1.2. El context sociolingüístic del sistema educatiu català

No es pot fer una valoració de l’equitat sense considerar el context social i lingüístic en el qual actua el sistema educatiu.

Els últims quinze anys, el sistema educatiu català ha sofert canvis d’una complexitat extraordinària. És el sistema que més ha crescut en nombre d’alumnes als ensenyaments obligatoris amb un gran impacte migratori i per sobre dels països europeus.

Han canviat significativament les característiques de la població escolar a causa dels moviments migratoris intensos que s’han produït els últims anys. Els alumnes amb antecedents migratoris recents (curs 2015-2016) representen un 26,2 % del conjunt de la població escolar no universitària. D’aquests, el percentatge més gran són alumnes de segona generació, és a dir, nascuts a Espanya i fills de progenitors nascuts a l’estranger —12,4 %— o bé nascuts a Espanya però amb un dels dos progenitors nascuts a l’estranger —5,3 %— (Bayona i Domingo, 2018). Aquestes noves migracions han aportat una gran diversitat lingüística i cultural: provenen de més de 145 països diferents i estan presents en tots els nivells educatius (Generalitat de Catalunya, 2018). Això ha representat i representa per al sistema un repte extraordinari (figura 1). 

Font: Fundació Bofill. Elaboració a partir de dades del Departament d’Educació i del Ministeri d’Educació.

Han canviat, també, les característiques de la població per llengua familiar —llengua adquirida en primer lloc—, que es distribueixen en els grups lingüístics que es poden veure en la taula 1.

Al costat dels canvis poblacionals, a l’escola han arribat nous reptes: els canvis en les tecnologies de la comunicació, l’ús d’Internet, els telèfons mòbils, etc. I tot això en un context de crisi econòmica que no ha revertit les despeses que es dedicaven a l’educació abans de la crisi. Tot i el creixement econòmic dels dos últims anys, es manté la taxa de pobresa: el 20 % és la població total, un 28 % és població de menys de setze anys i del 8 % a l’11 % són infants (Albaigés i Pedró, 2017).