4.1. La regressió en la interpretació del marc constitucional del plurilingüisme

Tal com remarca Eva Pons (2018), «la STC 31/2010 agreuja la devaluació que ja havia patit anteriorment l’autonomia lingüística dins la jurisprudència constitucional, atès que el TC hi rebutja la “funció constitucional” de l’Estatut d’autonomia (negació explícita dins la Sentència de la noció prèvia de “bloc de la constitucionalitat”) i no reconeix la contribució necessària de la norma estatutària a la configuració del model de pluralisme lingüístic constitucional. Aquest canvi de paradigma jurisprudencial incideix negativament sobre la capacitat de les institucions d’autogovern d’assegurar un estatus satisfactori al català en un marc de plurilingüisme equitatiu».

Les sentències recents del Tribunal Constitucional no tenen en compte la condició de llengua pròpia —patrimonial, territorial— del català o l’aranès i qüestionen la plena oficialitat del català en àmbits importants per a la cohesió social (Pons 2018):

  • L’acollida lingüística dels immigrants, pel que fa a la integració lingüística (Llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social: STC 87/2017).
  • El model de conjunció lingüística de l’educació, quant a la voluntat de condicionar l’ús vehicular de les llengües oficials (Llei orgànica 8/2013, de 9 de desembre de millora de la qualitat educativa: STC 14/2018).
  • El sistema de comunicació audiovisual en l’àmbit català, que es planteja com a subsidiari, subordinat i fragmentat respecte de l’estatal (Llei 7/2010, de 31 de març, general de la comunicació audiovisual: STC 86/2017).
  • Les quotes en el cinema, que es limiten quant al percentatge admissible per a fer referència a principis legals de caire més general sobre els límits de la intervenció pública de l’autonomia, fixats a posteriori pel legislador estatal (Llei 20/2013, de 9 de desembre, de garantia de la unitat de mercat: STC 89/2017, de 4 de juliol).
  • Les obligacions lingüístiques en l’àmbit socioeconòmic o del consum, respecte de les quals el TC sembla suggerir a l’Estat —a l’empara d’un títol competencial tan discutible com el de l’article 149.1.1 CE— que dicti una normativa lingüística uniforme (o uniformitzadora) si pretén oposar-se a la decisió vehiculada per la llei catalana (STC 88/2017, de 4 de juliol i STC 54/2018).

La valoració que fa Eva Pons d’aquesta regressió en els àmbits més favorables a la recuperació del català com a llengua de cohesió social és clara:

No es pot dubtar que el procés actual de recentralització política i administrativa dins l’Estat espanyol, i les seves manifestacions en àmbits molt diversos (Administració electrònica i plataformes estatals, mesures de liberalització econòmica que restringeixen l’àmbit d’actuació autonòmic, intervenció pública estatal en nous sectors, control estatal de mitjans de comunicació, etc.) funciona com una palanca per expandir l’ús de la llengua castellana en àmbits públics —o subjectes a una intervenció pública— en què el català havia aconseguit entrar.

Encara més, la jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem ha tendit a desvirtuar l’eficàcia jurídica de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries com a tractat internacional ratificat pel Regne d’Espanya, com és el cas de la STC 56/2016, de 17 de març, sobre la Llei de llengües d’Aragó i de la Interlocutòria TC 166/2005, de 19 d’abril, sobre l’ús de la llengua oficial distinta del castellà en la justícia.

La STC 31/2010 representa en realitat una reinterpretació restrictiva del marc constitucional, que buida de contingut el caràcter de llengua pròpia i qüestiona qualsevol regulació favorable al català o l’occità a partir d’una contradicció flagrant (Pons 2018):

  • D’una banda, fixa la imperativa «igualdad de las lenguas oficiales que deriva del modelo constitucional de cooficialidad» en contra de les normes que protegeixen o fomenten les llengües pròpies (STC 11/2018, pel que fa a l’occità/aranès).
  • De l’altra, nega la possibilitat d’equiparació jurídica de les llengües oficials pròpies amb el castellà dins del territori propi —del català a Catalunya o de l’aranès a l’Aran—, en reservar només al castellà —i excloure expressament per a la resta de llengües— el deure general de coneixement (STC 31/2010, FJ 14).

Els drets lingüístics derivats de l’oficialitat del català o de l’aranès es veuen debilitats en camps decisius, en què prevalen altres interessos, com la llibertat d’empresa (SSTC 88/2017, de 4 de juliol i STC 54/2018) o la unitat del poder judicial (STC 31/2010, FJ 22).

La conclusió d’Eva Pons és que davant d’aquesta regressió es fa difícil que la Generalitat pugui legislar per tal d’assegurar un estatus satisfactori per al català o l’occità i que no es pot mantenir una actitud passiva davant d’aquesta greu involució.