5. Punts sociolingüístics clau per al futur de la cohesió social

Com a conclusió de síntesi dels diferents aspectes exposats en aquest informe, especifiquem quines són les grans qüestions que, des d’un punt de vista sociolingüístic, poden determinar el futur de la cohesió social a Catalunya:

1. Des del punt de vista sociolingüístic és indispensable enfocar la cohesió social dins dels principis del plurilingüisme equitatiu: cada llengua, en el marc de la societat en què s’ha constituït històricament i on és la llengua patrimonial, ha de ser considerada la llengua de cohesió per excel·lència, sense subordinació a altres llengües de més difusió, amb un estatus, almenys, de primus inter pares. La cohesió social no pot justificar l’assimilació lingüística de cap comunitat en el seu propi espai històric. Les llengües de cohesió social a Catalunya han de ser l’occità aranès a la Vall d’Aran i el català a la resta del territori, respectant els drets de tots els altres grups lingüístics que s’hi han establert.
2. La generalització del coneixement de català i castellà —occità, català i castellà en el cas de la Vall d’Aran— és la condició per a evitar alhora la subordinació de les llengües pròpies o patrimonials —que impediria que fossin llengües de cohesió social— i la desigualtat d’opcions lingüístiques en l’accés a qualsevol oportunitat laboral, cultural o social. La incapacitat o la resistència a la interrelació lingüística en la llengua patrimonial són obstacles importants per a la cohesió.
3. Cal tenir en compte que les tendències sociolingüístiques no depenen tan sols dels comportaments de la població resident empadronada, que és l’objecte dels estudis d’usos lingüístics EULP. La societat catalana acull uns contingents importantíssims de població no empadronada o visitant que tenen un impacte important sobre l’evolució de la diversitat lingüística.
4. A diferència d’altres identificacions i factors que influeixen en el sentit de pertinença, la identificació amb una llengua no té caràcter excloent: una persona es pot identificar amb més d’una llengua i desenvolupar sentits de pertinença complementaris, per exemple, a la seva llengua inicial i a la llengua de la societat d’acollida. És un error plantejar cap disjuntiva entre aquestes dues identificacions en una societat com la nostra, que ha acollit població d’orígens diversos.
5. Des del punt de vista de l’evolució de la diversitat lingüística, les llengües usades en les relacions interpersonals en el context sociolingüístic immediat tenen una influència primordial: la composició lingüística i els usos lingüístics locals tenen molta importància, més que les proporcions globals de la diversitat lingüística de la societat catalana. L’escàs contacte d’alguns col·lectius immigrats amb el català en determinades zones i l’escassa disponibilitat de temps per a aprendre’l en cursos formals són aspectes que les polítiques lingüístiques i de cohesió social han de tenir molt presents. Cal tenir en compte que les xarxes de relació entre la població d’origen extern i la societat del seu entorn no sols estan condicionades per factors lingüístics, sinó en gran part també per desigualtats o estratificacions socials que l’escola no arriba a corregir.
6. La tria de llengua en les converses de caràcter particular és i ha de ser plenament lliure. Però en les relacions entre els professionals i els seus públics, l’ús de la llengua oficial de preferència ha de ser garantit. L’absència d’oferta de béns o serveis en una llengua impedeix que sigui vehicle de cohesió social. La regulació —prescriptiva o indicativa— de l’ús de les llengües en la relació dels professionals amb els clients o usuaris per part de les organitzacions públiques o privades en què treballen, és una condició necessària per al respecte de les opcions lingüístiques del públic com a factor de cohesió. La disponibilitat de les llengües oficials ha de ser general en l’àmbit professional, i addicionalment convé afavorir-hi l’acomodació a altres llengües rellevants en l’entorn, com a factor de qualitat en l’atenció al públic.
7. En l’oferta de serveis i béns de caràcter cultural, cal fer efectives les previsions de l’article 6 de la Convenció de la UNESCO sobre la protecció i la promoció de la diversitat de les expressions culturals, que faculta els poders públics perquè regulin les llengües en què s’ofereixen aquells béns o serveis. Altrament, els avantatges competitius de les grans llengües en el mercat cultural i comunicatiu erosionen la viabilitat de les llengües menys difoses com a vincles de cohesió social.
8. En una societat com la nostra, en què conviuen grups lingüístics tan diversos —amb un total de prop de tres-centes llengües— i que es caracteritza pel gran volum de relacions internacionals de tipus comercial, turístic i cultural, és especialment important que la població valori positivament totes les llengües i cultures que conté. El reconeixement del valor de totes les llengües d’origen és un factor individual d’autoconfiança per als nous ciutadans, que sens dubte afavoreix la seva identificació amb la societat receptora. Al mateix temps, mantenir activades les competències en les llengües d’origen representa un ventall de recursos per a les relacions internacionals i ofereix als nous ciutadans oportunitats de rendibilitzar els seus coneixements.
9. El compromís públic amb la cohesió social plurilingüe entorn de les llengües patrimonials reclama polítiques interculturals i d’equitat social a gran escala, renovant el màxim consens transversal sobre l’estatus públic i institucional de les llengües.
10. Moltes de les dificultats per a la cohesió social en la seva dimensió sociolingüística procedeixen de les limitacions que el marc estatal imposa a les institucions catalanes per a ordenar satisfactòriament la diversitat lingüística de la societat. Les sentències recents del Tribunal Constitucional no tenen en compte la condició de llengua pròpia —patrimonial, territorial— del català o l’aranès i qüestionen la plena oficialitat del català en àmbits importants per a la cohesió social: l’acolliment de la immigració, el model lingüístic educatiu, el mercat audiovisual, la llei de consum… És particularment inadmissible que es qualifiqui d’imposició la superació de la subordinació de les llengües patrimonials de Catalunya o que s’interpreti que representen la voluntat de marginar el castellà.
11. Només la consecució de facultats sobiranes de regulació del pluralisme lingüístic —i no condicionades com ara per les interpretacions de tribunals espanyols— permetrà assolir un estatus satisfactori per al català i les altres llengües que conviuen a Catalunya i projectar internacionalment les llengües pròpies sense restriccions. Tanmateix, fins i tot en un marc de sobirania seran necessàries les polítiques lingüístiques de protecció i promoció de la llengua catalana i l’occitana per a contrarestar les tendències favorables al castellà o a l’anglès.
12. La consolidació d’un marc de relacions amb els altres territoris de llengua catalana és indispensable per a l’evolució satisfactòria de la cohesió social en la dimensió sociolingüística. El Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986) ja va cridar l’atenció sobre el Tractat d’Unió de la Llengua Neerlandesa, precedent europeu de coordinació entre diferents països de les institucions legislatives, executives i acadèmiques d’una mateixa comunitat lingüística.