4.3. És possible la cohesió social sense transcendir el marc actual?

L’ordenament de la diversitat lingüística a l’Estat espanyol amb la Constitució de 1978 ha estat considerat un exponent de plurilingüisme desigual, en comparació amb el plurilingüisme igualitari d’altres estats com Suïssa, Bèlgica, el Canadà, Finlàndia o Malta, en què diverses llengües comparteixen l’oficialitat en el conjunt del territori estatal. Tal com exposa Pons (2018):

  • El castellà és l’única llengua amb oficialitat en tot el territori estatal.
  • No hi ha pràcticament cap reconeixement ni ús de les altres llengües oficials en les institucions generals de l’Estat.
  • L’oficialitat del català i l’occità és estrictament territorial.
  • La fragmentació politicoadministrativa de l’àrea de llengua catalana condiciona fortament les possibilitats de coordinació i la projecció internacional de la llengua.
  • No hi ha àmbits d’exclusivitat autonòmica en les competències per a la regulació sectorial de les llengües, que són condicionades en tots els sectors per la intervenció estatal.
  • La judicialització creixent de les regulacions lingüístiques fa difícilment viable l’establiment d’un model propi de plurilingüisme equitatiu a Catalunya.

El marc autonòmic aspirava a compensar el desequilibri favorable a la llengua oficial de l’Estat amb el reforçament del caràcter de primus inter pares de la llengua pròpia del territori, amb la finalitat que pogués aspirar a ser la llengua comuna de cohesió social en el seu espai històric. Aquesta hauria pogut ser una evolució equitativa del règim lingüístic de 1978, però l’evolució ha estat la inversa, com exposa en el seu informe Eva Pons (2018).

El mandat constitucional de respecte i protecció de les modalitats lingüístiques que establia l’article 3.3 de la Constitució no s’ha interpretat com un compromís d’acció positiva de tots els poders de l’Estat per a reconèixer i promoure el plurilingüisme amb mesures concretes.

La ratificació per l’Estat, l’any 2001, de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries no sols no ha implicat un compromís actiu en el reconeixement de les llengües emparades per aquest tractat internacional, sinó que ha donat lloc a reiterades reconvencions del Comitè de Ministres del Consell d’Europa davant de les omissions i contravencions dels compromisos adquirits lliurement per l’Estat espanyol.

Al cap de quaranta anys de vigència de la Constitució de 1978, els fets mostren clarament l’actitud adversa de l’Estat respecte al plurilingüisme:

a) El Consejo de las Lenguas Oficiales creat l’any 2007 ha estat pràcticament inactiu.
b) Les expectatives que obria el Memoràndum sobre les llengües a la UE de 2004 s’ha vist completament frustrat.
c) La STC 31/2010 ha negat l’ús extraterritorial de la llengua catalana que preveia l’article 33.5 de l’Estatut d’autonomia —«Els ciutadans de Catalunya tenen dret a relacionar-se per escrit en català amb els òrgans constitucionals i amb els òrgans jurisdiccionals d’àmbit estatal, d’acord amb el procediment establert per la legislació corresponent».
d) Les Corts Generals s’han negat reiteradament a reformar els aspectes lingüístics de la Llei orgànica del poder judicial (LOPJ).
e) La iniciativa legislativa popular «Televisió sense fronteres» de l’any 2010 ha topat amb el rebuig de les Corts.

Són exemples que es podrien ampliar i que s’han accentuat amb el clima de catalanofòbia creixent des dels fets de l’1 d’octubre de 2017.

En definitiva, davant de la incidència social creixent del multilingüisme deguda a la globalització en molts sectors rellevants de la societat —educació superior, cultura, tecnologia, negocis, etc.—, l’Estat tendeix a reduir l’espai de les llengües oficials territorials i a protegir l’exclusivitat del castellà en l’espai estatal i internacional, relegant les polítiques lingüístiques autonòmiques a mesures de foment sense eficàcia regulativa.

La conclusió de l’informe d’Eva Pons (2018) és clara: l’establiment d’un model lingüístic estatal que garanteixi la primacia de cada llengua en el seu espai històric, com a llengua comuna de cohesió social, no sembla factible en el marc constitucional vigent, d’acord amb la interpretació que n’ha fet la STC 31/2010 i les resolucions judicials posteriors, i en el context polític actual tampoc sembla viable una reforma constitucional que ho faci possible.

Davant de l’erosió de l’oficialitat —una autèntica desoficialització sectorial en molts de casos—, només la consecució de facultats sobiranes de regulació del pluralisme lingüístic —i no condicionades com ara per les interpretacions de tribunals espanyols— permetrà assolir un estatus satisfactori per al català i les altres llengües que conviuen a Catalunya, i projectar internacionalment les llengües pròpies sense restriccions. Només així es podrà definir l’estatus públic i institucional de les llengües, com a marc en què es desenvolupa tota l’activitat humana, des de les formes de socialització primària o secundària fins a l’accés a les diverses formes de participació sociopolítica i a les diverses funcions socials (educació, treball, serveis públics, etc.).

Tanmateix, fins i tot en un marc de sobirania cal tenir en compte factors ja presents en la situació actual —pes demogràfic, mobilitat de persones, globalització econòmica, revolució digital, etc.—, i continuaran essent molt necessàries les polítiques lingüístiques de protecció i promoció de la llengua catalana i l’occitana, per a contrarestar les tendències favorables al castellà —que presumiblement no perdrien el suport d’un sector significatiu de la població—, o de l’anglès i altres llengües de major pes demogràfic i econòmic. I addicionalment, cal consolidar un nou marc de relacions amb els altres territoris de llengua catalana (Pons, 2018).

Un marc de sobirania efectiva pot resoldre també les limitacions actuals en l’àmbit europeu i internacional:[30]

a) L’absència de reconeixement del català en el règim lingüístic de la Unió Europea (UE), que té efectes limitatius en el territori de Catalunya.
b) La manca de garanties dins l’ordenament europeu dels drets lingüístics dels catalanoparlants en les seves relacions amb les institucions i òrgans de la UE.
c) La laminació o buidament de l’estatus d’oficialitat interna de la llengua catalana per l’efecte de les normatives de la UE que preveuen o exigeixen l’ús obligatori de les llengües oficials o del tractat en determinats tràmits administratius —expedició de llicències o certificats— o activitats privades —per exemple, etiquetatge i altres informacions als consumidors— que limiten la possible acció normativa de les institucions autonòmiques, atès que la norma europea només permet legislar en segons quins termes en la mesura que la llengua sigui oficial de la UE.[31]


[30].Després del fracàs del Tractat constitucional europeu, en què es feia una menció a les llengües amb oficialitat territorial, també han estat completament inoperants els acords establerts per l’Estat espanyol amb diverses institucions europees per a facilitar l’ús del català i altres llengües autonòmiques oficials en virtut de les Conclusions del Consell de Ministres d’Afers Generals i Relacions Exteriors de la UE de 13 de juny de 2005. Només la possibilitat de transposar directament les normes europees, sense intermediació estatal, permet un tracte igualitari del català en relació amb les altres llengües —com pot ser el cas de la Directiva 2010/13/UE de serveis audiovisuals o de les que es poden derivar de la Resolució del Parlament Europeu, d’11 de setembre de 2018, sobre la igualtat lingüística a l’era digital.
[31].La normativa europea també afavoreix la transposició o translació per l’Estat mitjançant normatives que estenen els àmbits d’ús obligatori de la llengua castellana —i d’exclusió de la llengua catalana—, la qual cosa incideix negativament en els drets lingüístics reconeguts per la legislació lingüística interna i l’estatus d’oficialitat del català.