5 Conclusions: amb la mirada posada en l’horitzó

Andreu Domingo

Centre d’Estudis Demogràfics / CERCA, IEC

La polarització política és un element que erosiona la cohesió social a Catalunya en l’actualitat. Sens dubte, aquest és l’element predominant i no pas l’augment de la diversitat fruit de les migracions internacionals més recents. La voluntat d’identificar aquesta polarització amb l’origen d’una població com la catalana que es caracteritza per ser un sistema complex de reproducció demogràfica, és a dir, on l’evolució de la població depèn substancialment de l’aportació migratòria, essent falsa, és un dels elements que més contribueix a aquesta erosió. Però mentre l’atenció es focalitza en aquest enfrontament identitari entre Espanya i Catalunya i les formes de govern, les dades que tenim sobre les dimensions laboral, educativa i residencial dels immigrats donen signes d’una desigualtat evident que representa un perill real per a la cohesió del país en el futur. A Catalunya contrasta un nivell de confiança horitzontal més o menys constant durant la darrera dècada i similar al del conjunt d’Espanya, una mica per sota del 50 %, però que en tot cas no semblaria supeditat al creixement de la diversitat, amb un augment extraordinari de la desconfiança vertical —respecte a la satisfacció amb la democràcia—, que coincideix, per una banda, amb la preocupació per la situació econòmica, especialment l’atur, la precarietat laboral i, en els darrers temps la insolvència domiciliar i, per l’altra, amb el conflicte que enfronta les institucions de govern catalanes i espanyoles.

La dependència de les migracions del cicle econòmic explica com de manera repetida l’estroncament dels fluxos en el seu màxim en topar amb una crisi econòmica, fa més difícil encara l’acomodació de la població nouvinguda, que en el cas de Catalunya, a més, a causa de la intensitat que té, adquireix dimensions excepcionals. Així es va esdevenir a mitjans dels setanta, i s’ha tornat a repetir a partir de la recessió de 2008. En conjunt, però, la permanència de més de la meitat dels immigrats durant la crisi i la recuperació dels corrents immigratoris a partir de 2014 ens parla de la resiliència del sistema. Amb tot, no deixa de ser preocupant el divorci entre el discurs hegemònic de la interculturalitat, que correspon a la imatge que es té de la societat i cultura catalanes com a obertes i inclusives, i la creixent marginació de part de la població immigrada, agreujada arran de la recessió econòmica i l’aplicació de les polítiques d’austeritat, especialment d’aquella que pot ser la més nombrosa —com la marroquina— o la que es concentra en els barris on la diversitat i la vulnerabilitat se sobreposen, independentment de l’origen immigrat o autòcton. En aquest sentit, el sistema català de reproducció, que s’articula al voltant de la creença pròpia de les classes mitjanes en la meritocràcia i la mobilitat social ascendent mitjançant l’esforç, pot tendir a fer responsables els immigrats i els autòctons en situació vulnerable —majoritàriament immigrats o descendents de la immigració espanyola del segle xx—, de la seva pròpia marginació. Això és el que succeeix ja a hores d’ara a altres països que presenten grans nivells de cohesió horitzontal, com els escandinaus. Aquesta situació faria augmentar els discursos racistes i xenòfobs a Catalunya i obrir una fractura amb una polarització creixent entre autòctons i immigrats o part d’aquests immigrats caracteritzats pel filtre dels prejudicis que alberga la població autòctona sobre característiques etnoculturals, racials —fenotípiques— o religioses.

L’evolució de l’atur per a les principals nacionalitats com a indicador d’integració econòmica i el del rendiment escolar per a les segones generacions com a reproductor de la desigualtat, a la vista de l’antipatia expressada a les enquestes d’opinió segons els orígens, configura una jerarquització per origen dels immigrats, que coincideix amb el que els autors nord-americans Alejandro Portes i Min Zhou van anomenar integració segmentada.[l] És a dir, l’espai social que es reserva als immigrats i a llurs descendents és independent dels mèrits individuals i acaba responent als prejudicis de la població autòctona. Això ens hauria de fer pensar, a més, en dos fenòmens crucials: les expectatives dipositades en els individus a través del filtre de les categoritzacions i com aquests responen a les mateixes —que influeix molt en els resultats escolars—, per una banda; i, en el fenomen de la mobilitat social descendent per una altra —que abasta tots els aspectes que configuren el capital social. Aquests dos factors poden acabar confegint el que en altres ocasions he anomenat temptació pigmentocràtica, que correspon a la racialització, fins ara inèdita, de l’estructura social, quan en la reproducció de la desigualtat les característiques fenotípiques o l’origen esdevenen un factor d’ordenació a la baixa. Si tenim en compte, per una banda, que els dipositaris d’aquesta desconfiança són principalment els magribins —que a la pràctica vol dir la població marroquina— i, per l’altra, que la població africana —subsahariana—, tot i comptar amb simpaties declarades a les enquestes d’opinió, es troben en una situació encara pitjor tant en la inserció laboral com en el rendiment escolar, és evident que es planteja un problema greu de cohesió social, del qual els atemptats del mes d’agost de 2017 no en són aliens.

Partint d’uns nivells baixos de segregació en comparació amb altres països europeus i també degut a la gran difusió de la població immigrada en el territori català —només set municipis de Catalunya no tenien cap persona nascuda a l’estranger o de nacionalitat estrangera entre els seus veïns—, a part de la població europea que viu als golden guettos, la població d’origen africà és l’única que presenta nivells de segregació significatius i creixents als espais compartits amb la població autòctona. Els llocs de màxima diversitat a l’àrea metropolitana són també els barris que destaquen per la vulnerabilitat i pobresa. La segregació residencial no és ni més ni menys que la traducció de la desigualtat, que ja hem vist al terreny laboral i escolar. El fet que els autòctons evitin les zones on resideix la població estrangera es deu sobretot al repartiment que n’ha fet el mercat, tenint en compte el metabolisme demogràfic a l’àrea urbana, és a dir, a la cadena de vacants per l’envelliment de la població, que alliberen uns habitatges que, molt sovint pel fet d’estar deteriorats i presentar mancances, potser no haurien entrat en el mercat.

Si als anys trenta del segle xx Josep Antoni Vandellós, a contracorrent de l’eugenisme europeu,[li] i especialment del segregacionisme racial que adoptaria el nazisme, aposta per la «barreja» de població autòctona amb població estrangera com un element d’acceleració de la integració —assimilació—, vuitanta-cinc anys més tard, quan les diferències de la migració s’han magnificat, la mixticitat segueix essent un fenomen rellevant en la incorporació de la població immigrada a Catalunya. Aquesta barreja, traduïda en la formació de parelles mixtes i el naixement d’infants amb progenitors un d’ells autòcton i l’altre immigrat, es deu a diferents factors: el primer és la mateixa estructura dels mercats matrimonials al país i dels que es configuren amb l’aportació d’efectius masculins i femenins gràcies a la immigració. D’aquesta manera, els fluxos migratoris han actuat com un factor d’ajustament dels desequilibris en els mercats autòctons, començant pel dèficit relatiu de dones,[lii] sigui per l’evolució de les generacions a conseqüència del descens intens i continuïtat de la fecunditat o per l’emigració de dones d’àmbits rurals o la incidència dels divorcis, on les preferències dels homes i els canvis en el nivell d’instrucció i actituds de les dones han exercit també un paper molt influent.[liii] Més de la quarta part de les unions que es duen a terme a Catalunya corresponen a parelles mixtes —el 21 % dels matrimonis i un nombre desconegut de les unions consensuals, on el percentatge podria ser encara més elevat. Les dades disponibles no permeten distingir entre el que considerem parelles mixtes pròpiament dites i aquelles que comencen a ser freqüents en alguns col·lectius, en què es tracta de parelles formades per persones d’un mateix origen, tot i que una d’elles tingui la nacionalitat espanyola i ja hagi nascut a Espanya —les anomenades segones generacions— i l’altra hagi nascut a l’estranger i tingui la nacionalitat del país d’origen. En tot cas, el que sí que es pot afirmar és que el creixement de la diversitat en el terreny de la formació de parelles ha contribuït a l’emergència de nous mercats matrimonials transnacionals, a part de la diversificació dels ja existents. Quant a la formació de parella com a element d’incorporació a la societat catalana, cal dir que tant per als homes com per a les dones d’origen estranger, el matrimoni suposa un element d’ascens social mesurat pel nivell d’instrucció, quan no es tracta d’unions homògames amb baixos nivells d’instrucció, on el que s’esdevindria és una integració «a la baixa».

Tot i això, cal advertir que la percepció del creixement de la desigualtat i la pobresa i de la fi de la mobilitat social ascendent per a les generacions actuals i les que vindran, deteriora de manera paral·lela la confiança en les persones immigrades situades a la base de la piràmide social i del mateix sistema català de reproducció, ja que la imatge, sobretot dels fills d’aquests darrers com a catalans en la seva projecció futura, com a part substancial dels catalans del futur es veu erosionada per la convicció que no arribaran a reeixir, per manca d’oportunitats. Si a més es tem pel futur de les generacions dels ja nascuts a Catalunya, en el sentit de creure que poden descendir de classe social, els descendents d’immigrats passen a ser vistos com a futurs competidors: aquest és el pitjor escenari que podem imaginar per al sistema català de reproducció. Dos fenòmens interrelacionats apareixen com amenaçadors: l’exclusió i la integració social descendent —que pot aplegar joves de diferent origen, àdhuc autòctons, però condemnats per una raó o una altra al descens social—, que en el seu moment ja va assenyalar Francesc Candel respecte a la població autòctona de classe treballadora més empobrida.[liv] Es fa necessari considerar el possible ressò dels projectes reeixits dels nouvinguts, no només per l’exemplaritat de l’èxit, que sovint associem a mantenir l’esperança per les anomenades segones generacions, és a dir, pels descendents dels migrats, que la mobilitat social ascendent és possible si s’esforcen, sinó perquè la visibilització d’aquesta oportunitat de prosperar és la «prova del cotó» de la viabilitat del mateix sistema català de reproducció.

La lectura del lema «Catalunya, un sol poble» a ulls contemporanis no significa la pretensió que tots tinguin el mateix origen, ni que parlin la mateixa llengua, ni practiquin la mateixa religió, ni molt menys que pensin el mateix. Significa que en termes generals, malgrat aquestes i moltes més diferències, creguin que poden confiar els uns en els altres, i participin en un projecte polític basat en la salvaguarda i construcció del bé comú, amb unes normes compartides. Aquesta voluntat d’acció política compartida és el que anomenem demos, que implica l’existència d’un poble sobirà. Des d’aquesta perspectiva, l’augment de la diversitat significa un repte per a corregir i lluitar contra la desigualtat, quan la diferència, començant pel color de la pell o la religió, esdevé no un marcador de l’exclusió i l’estratificació social, sinó una prova que, malgrat totes les dificultats, millorar la vida pròpia i la de la progènie és possible.


[l]. Portes, Alejandro; Zhou, Min (1993). «The new second generation: segmented assimilation and its variant». Annals of the American Academy of Political and Social Science [en línia], núm. 530. <https://eportfolios.macaulay.cuny.edu/scott12/files/2012/05/Portes-and-Zhou.pdf>, p. 74-96.
[li]. Vandellós, Josep Antoni (1935). La immigració a Catalunya. Barcelona: Altés.
Cleminson, Richard (2019). «Per la conservació de la raça catalana. The Catalan Eugenics Society (1935-37)». Journal of Iberian and Latin American Studies, núm. 25, p. 11-33.
[lii]. Cabré, Anna (1994). «Tensiones inminentes en los mercados matrimoniales». [en línia] A: Nadal, Jordi (coord.). El mundo que viene. Madrid: Alianza Editorial. <https://ddd.uab.cat/pub/worpap/1993/186460/papersdemografia_a1993n73iSPA.pdf>, p. 37-62.
[liii]. Domingo, Andreu; Bueno, Xiana; Esteve, Albert (2014). «El rapto de las latinas: migración latinoamericana y mercados matrimoniales en España». A: Zavala de Cosío, María Eugenia; Rozée Gómez, Virginie (coord.). Género en movimiento: Familias y migraciones. Ciutat de Mèxic: El Colegio de México, p. 41-66.
[liv]. Candel, Francesc (1964). Els altres catalans. Barcelona: Edicions 62.