3.3. Podem parlar de white flight?

L’evolució del fenomen per la població africana ens obre la porta per a intentar respondre a la nostra segona pregunta: La població autòctona evita les zones on es concentra la població estrangera? El primer que cal assenyalar en aquest cas és que les dades disponibles no ens permeten corroborar o refutar amb rotunditat i elegància estadística una hipòtesi afirmativa ni contrària al respecte. El que sabem, per treballs anteriors, és que durant els anys inicials d’aquest nou segle hi ha hagut una mena de complementarietat residencial entre la població estrangera i l’autòctona que ha funcionat en dos camps diferenciats. Per una banda, una renovació generacional dels espais residencials urbans envellits, deteriorats i que no resulten atractius a la població local, com pot ser el cas del districte de Ciutat Vella de Barcelona al començament d’aquest segle. I per l’altra, cobrint la cadena de vacants i facilitant la suburbanització de la població local, la qual havia començat a la dècada dels anys vuitanta però que es va accelerar significativament durant els anys de la bombolla immobiliària dins un context de creixement econòmic i de concessió de crèdits hipotecaris, així com de l’arribada de les generacions dels baby-boomers a l’edat de formació de noves llars. Tot això ens convida a argumentar que, més que evitar les zones on es concentra la població estrangera, el que va fer la població autòctona va ser evitar uns espais residencials que, a causa de les característiques deficitàries que tenien en termes de qualitat, resultaven poc atractius, i s’hi va acabar concentrant la població estrangera per una qüestió d’accessibilitat relativa al preu dels lloguers i compra de pisos. Aquest fenomen és més clar pel que fa a l’escola. De vegades, però, el fet de voler evitar segons quin centre educatiu repercuteix més en la inscripció padronal de l’alumne que no pas en un canvi residencial real de la família d’aquest.