3.2. Diversitat poblacional i segregació residencial

Com hem assenyalat més amunt, la diversitat poblacional i la segregació residencial en funció de l’origen de la població són dos fenòmens interrelacionats. Això no vol dir, però, que un augment del primer comporti necessàriament un creixement del segon. Una societat donada pot resultar molt diversa en termes poblacionals però registrar nivells de segregació baixos entre els grups en convivència o, al contrari, la diversitat de la població pot ésser baixa —suposem la convivència de només dos grups— i no obstant això exhibir un grau alt de segregació residencial entre els uns i els altres. La preocupació i l’origen dels estudis contemporanis sobre segregació residencial es remunta als inicis del segle xx, amb els treballs duts a terme pels membres de l’Escola de Chicago. Des d’aleshores i fins als nostres dies tot un seguit de treballs han posat de manifest la relació existent entre els alts nivells de segregació residencial i la concentració espacial de la pobresa,[xxviii] amb una inferior qualitat residencial de la població segregada,[xxix] amb desigualtats en les condicions de salut[xxx] i una major distància als llocs on es concentra l’oferta laboral i comercial[xxxi] o amb la seva interconnexió amb la segregació escolar.[xxxii] Per tot això és important tenir en compte que, si bé els mètodes estadístics de què disposem, i que aquí implementem, per a mesurar el grau de segregació entre grups ens tornen el resultat d’una situació donada en forma d’imatge instantània d’un moment concret —i que ens permet traçar una evolució retrospectiva—, part de la rellevància del fenomen rau en la seva doble natura, com a resultat i origen de fets socials, perquè, com ho ha expressat el professor Oriol Nel·lo, «quan l’espai urbà es configura al dictat de les desigualtats socials, passa a ser no només un reflex d’aquestes, sinó que contribueix a fixar-les i ampliar-les».[xxxiii]

Abans de parlar de segregació convé tenir una idea de la distribució territorial dels diferents grups de població estrangera sota anàlisis. Per tal de proporcionar aquesta informació, hem calculat i cartografiat els quocients de localització per a cadascun dels grups l’any 2017. Els quocients de localització ens tornen un valor sintètic que ens permet ràpidament conèixer quins són els municipis on un grup es troba sobrerepresentat —valor per damunt de l’1,4— o subrepresentat —valors per sota el 0,8— en relació amb el seu pes al conjunt del territori de referència —el conjunt de Catalunya, en aquest cas. La figura 13, aleshores, ens permet veure com en el cas dels nascuts a països de l’Amèrica Llatina, aquests es troben subrerepresentats als municipis interiors, eminentment rurals i, al contrari, es troben molt sobrerepresentats a municipis com l’Hospitalet de Llobregat (Barcelona) i a alguns municipis de la comarca de l’Alt Empordà com Cadaqués i la Jonquera. En el cas dels europeus occidentals, també es troben molt sobrerepresentats al municipis de l’Alt Empordà i el Baix Empordà, però també als de la comarca de l’Alt Urgell, la Vall d’Aran, el Garraf i el Baix Ebre, a més dels municipis de Barcelona i Sant Cugat del Vallès. Pel que fa als europeus orientals, la concentració més gran de municipis amb una sobrerepresentació d’aquest grup es troba al Pla de Lleida, les Terres de l’Ebre i part del Camp de Tarragona. De la població africana destaca, en primer lloc, que està sobrerepresentada als municipis de Barcelona i l’àrea metropolitana d’aquesta, i en segon lloc, que està distribuïda de manera dispersa en el conjunt dels municipis on aquest grup es troba sobrerepresentat. Per últim, en el cas de la població asiàtica, veiem com aquesta es concentra als municipis de Barcelona i la primera corona metropolitana d’aquesta —l’Hospitalet de Llobregat, Sant Adrià de Besòs, Badalona i Santa Coloma de Gramenet— i, al contrari, no només es troba subrepresentada als municipis interiors sinó que a un gran nombre d’aquests no trobem cap persona d’aquest grup.

Font: Elaboració pròpia a partir dels resultats del padró continu de població del 2017 (INE)

Què és el que sabem del grau de segregació residencial dels distints grups de població estrangera residents a Catalunya i com han evolucionat des del començament del segle xxi? En primer lloc, i en termes generals, que els valors de segregació oscil·len entre moderats i baixos (figura 14) i que han tingut un decreixement amb el pas dels anys, simultani a l’augment de població estrangera i, per tant, de la diversitat poblacional. [xxxiv]En perspectiva internacional, el baix grau de segregació residencial ens diferencia del món anglosaxó i ens agermana amb les principals ciutats del sud d’Europa, on la sobrerepresentació de població de classe treballadora en la perifèria urbana i la permanència de les classes benestants als centres històrics han estat presentats com a elements estructurals determinants en la baixa segregació enregistrada i com a característica diferencial respecte del desenvolupament urbà de les ciutats anglosaxones.[xxxv] En altres paraules, que el creixement del nombre de persones nascudes a l’estranger i la multiplicació del nombre de grups en convivència van anar acompanyats, en termes residencials i en general, d’un augment dels espais compartits entre la població catalana i els diferents grups d’estrangers. Si bé aquesta és la imatge general, cal assenyalar dues particularitats del cas català. Per una banda, el molt lleuger increment —sempre dins del ventall de valors moderats i baixos— de nivells de segregació de la població estrangera oriünda de països de l’entorn europeu,[xxxvi] tendència que es pot explicar per les característiques socioeconòmiques diferencials d’aquest grup de població, entre les quals destaquen la sobrerepresentació de persones d’edats més avançades —principalment assentades en municipis de característiques turisticoresidencials— i que en certa manera il·lustra els processos d’autosegregació escollida i una posició professional i econòmica que està fins i tot per damunt de la mitjana de la població local, és a dir, la resident a Barcelona i municipis de l’àrea metropolitana. Un cas contrastat, per exemple, són els pobles de les comarques alacantines on s’aplega la població britànica amb concentracions màximes i una segregació que ha donat lloc a allò que, en la literatura científica, és anomenat golden ghetto.

Font: Elaboració pròpia a partir dels resultats del padró continu de població del 2017 (INE)

 D’altra banda, i a parer nostre més significatiu, l’augment del nivell de segregació de la població nascuda a països de l’Àfrica, que, com en el cas anterior, es tradueix en una reducció dels espais residencials compartits pels membres d’aquest grup i la població catalana. En el cas català, del qual hem analitzat setanta-set municipis de més de deu mil habitants, el lleuger augment general reflecteix aquell que ha tingut lloc en els municipis de la regió metropolitana de Barcelona[xxxvii] en què la població d’origen marroquí —el grup majoritari entre els nascuts en països d’Àfrica— a més presenta valors superiors als d’altres grups d’immigrants,[xxxviii] però no és així en el cas del municipi de Barcelona, on aquest grup mostra una clara i persistent subrepresentació relativa en relació amb l’àrea metropolitana,[xxxix] i la tendència ha estat la contrària. L’augment de la segregació de la població africana també s’ha produït en altres municipis com Tarragona, on resideix gran part del col·lectiu marroquí, o al municipi de Salou, on és la població senegalesa el grup majoritari d’origen africà; i a la província de Girona trobem el cas del municipi homònim, el del municipi de Salt i el de Lloret de Mar.

[xxxviii]. Massey, Douglas S.; Gross, Andrew B.; Shibuya, Kumiko (1994). «Migration, segregation and the geographic concentration of poverty». American Sociological Review, núm. 59, p. 425-445.
[xxix]. Malheiros, Jorge (2002). «Ethni-cities: Residential patterns in the Northern European and Mediterranean metropolises – implications for policy design». International Journal of Population Geography, núm. 8, p. 107-134.
[xxx]. Williams, D.; Collins, C. (2001). «Racial residential segregation: a fundamental cause of racial disparities in health», Public Health Reports, núm. 116, p. 404-416.
[xxxi]. Ellis, Mark; Wright, Richard; Parks, Virginia (2004). «Work together, live apart? Geographies of racial and ethnic segregation at home and at work». Annals of the Association of American Geographers, vol. 94, núm. 3, p. 620-637.
[xxxii]. Denton, N., (1996) «The persistence of segregation: links between residential segregation and school segregation». Minnessota Law Review, núm. 80. <https://scholarship.law.umn.edu/cgi/viewcontent.cgi?article=2996&context=mlr>, p. 795-824.
López-Falcón, Diana; Bayona i Carrasco, Jordi (2012). «Segregación escolar y residencial en Barcelona: del boom migratorio al asentamiento». A: García Castaño, Francisco Javier; Olmos Alcaraz, Antonia (ed.). Segregaciones y construcción de la diferencia en la escuela. Madrid: Trotta, p. 21-42.
[xxxiii]. Nel·lo, Oriol (2015). La ciudad en movimiento: Crisis social y respuesta ciudadana. Madrid: Díaz & Pons.
[xxxiv]. Galeano, Juan; Sabater, Albert (2016). «Inmigración internacional y cambio demográfico en el nuevo milenio». A: Domingo, Andreu (ed.). Inmigración y diversidad en España: Crisis económica y gestión municipal. Barcelona: Icaria, p. 13-48.
[xxxv]. Malheiros, 2002, op. cit.
Arbaci, Sonia (2008). «(Re)viewing ethnic residential segregation in Southern European cities: housing and urban regimes as mechanisms of marginalisation». Housing Studies, núm. 23, p. 589-613.
[xxxvi]. Alemanya, Andorra, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, França, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Liechtenstein, Luxemburg, Malta, Mònaco, Noruega, els Països Baixos, Portugal, el Regne Unit, San Marino, Suècia, Suïssa, Ciutat del Vaticà.
[xxxvii]. Badalona, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Terrassa, Sabadell, Cerdanyola del Vallès, Barberà del Vallès, Montcada i Reixac i Mataró.
[xxxviii]. Bayona i Carrasco, Jordi; Domingo, Andreu (2007). «Movilidad, vivienda y distribución territorial de la población marroquí en Cataluña». Estudios Geográficos, núm. 68 (263), p. 465-496.
[xxxix]. Galeano, Juan; Bayona i Carrasco, Jordi (2015). «Assentament territorial de la població estrangera a l’àrea metropolitana de Barcelona en el segle xxi». A: Domingo, Andreu (coord.). Migracions dels segles xx i xxi: una mirada candeliana [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Benestar Social i Família. <https://treballiaferssocials.gencat.cat/web/.content/01departament/08publicacions/coleccions/ciutadania_i_immigracio/12recercaimmigracio7/recerca_immigracio_VII.pdf>, p. 95-119.