1.5. Una última consideració preliminar

Per més que es tracta d’un aspecte estretament relacionat amb l’apartat 3 que acabem d’exposar i que després abordarem, creiem que és imprescindible fer una consideració prèvia per a subratllar les condicions equitatives del pluralisme lingüístic, que és una qüestió que afecta la totalitat del nostre informe.

Tal com hem apuntat de passada en comentar l’informe Niessen (2000), quan s’analitza la diversitat lingüística en una societat és imprescindible tenir en compte la distinció entre les comunitats lingüístiques patrimonials o històriques i els grups lingüístics d’incorporació posterior i relativament més recent. És una distinció necessària, tal com exposa la Declaració Universal de Drets Lingüístics de Barcelona (DUDL 1996), si hom vol ponderar equitativament alhora els drets individuals i els de cada col·lectiu lingüístic com a base i condició de la cohesió social. També hem vist que és un criteri assumit pel projecte europeu MIME i en el qual coincideixen altres estudiosos de la diversitat, com Will Kymlicka (2001).

Qualsevol comunitat lingüística —i per tant cadascun dels membres que la integren— ha de gaudir de la plenitud d’exercici dels seus drets lingüístics en el context del marc natural i social en què s’ha constituït històricament, sense que el reconeixement dels drets lingüístics dels nous ciutadans o grups lingüístics que s’hi incorporen puguin adquirir més preeminència i arribar a comprometre la continuïtat de la comunitat lingüística originària.

La valoració —objectiva o subjectiva— de la cohesió social no es pot fer obviant aquest principi bàsic de justícia lingüística. Altrament, es podria considerar que en nom de la cohesió social és justificable i legítima l’assimilació induïda o forçada de les minories lingüístiques autòctones per part de llengües majoritàries establertes posteriorment en el seu espai històric.