1.4. Llengua i posició política

Quina creieu que és la tendència en la correlació entre el perfil sociolingüístic dels ciutadans i com s’identifiquen políticament? Creieu que l’èmfasi del projecte sobiranista en la primacia pública del català pot comprometre la identificació dels ciutadans que no tenen el català com a llengua pròpia? 

Els estudis EUL no permeten aquesta anàlisi. Existeixen estudis sobre aquest aspecte, però bona part d’aquests són dispersos i en format de comunicacions o apunts de bloc. Amb tot, hi ha un estudi central, fet pels sociolingüistes Albert Fabà i Joaquim Torres Pla (2017).[7] L’11 de setembre de 2012 es considera un punt d’inflexió en l’independentisme a Catalunya. Les dades que aporten els autors inclouen un baròmetre del CEO anterior a aquesta data (10/2011), un altre que comparativament mostra un punt de màxima efervescència de les posicions favorables a la independència (2/2013) i dos baròmetres amb resultats similars, i més matisats, que apuntarien a una consolidació del canvi. Partim del fet que la posició sobre la independència és diferent segons la llengua inicial o l’origen geogràfic familiar, i aquest fet ocorria abans del 2012 i es continua produint posteriorment.

Si es compara el primer baròmetre amb els dos últims, es pot observar que l’augment del suport a la independència es produeix entre tots els col·lectius segons l’origen geogràfic. I a més, es pot observar que l’augment es produeix amb una intensitat similar: entre els que tenen dos progenitors autòctons es produeix un augment que ronda el 50 % més d’efectius favorables a la independència, i els autòctons que no tenen cap progenitor autòcton augmenten el suport al voltant del 40 %. Per contra, dos col·lectius superen aquest augment: els que tenen un únic progenitor autòcton i els al·lòctons, que en tots dos casos doblen els seus efectius. Per tant, segons l’origen geogràfic familiar, les dades apunten que els canvis que es produeixen en els últims anys en la societat catalana no són menys intensos en els grups al·lòctons o en els descendents de parelles al·lòctones.[8] Vegem-ho en el gràfic 14.

Gràfic 14. Evolució de la resposta «independència» a la pregunta sobre la relació Catalunya-Espanya,
segons l’origen familiar (Fabà Prats i Torres i Pla, 2017)

Una altra manera d’analitzar la relació entre llengua i posició política és analitzar el vot segons la llengua inicial (gràfic 15). En primer lloc, cal tenir en compte que el vot a partits sobiranistes és més divers sociolingüísticament que no pas el vot a partits unionistes. Així, el partit que té menys votants de llengua inicial castellana és Junts per Catalunya, tot i que representen un 23,7 % del seu electorat, seguit de la CUP, amb un 28,5 % de castellanoparlants inicials i ERC, amb un 32,6 %. En oposició, Catalunya en Comú-Podem només té un 15,2 % de catalanoparlants inicials, seguit del PSC (10,1 %), el PPC (9,1 %) i Ciutadans (8,7 %), tots ells amb una proporció menor del grup minoritari de parlants inicials. Vegeu-ho a la taula 6.

Gràfic 15.  Evolució de la resposta «independència» a la pregunta sobre la relació Catalunya-Espanya,
segons la llengua d’identificació (Fabà Prats i Torres i Pla, 2017)

Taula 6. Llengua inicial segons intenció de vot al Parlament de Catalunya[9]

Font: CEO, 3r baròmetre de 2018.

Per tal de mesurar la polarització política, analitzem aquesta realitat des d’una perspectiva inversa: analitzem com ha evolucionat el vot segons la llengua inicial. S’ha tendit a agrupar els partits de Catalunya en tres blocs. Dos blocs són clars i es defineixen per la seva posició respecte a la independència. Els partits sobiranistes agrupen les diferents formes electorals d’ERC, CiU, la CUP i altres partits que han explicitat una posició favorable a la independència en els darrers anys. Els partits constitucionalistes agrupen el PSC, C’S, el PP i altres partits que han explicitat una posició desfavorable a la independència, una primacia de la Constitució espanyola, i han estat favorables a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. En tercer lloc, distingim la posició d’altres partits com CSQP, ICV i altres confluències que han mantingut un paper favorable a un referèndum bilateral o han matisat la seva posició en un bloc o en un altre. Tal com es pot observar a la taula 7, els catalanoparlants inicials han canviat les seves adhesions des de 2011: han augmentat el vot a partits sobiranistes i l’han reduït a partits constitucionalistes i altres. Per contra, els castellanoparlants inicials han reduït la seva adhesió a partits sobiranistes i l’han augmentat a partits constitucionalistes i altres.

A més, una anàlisi primfilada permet observar una polarització del vot dintre dels blocs, ja que els catalanoparlants han reduït el vot a CiU i al PSC i l’han augmentat a ERC i a la CUP, i els castellanoparlants inicials han reduït el vot al PSC i CiU i l’han augmentat al PPC i a Ciutadans. Per tant, en relació amb el vot polític sí que s’observa una polarització, pel fet que la llengua actualment s’associa més amb el bloc de partits al qual es vota, en comparació a fa set anys, i dintre de cada bloc, el vot també ha tendit a incrementar-se en els partits amb posicions més polaritzades.

Taula 7. Comparació del vot per blocs polítics segons la llengua inicial
en percentatge (entre el 2015 i el 2011 i entre el 2018 i el 2011)[10]
Font: CEO, baròmetres de 2011, 2015 i 2018.

[7]. Els autors han fet dues presentacions a les Jornades de la Xarxa CRUSCAT (2016 i 2018). En les últimes van presentar «Llengua i procés en temps convulsos, segons les enquestes del CEO», on analitzaven les últimes variacions sobre la llengua inicial que es van produir en els primers baròmetres de 2018 i com es relacionen amb els canvis sociopolítics a Catalunya. També tenen una publicació anterior (Fabà i Torres Pla, 2015). Des de la sociolingüística també ho ha tractat Carles de Rosselló (2017).

Miquel Strubell (Querol i Strubell, 2009) va treballar fa uns anys sobre l’associació de la llengua i el vot polític, amb dades a nivell comarcal o municipal. Va presentar resultats en unes jornades sociolingüístiques a Tarragona. Una anàlisi més aprofundida pot seguir els resultats dels estudis ICP (matrius accessibles en línia), o explorar els estudis del CEO.

El treball de Roger Tugas (2018) estudia més a fons l’associació entre posició política i altres variables, entre elles, les sociolingüístiques i l’origen. Amb tot, es tracta d’un estudi sincrònic que no permet comparar els resultats abans i després del 2012 i, per tant, no permet analitzar-ne l’evolució.

A més, caldria aprofundir en una anàlisi longitudinal sobre dues qüestions associades: la identitat nacional i el vot polític.
[8]. Una altra anàlisi possible és la de la llengua d’identificació dels enquestats. Els resultats apunten que entre la població que té el castellà com a llengua d’identificació, el canvi és menys intens. Amb tot, cal tenir en compte que es tracta de la llengua d’identificació i no la llengua inicial dels enquestats. El canvi per origen lingüístic és similar al que es produeix per origen geogràfic familiar, i indica que el canvi ha afectat tots els grups. Però quan es tracta de la llengua d’identificació, són representacions lingüístiques, més associades a les posicions polítiques, i per tant, aquí sí que s’observa una polarització, en el sentit que els castellanoparlants que s’identifiquen només amb el castellà són menys favorables a la independència que els castellanoparlants inicials en general, part dels quals s’identifiquen amb les dues llengües —o només el català— i tenen posicions diferents.

Així, entre els enquestats que tenen el català com a llengua d’identificació, el suport augmenta al voltant del 50 %, entre els bilingües inicials aquest augment és superior, mentre que entre els castellanoparlants se situa entre l’estabilitat o l’augment més moderat. Per tant, per llengua d’identificació, sí que es detecta certa polarització, pel fet que l’augment del suport a la independència és més limitat entre els castellanoparlants que no entre els catalanoparlants. Amb tot, cal tenir en compte que aquestes dades haurien de ser ratificades amb dades sobre la llengua inicial.
[9]. Generalitat de Catalunya. Centre d’Estudis d’Opinió, Baròmetre d’opinió política: 3a onada, 2018 [en línia], <http://ceo.gencat.cat/ca/barometre/detall/index.html?id=6868>.
[10]. Generalitat de Catalunya. Centre d’Estudis d’Opinió, Baròmetre d’opinió política: Estudis 661, 804 i 908 [en línia], <http://ceo.gencat.cat>.