —percentatge de població en atur, percentatge de població estrangera, valor cadastral i superfície mitjana de l’habitatge— es troben estretament correlacionats amb la renda.