1.2.1. La Unió Europea

En el cas de la Unió Europea, el mateix títol d’un treball de Berger-Schmitt (2000) ja es refereix al concepte i al mesurament de la cohesió social, amb voluntat de donar resposta a les necessitats de clarificar aquests dos aspectes. Així, després de revisar les diferents aproximacions a la idea de cohesió social, n’identifica dues dimensions principals (Berger-Schmitt, 2000: 4):

1) La reducció de les desigualtats, de la manca d’equitat i de l’exclusió social.

2) L’enfortiment de les relacions, interaccions i vincles socials, que es consideren el capital social d’una societat.

Aquesta referència al concepte de capital social, que parteix dels plantejaments de Robert Putnam, es fa present des d’aleshores en molts dels treballs sobre la cohesió social, entenent que constitueix una propietat col·lectiva, un bé públic i no merament individual, que integra diferents dimensions (Berger-Schmitt 2000, 6): un capital social d’integració —bonding capital, o capital vincle, que aglutina internament els membres d’un grup—, un capital social d’interrelació —bridging capital, o capital pont, que estableix lligams horitzontals entre grups diversos— i un capital relligador —linking capital, que aglutina verticalment els diferents grups. 

Des de la nostra perspectiva sociolingüística, assumim aquest plantejament, perquè sembla evident que la identificació amb una comunitat lingüística forma part del bonding capital, les relacions interlingüístiques s’inscriuen en el bridging capital i l’ordenament lingüístic de la societat és un dels aspectes del linking capital, respectivament.

Berger-Schmitt estableix també en aquest estudi una estreta relació entre la cohesió social i la qualitat de vida —una dimensió que remet més clarament a l’experiència individual del context social en què viu cadascú.

Respecte al mètode per a mesurar la cohesió social, Berger-Schmitt s’hi refereix com a aportació a un sistema europeu d’indicadors socials aleshores en elaboració (ibíd., 7), i apunta dues sèries d’indicadors de cohesió social, corresponents a les dues dimensions que ha identificat prèviament (ibíd., 8): la reducció de desigualtats i l’enfortiment del capital social. Dues taules sintetitzen aquest sistema d’indicadors, entre els quals, però, la diversitat lingüística és pràcticament absent. Només s’hi fa referència com a «ensenyament i difusió de les llengües europees» dins de l’apartat d’educació i formació vocacional (ibíd., 10).[6]

Curiosament, aquest treball només fa una referència tangencial (ibíd., 17-18) a l’indicador de confiança del World Values Survey, que s’havia començat a aplicar des de l’any 1981 arreu del món i que —probablement a causa de la seva simplicitat operativa— s’ha convertit, no sense controvèrsia, en un índex integrat de cohesió social a partir del qual es fan comparacions entre societats diferents —sobretot estats— i moments diferents. Aquest indicador es basa en les respostes a la qüestió següent: «Parlant en termes generals, diríeu que es pot confiar en la majoria de la gent, o que mai no es va prou amb compte al relacionar-se amb la gent?».[7] Òbviament, al costat de la senzillesa que el caracteritza com a mesura global de la confiança entre els membres d’una societat, el poder explicatiu d’aquest índex —respecte als factors que hi influeixen i l’estat concret de les relacions socials— és escàs.


[6]. Tot i això, podríem concloure que l’accés al coneixement de les llengües es relaciona amb els indicadors d’igualtat/desigualtat, i l’ús de les llengües en la interacció té relació amb els indicadors relacionals del capital social.

[7]. «Generally speaking, would you say that most people can be trusted or that you can’t be too careful in dealing with people?»