L’any 2009, el Consell d’Europa va aprovar el marc estratègic Educació i Formació 2020 (ET2020: Education and training, 2020) per a la cooperació europea en l’àmbit de l’educació i la formació, basat en les fites assolides pel programa anterior, l’ET2010. En aquest document s’estableixen els objectius europeus que es consideren prioritaris. Cal assenyalar que, en conjunt, els objectius seleccionats tenen com a objectiu final proporcionar educació a tota la ciutadania de manera inclusiva, per tal que tothom pugui explotar el seu potencial, que ha de ser la garantia de la prosperitat econòmica sostenible de la societat i de l’ocupabilitat de tota la població.
Aquest objectiu final es concreta en uns indicadors que hem complementat. Les dades del conjunt de països de l’OCDE es poden trobar a la pàgina web de l’OCDE (2016), i les de les comunitats autònomes de l’estat espanyol les recullen Sicília i Simancas (2018).
L’escolarització de tota la infància ha estat tradicionalment una fita en el camí d’assolir l’equitat educativa.
Segons dades oficials (Vilalta, 2016), la població catalana està escolaritzada al 100 % en el tram obligatori —dels sis als setze anys: educació primària i educació secundària obligatòria—, però també sabem que el 97 % s’escolaritza ja a partir dels tres anys —dels tres als cinc anys: segon cicle d’educació infantil o parvulari— i que un 88 % està encara escolaritzada a disset anys.
No és una dada menor: l’escolarització del 100 % de la població resident a Catalunya, independentment de l’origen que tenen, el seu estat de salut i capacitats i la situació jurídica i socioeconòmica en què es troben, és una base necessària, encara que no suficient, per a garantir una cohesió social mínima. Tal com es diu en el Pacte Nacional per a la Immigració (Síndic de Greuges, 2008), «es corre el risc que la nova realitat derivada de l’increment de població condueixi a un debilitament de l’estat del benestar i a una erosió progressiva de la cohesió social […] Amb l’objectiu de mantenir uns serveis públics de qualitat per al conjunt de la ciutadania […] es considera del tot necessari: preservar el principi d’universalitat dels serveis públics bàsics; evitar qualsevol segmentació en l’organització i la prestació d’aquests serveis; adequar la seva dimensió pressupostària i organitzativa a la realitat social existent […]».
L’indicador es mesura a partir del percentatge de la població d’edat compresa entre els vint i els vint-i-quatre anys i que ha completat amb èxit estudis d’educació secundària postobligatòria. S’aposta perquè el valor òptim sigui igual o superior al 85 % de la població total. A Catalunya, el percentatge és el 73,6 %.
El percentatge de la població d’edat compresa entre els trenta i els trenta-quatre anys amb estudis universitaris o de nivell equivalent ha de ser, com a mínim, el 40 %. A Catalunya és el 44,8 %.
El percentatge de població d’edat compresa entre els vint-i-cinc i els seixanta-quatre anys que participa en cursos de formació ha de ser igual o superior al 25 % del total de la població d’aquestes edats. A Catalunya el percentatge és el 7,7 %.
Al Principat hi ha un percentatge molt petit de persones d’entre vint-i-cinc i seixanta-quatre anys que segueixin formant-se —un 7,6 % l’any 2015, lluny del 15 % que proposa com a objectiu l’Estratègia Europa 2020. A més, qui més es forma és qui presenta menys dèficits instructius: les dones, la població jove, la població autòctona, els professionals o la població amb estudis superiors, de manera que acaben replicant-se les desigualtats generades en l’etapa de formació bàsica (Vilalta, 2016).
La formació al llarg de la vida no solament té un impacte en la situació personal dins d’un mercat laboral en canvi permanent, sinó que també influeix en el desenvolupament, les actituds i les expectatives dels descendents, de manera que l’educació d’adults acaba essent també un element estratègic per a corregir les desigualtats de partida de les noves generacions. Però al nostre país, l’educació d’adults sempre ha estat la parenta pobra del sistema educatiu.
El percentatge de persones titulades d’entre vint i trenta-quatre anys que han acabat com a mínim el segon cicle d’educació secundària obligatòria i que han trobat feina en un termini no superior a tres anys després d’haver acabat els estudis ha de ser igual o superior al 82 %. A Catalunya aquest indicador se situa en el 78,7 %.
L’educació infantil és considerada un dels eixos bàsics per a garantir l’equitat, especialment de les famílies més vulnerables.
Segons dades del 2016 (Vilalta, op. cit.), la taxa d’escolarització total de la població de zero a dos anys a Catalunya s’ha estabilitzat entorn del 37 %, i aproximadament un 23 % ho fa en la xarxa pública, majoritàriament municipal.
Aquest primer cicle de l’educació infantil es veu fortament afectat per les desigualtats socials en l’accés. Així, per exemple, la taxa d’escolarització dels infants estrangers de zero a dos anys amb prou feines arriba al 9 %. Igualment, els grups socials amb menys capital econòmic i instructiu són els que presenten uns nivells d’escolarització més baixos en aquest cicle: si ens fixem en el nivell d’estudis dels pares, la diferència entre els que tenen estudis universitaris i els que només en tenen de primaris —o inferiors— passa dels 30 punts; i la diferència entre els pares amb contracte indefinit i els que estan a l’atur passa dels 20 punts. També sabem que els municipis amb menor renda per capita presenten nivells d’escolarització més baixos. Estan per sota del 25 %, per exemple, municipis com Manlleu, Blanes, Badalona, Figueres, Rubí, Canovelles, Ripollet, Santa Coloma de Gramenet o Salt.
Hi ha un cert consens a considerar que l’escolarització primerenca en aquest cicle té uns efectes positius en el desenvolupament integral de les capacitats dels infants, en la seva escolarització posterior i en els resultats acadèmics que obtindran. Aquests efectes serien encara més rellevants per als infants de les famílies més pobres o vulnerables, ja que rebre escolarització primerenca els facilitaria l’accés a entorns més normalitzats i podria neutralitzar alguns dels desavantatges més flagrants.
Es considera que l’escolarització a partir dels quatre anys ha de ser igual o superior al 95 %. A Catalunya està situada per sobre del 96,6 %.
