4.1. Quina ha estat la contribució de la immigració internacional a l’evolució demogràfica?

L’evolució demogràfica de Catalunya ha estat marcada durant tot el segle xx pel component migratori, concretament pels importants fluxos d’immigració procedents d’altres zones d’Espanya. Aquests fluxos han estat determinants per a explicar la dinàmica demogràfica i configurar el que Anna Cabré ha denominat un sistema dual de reproducció.[xliii] De la mateixa manera, durant el segle xxi, i en un context de baixa fecunditat i baix creixement vegetatiu, la intensificació dels fluxos d’immigració estrangera ha contribuït a sostenir el creixement demogràfic amb saldos migratoris positius, excepte en l’etapa d’auge de la crisi econòmica, entre 2011 i 2014 (figura 15). Aquests fluxos s’han traduït en un increment dels estocs de població estrangera, que han passat del 3 % l’any 2000 al 14 % l’any 2017, havent arribat a la xifra màxima del 16 % l’any 2010 (figura 16).

Les xifres de població segons nacionalitat estan en consonància amb la distribució de la població per lloc de naixement, si bé hi ha una lleugera variació derivada dels processos de nacionalització, que comporten la reducció del nombre d’estrangers. Per això és convenient presentar sobretot l’estructura per origen de la població, que reflecteix per si sola la importància de la immigració estrangera al nostre país i a més permet identificar les segones generacions (figura 17). Segons dades de l’Enquesta contínua de llars (INE), el 2017 el 20 % del total de la població resident a Catalunya, és a dir una cinquena part, o bé era nascuda a l’estranger (15 %) o bé era nascuda a Espanya però descendent d’un o dos progenitors nascuts a l’estranger (5 %). Aquestes xifres són lleugerament superiors a les del conjunt d’Espanya, on les primeres generacions d’immigrants representen el 12 % i les segones, el 4,6 %.

A banda del volum dels fluxos d’immigració i com s’han traslladat a la composició per origen de la població, cal destacar també l’estructura per edat i sexe dels fluxos d’immigració, ja que d’aquesta estructura en depèn l’impacte demogràfic. És sabut que la migració té un perfil per edats ben definit, amb majors taxes de migració a les edats adultes joves i, en menor mesura, a les edats infantils —per arrossegament— i a les edats properes a la finalització de l’etapa laboral. Això implica, per tant, que el moment de la migració coincideix o interfereix amb el de la formació familiar i determinarà en bona mesura com la immigració contribuirà als indicadors de natalitat i nupcialitat.

Font: Elaboració pròpia a partir de l’Enquesta contínua de llars del 2017 (INE).

Segons dades de l’Idescat (figures 16 i 17), a Catalunya, l’any 2016, un terç dels nascuts tenia com a mínim un progenitor estranger i un 21 % dels matrimonis implicava com a mínim un cònjuge estranger —aquesta xifra no inclou les parelles de fet. En efecte, durant els anys de màxima intensitat migratòria, la natalitat a Espanya i Catalunya es va veure reforçada, tot i que els estudis apunten que l’impacte es deu tant als nivells de fecunditat elevats de les dones immigrants com al fet que aquestes arribaven majoritàriament a edats reproductives.[xliv] De la mateixa manera, l’efecte dinamitzador dels immigrants sobre el mercat matrimonial té a veure amb l’edat d’arribada i amb l’estat civil dels immigrants, que els feien especialment propensos a formar parella. Segons dades de l’Enquesta nacional d’immigrants de l’INE del 2007, al voltant de la meitat dels immigrants no tenien parella en arribar, si bé tenint en compte l’edat en el moment de migrar i altres característiques demogràfiques, eren les dones les que tenien una major probabilitat d’estar emparellades i participar en migracions relacionades amb motius familiars.[xlv]

[xliii]. Cabré (1999), op. cit.
[xliv]. Devolder, Daniel; Bueno, Xiana (2011). «Interacciones entre fecundidad y migración. Un estudio de las personas nacidas en el extranjero y residentes en Cataluña en 2007». Documents d’Anàlisi Geogràfica [en línia], vol. 57, núm. 3. <https://dag.revista.uab.es/article/viewFile/v57-n3-devolder-bueno/pdf-es>, p. 441-467.
Roig Vila, Marta; Castro-Martín, Teresa (2007). «La fécondité des étrangères dans un pays d’immigration récente: le cas de l’Espagne». Population, vol. 62, núm. 3, p. 419-446.
[xlv]. Esteve, Albert; Cortina, Clara (2011). «Trayectorias conyugales de los inmigrantes internacionales en España». Documents d’Anàlisi Geogràfica [en línia], vol. 57, núm. 3. <https://dag.revista.uab.es/article/view/v57-n3-esteve-cortina/pdf-es>, p. 469-493.

4.2. La formació de parelles mixtes i els seus descendents fins a quin punt millora la cohesió?

Els sociòlegs han considerat tradicionalment el matrimoni o la formació de la parella com una via de promoció i d’integració social. El matrimoni esdevé, doncs, un aspecte bàsic per a l’estudi de la reproducció de l’estructura social, així com un indicador del grau d’obertura social o d’interrelació entre els diferents grups. En concret, i en relació amb els immigrants i les minories, bona part de la recerca sobre les pautes de nupcialitat que segueixen, les preferències que tenen a l’hora d’escollir el cònjuge i com participen en el mercat matrimonial, assumeix que la formació de parelles mixtes és un indicador indiscutible d’integració social.[xlvi] En aquest sentit, alguns autors assenyalen que la formació de parelles entre immigrants i natius és un dels agents més importants de canvi social i cultural a la societat espanyola, i per extensió catalana, contemporània.[xlvii]

Segons les estadístiques matrimonials (figura 18), durant el període 2000-2017 el percentatge de matrimonis que involucraven com a mínim un cònjuge estranger va passar del 6 % al 23 % del total, assolint un màxim del 31 % l’any 2009. Aquests matrimonis han estat majoritàriament mixtos i formats per una dona estrangera i un home espanyol; per exemple, l’any 2017, el 83 % eren mixtos, i d’aquests, el 60 % amb dona estrangera. Cal tenir en compte, però, que aquestes proporcions subestimen el grau d’interacció entre immigrants i autòctons en el mercat matrimonial, ja que els estudis han demostrat que la formació de parelles mixtes és més freqüent en les parelles de fet que no pas en els matrimonis. [xlviii]

La diferència de gènere en la probabilitat de casar-se «enfora» (intermarry), més elevada en les dones estrangeres que en els homes estrangers, s’ha d’entendre a partir de les dinàmiques pròpies del mercat matrimonial català. Atesa l’expansió educativa femenina i la transformació del paper de la dona en la nostra societat, alguns homes natius tenen dificultats per a trobar parelles adequades al mercat local, el que implica una major demanda de dones immigrades. De fet, són justament els homes espanyols amb un perfil socioeducatiu baix els que més s’emparellen amb dones immigrades.[il] Les seves mullers són majoritàriament llatinoamericanes —el 65 %— i europees —el 23 %—, considerant el període 2008-2013, que és el de màxima intensitat en matrimonis mixtos. Les dones que es casen amb un estranger també ho fan majoritàriament amb un llatinoamericà — el 46 %—, però el segon origen més freqüent és l’africà —el 25 %—, per davant de l’europeu —el 21 %. En aquest cas ens podríem trobar davant de matrimonis estadísticament mixtos perquè la dona té nacionalitat espanyola però és del mateix origen estranger que el seu marit, cas molt habitual entre els marroquins.

Sembla clar, doncs, que l’arribada de fluxos immigratoris ha tingut un efecte dinamitzador del mercat matrimonial i que ha generat noves oportunitats als cònjuges locals, sobretot als homes. Però aquests matrimonis han suposat també una oportunitat als cònjuges immigrants en termes d’integració i d’ascens social? L’anàlisi de les condicions d’homogàmia dels matrimonis mixtos, que s’obté contrastant les característiques dels dos membres de la parella, ens pot ajudar a respondre a aquesta pregunta. L’homogàmia de les parelles se sol interpretar com un indicador de la relació de gènere —poder, presa de decisions, autonomia per part de cadascun dels cònjuges— així com de la mobilitat social que experimenten els cònjuges mitjançant la formació de la parella. El registre de matrimonis no proporciona informació precisa sobre la condició socioeconòmica dels contraents, raó per la qual ens limitem al nivell educatiu d’aquests com a variable indicativa d’aquesta condició o estatus.

En el cas de Catalunya durant el període 2008-2013, s’observa que els matrimonis mixtos s’han caracteritzat per una major diferència d’edat i de nivell educatiu entre els cònjuges que els matrimonis entre dos espanyols, si bé cal dir que el tipus majoritari és el matrimoni homògam entre dos cònjuges de nivell educatiu baix. Quan el matrimoni no és homògam, les dones estrangeres que es casen amb un espanyol tenen més probabilitat de tenir menys educació que els seus marits —és a dir, de formar una parella hipògama—, especialment si són africanes o llatinoamericanes. A la vegada, es casen en un 70 % dels casos amb homes més grans que elles, una proporció d’hipogàmia d’edat molt superior a la de les parelles no mixtes o a la de les parelles formades per una espanyola i un estranger. Pel que fa als homes estrangers que es casen amb espanyoles, també ells ho fan amb major probabilitat amb dones més educades i més grans que ells —excepte si l’home és europeu. És a dir, que tant els homes com les dones d’Espanya que es casen amb persones estrangeres no europees tendeixen a fer-ho amb persones més joves i sovint igual —si el seu nivell d’instrucció ja és baix— o menys instruïts que ells mateixos. Podem concloure, així, que per als cònjuges estrangers el matrimoni opera com una via d’ascens social, perquè a l’estatus que significa tenir una parella espanyola s’hi afegeix amb més probabilitat el nivell educatiu més alt d’aquest cònjuge.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’Idescat.

Els efectes de la formació de parelles mixtes es fan palesos a les estadístiques de naixements. L’any 2016, un 43 % dels naixements que tenien com a mínim un progenitor estranger eren de parella mixta, una proporció lleugerament superior a la mitjana del període (figura 19). Per descomptat, cal recordar que aquí estem reflectint la nacionalitat i no el lloc de naixement dels progenitors, la qual cosa podria implicar una lleugera sobreestimació dels naixements de parella mixta si els progenitors tenen nacionalitats diferents —sovint a conseqüència de la nacionalització d’un dels dos— però poden compartir el lloc de naixement. Com ja hem vist, les segones generacions d’immigrants, és a dir els nascuts a Espanya però fills d’estrangers, representen el 5 % de la població resident a Catalunya el 2017. D’aquests, els fills de parelles mixtes representen el 45 %, mentre que la resta són fills de dos progenitors nascuts a l’estranger, en consonància amb el percentatge de naixements registrats de progenitors mixtos.

Font: Elaboració pròpia a partir del Moviment Natural de la Població (INE).

Per a valorar aquests indicadors del comportament familiar i reproductiu de la població immigrada, hem de tenir ben present que l’arribada de fluxos internacionals és encara molt recent i que l’etapa immigratòria ha estat breu. Costa, per tant, trobar elements de comparació en altres països de llarga tradició immigratòria estrangera i en els que hi ha hagut més temps per a la «barreja». Tanmateix, i sense perjudici d’altres factors socials i culturals que es tracten en altres pàgines, les xifres demogràfiques suggereixen que el fet que gairebé la meitat de les segones generacions sigui fruit d’una parella mixta i que la participació dels i sobretot de les immigrants en el mercat matrimonial sigui decisiva són indicadors positius a l’hora de valorar la integració de la immigració i la cohesió social de la nostra societat.

[xlvi]. Coleman, D. A. (1994). «Trends in fertility and intermarriage among immigrant populations in Western-Europe as measures of integration». Journal of Biosocial Science [en línia], vol. 26, núm.  1. <https://www.researchgate.net/publication/14998143_Trends_in_Fertility_and_Intermarriage_Among_Immigrant_Populations_in_Western-Europe_as_Measures_of_Integration>, p. 107–136.
Kalmijn, Matthijs (1998). «Intermarriage and homogamy: causes, patterns, trends». Annual Review of Sociology [en línia], núm. 24. <https://pdfs.semanticscholar.org/d2f7/d75df269d77577c6a20732839f02f2fa8527.pdf?_ga=2.229022620.1212029876.1587286033-1149935477.1587286033>, p. 395–421.
[xlvii]. González–Ferrer, Amparo; Obućina, Ognjen; Cortina, Clara; Castro-Martín, Teresa (2018). «Mixed marriages among immigrants and natives in Spain: the gendered effect of market marriage constraints». Demographic Research [en línia], vol. 39, núm. 1. <https://www.demographic-research.org/volumes/vol39/1/39-1.pdf>, p. 1-32.
[xlviii]. Cortina, Clara; Esteve, Albert; Domingo, Andreu (2008). «Marriage patterns of foreign born population in a new country of immigration: the case of Spain». International Migration Review, vol. 42, núm. 4, p. 877-902.
[il]. González–Ferrer [et al.] (2018), op. cit.